Cada 6 de desembre es commemora la Constitució de 1978 com si fos un text intocable, gairebé un dogma que defineix la democràcia espanyola, però quaranta-sis anys després de la seva aprovació, el que realment celebrem és la persistència d’un marc polític que no ha sabut evolucionar amb una societat que ha canviat de dalt a baix. El que el 78 es va presentar com un acord històric és, avui, un document que mostra clarament els seus límits, rígid, centralista i hereu d’una transició que va preferir la continuïtat a la ruptura.
La seva rigidesa no és accidental, és un mecanisme pensat per evitar canvis profunds. L’article 168 blinda la Constitució fins al punt de fer gairebé impossible una reforma de fons, i això converteix la Carta Magna en un text fossilitzat. Un exemple clar és la monarquia, protegida per un sistema que mai no ha permès un debat real sobre el seu futur. Recordem que es tracta d’una institució que va arribar a la democràcia per via d’un nomenament franquista i que, malgrat això, continua fora de qualsevol escrutini ciutadà.
Però el punt més delicat és, probablement, el tractament del pluralisme nacional. L’Estat autonòmic va néixer com una fórmula de compromís, però amb el temps s’ha revelat insuficient. La Constitució reconeix “nacionalitats i regions”, però impedeix que aquesta realitat pugui evolucionar democràticament. Per a Catalunya, això ha significat topar una vegada i una altra amb un límit infranquejable, qualsevol demanda d’autodeterminació és desqualificada d’entrada, mentre que en altres democràcies s’ha resolt amb urnes, negociació i garanties. Aquesta incapacitat de resolució és un dels grans problemes del sistema del 78, que diu respectar la diversitat, però només admet una identitat nacional vàlida.
També hi ha allò que la Constitució omet. El dret a l’habitatge, a la feina o a una vida digna queden reduïts a simples principis, sense obligacions reals per a l’Estat. En canvi, els mecanismes de control territorial i institucional continuen funcionant amb plena eficàcia. El Tribunal Constitucional, les recentralitzacions encobertes o els límits competencials recorden constantment que la Carta Magna va ser dissenyada per assegurar l’estabilitat d’un model conservador més que no pas per garantir drets socials plens.
Mentrestant, el món avança i les democràcies europees debaten sobre drets digitals, emergència climàtica, feminisme o nous models de governança, però Espanya continua ancorada en un text elaborat a finals dels setanta, en un context històric i social que no s’assembla gens al present.
En el Dia de la Constitució no hauríem de celebrar l’immobilisme, sinó reclamar la valentia d’afrontar una evidència que ja costa d’ignorar. Cal un nou marc polític, més democràtic, més plural i més just. Un estat que no pot reformar-se acaba convertint-se en un obstacle per al progrés col·lectiu i una democràcia que no reconeix la pluralitat nacional que conté mai no arribarà a ser plenament madura.