Després de 40 anys com a policies locals ha arribat el moment de la jubilació. Com està sent aquesta nova etapa?
J: Molt bonica. Ara entenc el concepte de la paraula llibertat, el fet de poder fer el que vulgui o anar on vulgui.
A: La veritat és que molt bé, la tranquil·litat de no haver de dependre del rellotge, matinar perquè vols, ara cada dia són dissabte excepte els diumenges. I tens temps per tot, la gent deia que m’avorriria i que no sabria que fer, però la realitat és que els dies se’t fan curts.
Perquè us vau decidir fer policies?
J: Tothom acostuma a dir que per ajudar a la gent. Però és que en la nostra època aquesta feina era vocacional. En part pel jornal, perquè el que nosaltres cobràvem en un mes, un obrer ho cobrava en una setmana. Quan vam entrar no hi havia tants cotxes com hi ha ara, ni tanta facilitat per moure’s. Havíem de patrullar per Vila-seca a peu tota la nit. Era una època en què ser policia t’havia d’agradar, sinó no entraves.
Ha canviat molt la policia des d’aleshores?
J: Déu meu. Era totalment diferent, com si fossin temps dels romans. Volies fer més coses però no podies perquè estaves limitat per la falta de material. Però ho suplies amb ganes. Érem quatre, però ho portàvem tot de meravella.
A: Nosaltres vam entrar amb la tecnologia analògica i ara ja van per la digital. Els atestats els fèiem amb la màquina d’escriure i si t’equivocaves, ho arreglaves amb típex. Així tres còpies. Pensa que vam entrar amb 24 i 21 anys, però els companys que hi havia aleshores eren molt bons i ens van ensenyar. I tu acabes fent de mestre als joves que van entrant com ells van fer amb nosaltres.
Quina és la funció d’un policia local?
J: Molt àmplia. Des d’ajudar a uns nens o una persona gran a creuar un pas de vianants per donar-los seguretat a enfrontar-nos a terroristes gihadistes. Estem exposats a tot.
A: Més enllà de la seguretat ciutadana també es fa de policia administrativa, fent complir totes les ordenances municipals. Fins i tot a vegades has de fer de psicòleg perquè sobretot la gent gran vol parlar amb tu i els has d’escoltar.
Quins són els delictes als quals més us heu enfrontat?
J: Furts i baralles. A l’estar Pacha aquí a prop també hi ha hagut baralles tumultuoses. També hem fet prevenció de drogues o detingut gent buscada per estaments estrangers. Hem fet molt bons serveis.
A: Sobretot robatoris. Ara el que hi ha també és molta ocupació il·legal i estem començant a treballar en això perquè ha augmentat considerablement.
Ha canviat molt Vila-seca en aquests 40 anys?
A: Vila-seca i Salou era el mateix municipi fins que es van segregar l’any 1989, aleshores la meitat dels policies es van quedar a Salou i l’altra meitat vam venir a Vila-seca. Vam passar de ser un poble molt important a ser dos poblets, tot i que han crescut moltíssim. Des d’aleshores Vila-seca ha canviat una barbaritat, sobretot el centre històric que abans eren uns carrers estrets que per la vorera només hi cabia una persona i ara, amb la plataforma única, ha quedat preciós. També ha crescut molt en població i, en ser més gent, també els problemes, però es treballa molt a gust. Per molt gran que sigui no deixa de ser un poble i tothom es coneix.
J: Som ciutat, però realment som poble. Jo surto de casa a fer la compra amb la meva dona i abans no arribes al supermercat t’han parat 30 persones i t’expliquen els seus problemes. Encara ho fan ara que ens hem jubilat, però un bon policia mai deixa de ser un policia perquè la nostra feina es viu.
Què vols dir que ser policia es viu?
J: Dins un cotxe durant 8 o 10 hores passes fred, calor, por, bons moments, mals moments, angoixa, nervis, estrès… Entres a llocs que no entraria ni l’home més brut de sanitat. Dones abraçades a gent malalta. Dones suports als ferits d’un accident que estan plens de sang. De fet, els acostumes a atendre primer tu perquè som els primers a arribar. El mateix passa amb els incendis. Li donem molt valor a la vida dels altres perquè ens hem fet la idea que el nostre deure és protegir i això és el que més ens influeix en la nostra tasca. I mai deixarem de ser policies. Jo vaig pel carrer i veig alguna infracció i la meva dona m’ha de parar. Però suposo que és el que hi ha, mai deixarem de ser policies.
Com agents a peu de carrer heu interactuat molt amb la gent. Com són els veïns de Vila-seca?
A: He estat més de 20 anys com agent de proximitat i la gent et busca. Sap que estaràs a la sortida de l’escola i et ve a buscar cada cop que tenen un petit problema i t’estan esperant. És una feina que evita les aglomeracions de gent a l’Ajuntament per presentar queixes i soluciona els problemes sobre el terreny. A mi la gent d’aquest poble m’ha meravellat, tot i que sempre hi ha el típic problemàtic. Moltes de les nostres funcions les hem dut a terme per les informacions que ens dona la gent. Si no fos per ells no faríem ni la meitat de les coses. A més, problemes que són una ximpleria com un fanal sense llum a la porta d’una casa que fas que l’arreglin amb una trucada, per a la família que hi viu és un autèntic problema i després t’estan molt agraïts. També fas d’àrbitre en baralles familiars o en discussions pel gos del veí, estar a peu de carrer fa que tinguis molt contacte amb la gent i tothom et conegui.
J: També he estat molts anys a seguretat ciutadana i tractem amb delictes nous. En un poble com aquest la gent col·labora al màxim, en el robatori a una casa veus com el veí t’indica per on ha escapat el lladre, en intervencions on una patrulla està esperant reforços la gent s’apropa per ajudar i els hi has d’aturar els peus perquè no és la seva feina. Vila-seca en aquest aspecte és un poble meravellós.
Quina és l’experiència més dura que heu hagut de viure?
A: Els accidents mortals amb veïns del municipi, quan després has d’anar a comunicar la tragèdia als seus familiars. El mateix passa amb els suïcidis. A Vila-seca coneixes a la gent i és un cop molt dur, interactuar amb la seva família és horrible perquè no saps com els hi has d’explicar.
J: Totalment d’acord. Quan truques a la porta i li has de dir que el seu fill ha mort en un accident no li pots mentir. Estàs obligat a dir-li la veritat., no pots dir-li que està malferit a l’hospital, has de buscar el to de veu adequat, el moment just… D’altra banda, en l’àmbit personal la meva pitjor experiència va ser a Salou l’any 1981 quan vam tenir una petita picabaralla amb armes de foc.
Quina anècdota divertida recordeu?
A: Una que no oblidaré mai va ser a La Pineda. Un home va sortir corrent d’un supermercat i em va començar a cridar: “Multarà vostè a un aficionat del Betis?”. Em vaig posar a riure i el vaig deixar marxar. Com aquesta n’he tingut moltes, sobretot per l’altura perquè sóc molt alt, i sempre hi ha hagut alguna broma.
J: Una anècdota molt bona és que vam parar a un cotxe mig atrotinat en un control i el meu company s’hi va apropar. A l’interior hi anava una família gitana amb el conductor, la seva dona al costat i darrere dos o tres fills amb el gos, el gat i carregats de coses. El meu company el va avisar de què l’anava a multar per no haver passat la ITV, però el conductor li va respondre: “Per què? Si el cotxe funciona”. Jo, que també sóc gità, em vaig apropar i quan m’ho va tornar a dir a mi li vaig contestar: “Marxa d’aquí que el millor serà que no tinguem més problemes”. En 40 anys hi ha moltes així.
