Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) proposen transformar els espais universitaris perquè s’adaptin millor a les metodologies actives, el treball col·laboratiu i les noves formes d’aprenentatge. La proposta parteix d’una diagnosi: moltes aules encara mantenen una configuració rígida, amb mobiliari fix i orientació cap a la pissarra o la pantalla, que afavoreix principalment la transmissió unidireccional del coneixement.
L’estudi, elaborat per Jordi Duch, Mercè Gisbert Cervera i Roger Miralles i Jori i publicat a Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa, revisa aportacions de l’arquitectura, la pedagogia i la tecnologia educativa i planteja integrar aquests tres àmbits en el disseny dels espais universitaris.
Espais més flexibles per a aprenentatges més complexos
Els investigadors defensen que l’espai no és simplement el lloc on té lloc l’activitat docent. La configuració de l’aula, el mobiliari, la il·luminació, l’acústica i la tecnologia condicionen les activitats que s’hi poden desenvolupar.
En aquest sentit, els entorns rígids tendeixen a facilitar una relació més tradicional entre professorat i alumnat, mentre que els espais adaptables poden afavorir el diàleg, la col·laboració i el treball en grup.
La recerca, però, subratlla que l’arquitectura per si sola no determina els resultats educatius. L’aprenentatge depèn de la interacció entre persones, metodologies, espai i tecnologia. Per això, una aula innovadora pot no ser efectiva si no s’utilitza amb objectius pedagògics clars, mentre que un espai tradicional pot ampliar les seves possibilitats amb eines digitals flexibles.
El model proposat diferencia entre potencialitat i permeabilitat. La primera fa referència a la capacitat de l’entorn per afavorir el pensament crític, la creativitat i altres aprenentatges complexos. La segona descriu la connexió entre els espais físics i digitals, l’aprenentatge formal i informal i la universitat i el seu entorn social.
No cal construir de nou per transformar les aules
Els autors assenyalen que la flexibilitat es pot aconseguir modificant l’espai, incorporant tecnologia o combinant totes dues estratègies.
Així, una aula amb mobiliari fix pot ampliar les possibilitats de participació mitjançant pissarres digitals interactives, entorns immersius o plataformes d’interacció en temps real. De la mateixa manera, un espai diàfan i reconfigurable pot permetre activitats complexes amb una dotació tecnològica senzilla, sempre que disposi de connectivitat i equipaments bàsics.
Aquesta aproximació permetria avançar també en universitats amb limitacions pressupostàries o arquitectòniques, mitjançant transformacions progressives i intervencions de petita escala.
Els estudiants també han de participar en el disseny
La recerca defensa que el redisseny dels campus ha d’incorporar les necessitats dels seus usuaris. Per això proposa un disseny participatiu en què intervinguin estudiants, professorat, personal de gestió, especialistes en tecnologia i professionals de l’arquitectura.
Els investigadors també reclamen que la inclusió i l’accessibilitat es tinguin en compte des de l’inici, amb mobiliari ergonòmic, il·luminació regulable, accessos amplis, tecnologies de suport i espais adaptables a diferents necessitats motores, sensorials o cognitives.
També plantegen incorporar la perspectiva de gènere per evitar que la distribució dels espais i recursos contribueixi a reproduir desigualtats.
Tecnologia, però al servei de la pedagogia
Un altre dels eixos de la proposta és aconseguir una “integració invisible” de la tecnologia. Els investigadors consideren que les eines tecnològiques han de ser fàcils d’utilitzar i compatibles entre elles, sense afegir càrrega innecessària al professorat ni als serveis tècnics.
L’article també aborda la intel·ligència artificial generativa, que pot contribuir a personalitzar itineraris formatius, oferir retroacció immediata o donar suport a l’avaluació, sempre que s’utilitzi de manera accessible, transparent i coherent amb els objectius d’aprenentatge.
Un canvi que va més enllà de moure taules
Els investigadors remarquen que la transformació dels espais universitaris també implica canvis organitzatius i culturals. No es tracta només de moure mobiliari o instal·lar pantalles, sinó d’adaptar els sistemes de reserva, preparar el personal i facilitar que el professorat pugui configurar els espais de manera autònoma.
La gestió universitària, segons el treball, hauria de passar de prioritzar únicament l'ocupació de les aules a buscar la configuració més adequada per a cada activitat.
El canvi es planteja en tres nivells: l’aula i la pràctica docent; els programes i departaments, i les polítiques i infraestructures de la universitat.
Els autors conclouen que no cal esperar a construir nous edificis per començar aquesta transformació. Reorganitzar el mobiliari, aprofitar passadissos, zones comunes o espais exteriors i incorporar eines tecnològiques senzilles pot generar millores amb un cost moderat. La clau, segons la proposta, és situar la pedagogia i les necessitats de les persones al centre del disseny dels espais universitaris.
