Avui dilluns 10 de febrer, se celebra el Dia Internacional de l’Epilèpsia, per iniciativa de l’Oficina Internacional per l’Epilèpsia i de la Lliga Internacional contra l’Epilèpsia. La jornada pretén augmentar la visibilitat de la malaltia i millorar la qualitat de vida de les persones que la pateixen i les seves famílies. Per això, és fonamental conscienciar la població de l’impacte que suposa l’epilèpsia per a les persones afectades i el seu entorn, garantir l’accés a un diagnòstic i tractaments adequats, i promoure la recerca.
Des de fa cinc anys, l’Hospital Universitari Joan XXIII disposa d’una consulta monogràfica d’epilèpsia, tres dies a la setmana, amb els especialistes del Servei de Neurologia Ángela Monterde, Johan Villarreal i Lídia Lara. S’hi visiten uns 600 pacients a l’any, aproximadament, tot i que “probablement hi ha persones no diagnosticades perquè hi ha crisis epilèptiques difícils de diagnosticar; no totes les crisis són com es veuen a les pel·lícules”, afirma el Dr. Villarreal.
L’epilèpsia forma part d’un grup de malalties que afecten el sistema nerviós central i la manifestació clínica habitual són les crisis epilèptiques, fruit d’una activitat elèctrica anormal de les neurones a l’escorça cerebral. Aproximadament un 70 % es controlen bé amb els fàrmacs antiepilèptics. Aquesta patologia afecta individus de totes les edats, encara que “és més gran la incidència en els primers anys de vida i en la tercera edat”, explica l’especialista, Dra. Monterde.
Causes i manifestació de l’epilèpsia
L’epilèpsia es manifesta habitualment amb crisis epilèptiques espontànies. La clínica és molt variable, des de pèrdua de consciència amb convulsions (la més coneguda i perillosa) fins a símptomes motors, sensitius, visuals o psíquics sense alteració del nivell de consciència. La durada aproximada és d’entre 1 i 5 minuts.
“Es pot produir per causes genètiques, per causes estructurals com una lesió al cervell provocada per un traumatisme, un ictus, un tumor, una infecció, etc.”, explica Ángela Monterde, o, en alguns casos, per causes desconegudes que solen ser lesions estructurals microscòpiques.
Les crisis generalitzades poden manifestar-se de diferents maneres:
∙ Crisis d’absència: es caracteritzen per episodis de mirada fixa o moviments subtils com parpelleig o espetec de llavis i, en general, pèrdua de coneixement de breu durada.
∙ Crisis tòniques: generalment causen rigidesa muscular i poden provocar caigudes.
∙ Crisis atòniques: causen una pèrdua de control muscular arribant a provocar un col·lapse sobtat o caigudes.
∙ Crisis clòniques: es manifesten en forma de moviments musculars espasmòdics repetitius o rítmics.
∙ Crisis mioclòniques: de forma similar a les clòniques, es manifesten en forma de moviments espasmòdics breus i/o sacsejades musculars generalment de braços i cames.
∙ Crisis tonicoclòniques: són les crisis més intenses, poden causar una pèrdua abrupta de coneixement, rigidesa i sacsejades corporals. En algunes ocasions, causen alteracions en el control de bufeta i/o mossegada a la llengua.
En general, el 70 % de les persones amb diagnòstic d’epilèpsia estan ben controlades. No obstant això, aquest percentatge dependrà del tipus d’epilèpsia. Els neuròlegs especialistes de l’Hospital Joan XXIII expliquen que es pot treballar la prevenció per a les crisis provocades per causes secundàries, però no per a les causes genètiques. Els pacients poden minimitzar les crisis amb estils de vida saludables, dormint bé, no consumint tòxics ni drogues, prenent bé la medicació, controlant l’estrès, etc.
Els especialistes expliquen què cal fer quan es produeix una crisi: mantenir la calma, ja que un cop iniciada la crisi, en l’ambient extrahospitalari és difícil aturar la, allunyar els observadors i retirar els objectes perillosos de l’àrea, protegir la persona perquè no es faci mal i, amb compte, posar la persona de costat, mirar amb un rellotge la durada de la crisi convulsiva i, si dura més de cinc minuts, trucar al 112. Quan la crisi acabi, acompanyar la persona fins que estigui recuperada.
Coses que no s’han de fer: no forçar la persona perquè obri la boca ni posar-hi res a dins, no traslladar la persona a un altre lloc, no intentar aturar les convulsions, no intentar despertar la persona, no cridar-la ni sacsejar-la, no donar-li aigua, aliments ni medicació per via oral mentre duri la crisi.
