Loli Beltran Mateu, escriptora i guanyadora del premi Magdalena Guerrero dels Premis literaris Vila de Mont-roig: “Donem poca importància al perdó i demanant-ho fem màgia”

L'escriptora Loli Beltran. Foto: Laura Vargas-Machuca

Per què escriu?

Escric per donar-li forma a les històries que em ronden pel cap. Tinc moltes idees i aventures per narrar que tant de bo algun dia vegin la llum i les pugui compartir amb vosaltres. El meu marit sempre em diu que escric per emocionar i jo vull continuar fent-ho.

Expliqui’ns de què parla al llibre “Una paraula màgica!”

“Una paraula màgica!” és un conte infantil que parla del perdó. Una paraula, que com bé diu el títol de l’obra, és màgica. Crec que se li dóna molt poca importància i en té moltíssima, com totes les paraules màgiques que ens envolten i que utilitzem poc. La paraula perdó ens costa pronunciar-la, sobretot als adults, i més amb els que més estimem i ens estimen. De vegades et sents malament per algun motiu i quan demanes perdó veus que no era per tant i que demanant disculpes se solucionen els problemes. Amb els anys m’he adonat que no vull perdre coses per evitar demanar disculpes, per això intento inculcar-li al meu fill la seva importància.

Quines són aquestes paraules màgiques que esmenta?

Perdó, t’estimo i t’enyoro.

A qui va dirigit el llibre?

Va dirigit a tots els nens i nenes, sense importar l’edat. És més, tot i ser un llibre infantil el recomano pels adults, que és a qui més ens costa perdonar i demanar perdó.

Parli’ns dels protagonistes.

Els protagonistes són inventats. No m’he inspirat en cap conegut o familiar, tot i que els noms que utilitzo, com Aina o Trufa, són els de la meva fillola i el de la meva gosseta. Volia tractar el tema del perdó i que des de les escoles s’inculqués el valor de la paraula. La protagonista és una nena que es diu Ona i que passa una setmana horrible fins que descobreix el perdó.

Fa temps que escriu però fins ara no s’havia decidit a publicar un llibre. Per què ara?

Ha estat per una barreja d’elements. Vaig ser mare fa dos anys i vaig haver de baixar una miqueta el ritme. I abans de ser mare, quan no estava estudiant, treballava per pagar la carrera d’Educació Infantil. Dins del poc temps del qual disposes per tu quan ets mare, he trobat el moment ideal i he decidit endinsar-me’n en aquesta aventura. Una coneguda em va parlar dels concursos literaris i vaig presentar-me als Premis literaris Vila de Mont-roig, on vaig guanyar el premi de prosa Magdalena Guerrero amb el relat “Llum”. Això em va proporcionar una mica d’esperança.

Ha perdonat alguna cosa últimament?

Vaig enfadar-me amb la meva mare organitzant un dinar familiar. El més greu és que l’enuig no era ni per una situació pròpia, sinó per persones externes i per un motiu ximple. Les dues som molt tossudes i vam estar un dia sencer distanciades. L’endemà vam mirar-nos i ja no sabíem ni per què estàvem enfadades. No ens vam demanar perdó, però amb la mirada ens ho vam dir tot.

Què és el que mai perdonaria?

Que li fessin mal al meu fill. És superior a mi.

Sent un llibre infantil la il·lustració té un paper important.

Les il·lustracions les he fet jo mateixa. Tenen un paper molt important perquè van sempre de la mà del text. Hi ha contes que només amb la il·lustració ja s’entenen.

És important el contacte amb la lectura des de ben petits?

Només pel fet de desenvolupar la seva imaginació ja val la pena. Quan un nen es posa davant un aparell electrònic la imaginació és zero. Estic molt orgullosa d’haver inculcat al meu fill, des que tenia 1 any, la passió per la lectura. La societat en la qual vivim, on tenim poc temps i molta pressa, no dedica el temps necessari a què és realment important. D’altra banda també penso que nosaltres som un mirall i els més petits agafem els hàbits que veuen a casa. Els nens, des de ben petits, han d’estimar els llibres. Hi ha tantes històries boniques per explicar i donar a conèixer…

Quins llibres infantils recomanaria?

“La carícia de la papallona”, de Christian Voltz; “La casa dels petons”, de Claudia Bielinsky; i “L’erugueta goluda” d’Eric Carle.

Ha estat fàcil trobar editorial?

Gens fàcil. He tingut molta sort perquè l’Eduard Boada, el meu editor, em va donar la mà sense pensar-ho. Estic molt agraïda a l’editorial Ganzell per haver confiat en mi i donar-me aquesta oportunitat.