Aires de 2019 a Tarragona. Fa quatre anys el gran duel de les eleccions municipals de la ciutat era entre el PSC i ERC. Els socialistes van guanyar per la mínima els comicis, però l’aliança dels republicans amb els Comuns, Junts i la CUP van fer batlle Pau Ricomà. Amb Josep Fèlix Ballesteros fora de la primera línia política, sembla que l’alcaldia es tornarà a decidir entre socialistes i republicans. De moment, les enquestes apunten a un PSC reforçat i una Esquerra que es podria moure en uns resultats similars al 2019.
No ho té fàcil Pau Ricomà. A les complicacions que ja ha portat el mateix mandat (pandèmia o guerra d’Ucraïna) s’hi sumen polèmiques com la Residencial, el Banc d’Espanya, la lluita pel contracte de la brossa i el ball de cadires en el si de l’executiu. En aquest últim àmbit, el govern que ha tancat aquests 4 anys s’assembla poc al que els va iniciar. Primer de tot, només el conformaven ERC i En Comú Podem, amb previsions d’ampliar-lo més endavant. La qüestió, sempre marcada per les tensions nacionals, es va dilatar en el temps i, quan finalment es van decidir a incorporar nous partits, tot va saltar pels aires.
Els Comuns van triar en assemblea no formar part d’un govern amb “la dreta” de Junts i van marxar de l’executiu de Ricomà. Bé, no tots. Hermán Pinedo va escollir un altre camí que el seu grup municipal i es va mantenir com a conseller de Patrimoni, originant el trencament del mateix grup. Després de la tempesta, el govern de Ricomà estava conformat per ERC, CUP, Junts i Pinedo, que va mantenir l’acta que havia aconseguit com a membre de la llista d’ECP. Tot i això, els Comuns han continuat amb la mà estesa i han sigut un soci indispensable per aprovar els pressupostos. També va ser decisiu el seu vot per iniciar la licitació del nou contracte de brosses -el més important de l’Ajuntament- a l’últim ple del mandat.
Recuperar una plaça socialista
Pel seu costat, el PSC vol aprofitar el desgast que ha patit Ricomà i renova el seu lideratge per fer-li front. L’escollit ha sigut Rubén Viñuales, actual diputat socialista al Parlament de Catalunya. Viñuales ja va ser cap de llista el 2015 i 2019 aconseguint una segona i tercera plaça respectivament. En aquelles ocasions, però, ho va fer sota les sigles de Ciutadans.
Precisament, la seva incorporació al capdavant de les llistes municipals del PSC pot fer retornar una bona part dels vots de Ciutadans, del qual s’esperen uns mals resultats. Al contrari del que passa a la resta d’Espanya, l’electorat català de Ciutadans provenia en bona part dels socialistes i aquest 2023 volen aprofitar la davallada taronja.
A més, Viñuales planteja una candidatura transversal amb perfils socialistes de pedra picada i d’altres d’independents com Montse Adan. La número 2 del PSC ha sigut fins ara directora de Port-Ciutat al Port de Tarragona i compta amb arrels familiars a l’antiga convergència. De fet, Junts la va sondejar, però Adan es va decantar pel projecte del puny i la rosa. Pel que fa a la resta de la llista, Berni Álvarez i Sandra Ramos es mantenen com a fidels escuders i la resta de posicions tenen cares noves.
L’alcalde Ricomà conserva en el seu nucli dur a Xavi Puig, Mary López i Jordi Fortuny. Els republicans també renoven la seva número 2 amb la incorporació de Maria Roig, programadora i creadora cultural. A més, afegeixen dos independents més amb Gemma Fusté com a número 6 i l’enginyer Carles Farré com a número 7. Fusté va ser vuit anys presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Llevant. La seva tasca serà evitar una possible fuga de vots al districte cap al PSC i Junts, que es poden beneficiar de la sensació d’opacitat sobre el projecte de la Residencial.
El 2019, els republicans van guanyar a Llevant amb solvència (27,5%), superant sense problemes a Junts (16,4%), Ciutadans (16%) i el PSC (14,2%). No es tracta d’una zona especialment propensa al vot socialista, però el 2015 ja van ser capaços de ser la força més votada per la mínima i el context actual els brinda l’oportunitat de créixer electoralment a Llevant.
Companys de viatge de Ricomà
Les dues formacions que han estat dins del govern de Ricomà canvien els seus líders. Per la seva banda, la CUP presenta Eva Miguel com a cap de llista, actual consellera de Medi Ambient i Habitatge. D’altre costat, la situació de Junts per Tarragona és més complexa. El cisma de l’espai postconvergent a mitjan de 2020 va separar el PDeCat i el sector de Puigdemont, que es van agrupar en el partit Junts. Un fet que s’ha notat en el transcurs del mandat, però que s’agreuja ara, quan toca conformar les llistes per les municipals. De fet, de l’actual grup municipal de Junts per Tarragona, ningú és militant de Junts ni del PDeCat.
Junts presenta l’històric Jordi Sendra amb l’objectiu de tornar al paper preponderant que en el seu moment va tenir aquest espai a la ciutat. La seva candidatura ha sigut una de les que més s’han fet notar en aquesta campanya i esperen superar els 3 regidors de l’espai fa quatre anys. De fet, el seu equip assegura que el creixement de Sendra aquestes dues setmanes ha sigut tan gran que es trobaria amb opcions de ser la primera força independentista del consistori.
Tot i que en el seu moment es va sondejar l’opció d’incorporar a la seva candidatura el PDeCat, finalment les negociacions no van arribar a bon port i van decidir conformar una altra candidatura. Com a la majoria dels municipis de Catalunya, el PDeCat concorre sota el paraigua d’Ara Pacte Local i la seva cap de llista és Maria del Mar Giné. La candidatura s’anomena Sí Tarragona i en aquests comicis podria suposar una pedra a la sabata per a les aspiracions de Sendra.
Qui havia sigut el portaveu de Junts per Tarragona fins ara, Dídac Nadal, no va en cap de les dues candidatures, però, igual que el seu pare, donen suport a Sí Tarragona. Cristina Guzmán, consellera de Seguretat, Ciutadania i Protecció Civil, tampoc es troba a cap llista. L’única consellera de l’actual grup municipal que s’integra en una candidatura és Elvira Vidal, número 2 de Jordi Sendra.
Els aliats de Ricomà des de fora del govern, En Comú Podem, també han fet un canvi de cares. Carla Aguilar, cap de llista el 2019, va deixar la seva acta de regidora entre acusacions creuades amb la direcció i la va substituir Àngels Pérez en el tram final de mandat. Tot i això, Àngels Pérez no és la cara visible de la candidatura dels comuns, ja que va perdre les primàries contra Jordi Collado. L’exmembre d’ICV vol que la seva formació torni a ser l’àrbitre a partir del 28M i deixar enrere un mandat ple de corbes pels seus. L’empenta de Sumar a l’Estat Espanyol és una de les cartes que poden jugar per mantenir la seva força. De fet, Collado va ser una de les figures que va parlar en l’acte de Yolanda Díaz a Tarragona. Pel que fa a aquestes dues setmanes, la seva caravana per a “mobilitzar l’alegria” ha sigut una de les ocurrències més destacades de la campanya, on han rebut el suport de personatges importants del partit com Jéssica Albiach, Ernest Urtasun o Ione Belarra.
Sobrepoblament unionista
En busca del vot unionista hi ha fins a quatre formacions: Ciutadans, PP, VOX i Valents. Segurament massa candidatures perquè puguin entrar-ne més de dues. A més, el vot útil de la candidatura socialista de Viñuales no permetrà que totes les paperetes que el 2019 van apostar per aquells partits es quedin en aquest espectre ideològic.
El PP espera que la seva tradició a l’Ajuntament i el canvi de candidata esperoni els seus. La tradició popular ha format part del consistori des de 1983 i ha estat en governs tant amb el PSC com amb CiU. Maria Mercè Martorell, que va estar en un executiu amb els convergents, ha tornat a les files dels populars per encapçalar la llista amb polèmica inclosa. Pel camí, els populars han perdut els dirigents que fins ara estaven al capdavant a Tarragona. José Luis Martin i José Acero han saltat d’una llista monopolitzada per perfils independents. Una situació que ha creat tensions dins de la formació i molts militants han acabat donant-li l’esquena al seu partit.
VOX és l’altre partit juntament amb el PP que compta amb més opcions per obtenir representació, però encara és una incògnita la força que tindrà. Tot i que no es poden comparar entre elles, a les generals de 2019 van assolir el 10,16% i a les autonòmiques de 2021 el 12,04%. A les estatals, els populars van quedar per sobre del partit de dreta radical, mentre que a les catalanes van ser els voxaires els que es van convertir en la força espanyolista més votada. En ambdós casos, Ciutadans, que havia tingut un fort pes a la ciutat, va acusar el seu desgast generalitzat a tot el país.
El gran dubte al seu espai: fins a quin punt arribarà la caiguda de Ciutadans? Es tracta d’una situació que es repetirà a tot l’Estat espanyol. Ja hem vist la davallada dels taronges a les eleccions generals i a les autonòmiques catalanes. El següent examen són les municipals, on l’actual consellera Lorena de la Fuente intentarà salvar els mobles després d’un mandat on han anat perdent consellers pel camí. De fet, una d’elles, Sònia Orts, s’integra a la llista del PSC com a independent. Finalment, Valents vol ser qui capitalitzi la pèrdua del vot taronja i presenta Robert Hernández com a cap de llista.
En definitiva, tot apunta que tornarem a un saló de plens fragmentat. Qui acabi governant ho podria fer inclús amb un executiu en minoria en el primer tram del mandat. Per aquest motiu, ocupar la primera plaça pot ser cabdal per arribar a l’alcaldia. Tal com marca el mètode d’elecció dels batlles, si cap candidat obté el suport de la majoria absoluta del consistori, governa la llista més votada. En el ball de majories, el paper que desenvoluparan partits com Junts i En Comú Podem decantaran la balança. En campanya, s’ha acusat Junts de tenir un pacte amb el PSC a Tarragona i la Diputació, ERC d’explorar un pacte amb Junts al territori per assegurar-se les alcaldies de Reus, Tarragona i la Diputació, i a ERC de Tarragona d’apostar-ho tot en una alinça amb la CUP i els comuns, que probablement no assoliran majoria. Un creuament de retrets que no s’esvairan fins al 17 de juny, quan es tria el nou alcalde. Sembla que tots tenen assumit la victòria de Viñuales, però les aliances seran qui tinguin l’última paraula.
