De l’altra, l’aqüeducte del Francolí, que és el que estan cercant ara. De moment han començat per l’entorn del Pont del Diable i ja han fet les primeres troballes. Són restes complicades d’identificar al mig de la muntanya, camp a través i en llocs de difícil accés, cobertes de vegetació i de capes de terra que s’han anat acumulant amb el pas dels segles. Així, el recorregut s’ha hagut de refer en base a petites pistes, com retalls a la roca o fragments esmicolats de mur o de la ceràmica que recobria el paviment i que es troben escampats pels voltants on hi havia la construcció.
El recorregut concret de l’aqüeducte s’adapta a l’orografia del terreny. En alguns trams serpenteja, enlloc d’anar recte. El motiu és que era més barat fer-ho així que no pas construir ponts per salvar els desnivells. Les grans construccions, com el Pont del Diable, s’usaven únicament en casos extrems on calia superar grans barrancs i no hi havia altra alternativa.
Construcció coberta
Per localitzar el traçat els investigadors també s’ajuden de la cota, que els permet seguir una certa lògica a l’hora d’ubicar-lo. “Els romans feien les canalitzacions d’aigua amb un desnivell d’un 0,2%”, comenta López. Això feia que l’aigua circulés sense estancar-se i alhora sense agafar una gran velocitat que malmetés l’interior de la construcció, ja que els aqüeductes romans eren coberts, ja fos amb una volta o amb blocs de pedra. “Com que aquella aigua era per beure, els cobrien perquè no li toqués el sol ni li caigués brossa”, especifica.
Els únics trams coberts del quals es té constància són, paradoxalment, al centre de Tarragona. El que està més ben conservat és entre dos edificis de l’avinguda Catalunya. Fa uns 25 metres de llargada, poc més d’un metre i mig d’alçada i és de pedra compactada amb morter. Periòdicament, a tots els aqüeductes hi entraven treballadors de manteniment per netejar-los de la calç de l’aigua que s’hi acumulava o de brutícia. Un cop dins la ciutat, es distribuïa canalitzada fins a les fonts públiques -on s’abastia la població- i fins a les termes.
Però el gran misteri actualment és saber en quin punt es feia la captació. Els investigadors de l’ICAC no tenen clar si era a la zona de Vallmoll o del Rourell. “Per la topografia pensem que l’aigua pot ser que no vingui tant del Francolí sinó del torrent de Vallmoll, però encara no ho sabem. Hem de seguir trobant restes per saber on ens porten, sinó ens quedarem en el terreny de l’especulació”, reconeix López. La zona inicial transcorre força paral·lela al riu i els científics l’exploraran durant les properes setmanes.
Tampoc es coneix el nom de l’aqüeducte. La denominació de Francolí és contemporània, però López indica que no hi ha cap document que indiqui com es deia en època romana. El que és clar és que “tots tenien nom”, afirma. En el cas de l’aqüeducte del Gaià s’ha sabut recentment que es coneixia com a Aqua Augusta, un nom en honor a l’emperador August. Els científics tampoc saben quant temps es va necessitar per construir-lo ni quan va entrar en servei.
Pedreres al voltant
Un altre element característic de l’aqüeducte del Francolí és que s’han localitzat una dotzena de pedreres a l’entorn del Pont del Diable des d’on s’extreia el material per construir aquesta obra d’enginyeria civil. D’aquestes, una l’han descoberta l’equip de científics de l’ICAC. La majoria estan cobertes de vegetació i són difícils d’identificar. Però n’hi ha dues que són força particulars, ja que es troben dins de dues coves, conegudes com les Coves de la Pedrera. Gutiérrez explica que “els romans buscaven pedra de qualitat i l’agafaven d’on calgués”. A més, les Coves de la Pedrera tenen la particularitat que l’aqüeducte hi passa just per sobre, amb la qual cosa l’estalvi d’energia en el transport de la matèria prima era evident.
Amb tot, López defensa que caldria que les administracions fessin un esforç per dignificar les diferents troballes arqueològiques, protegir-les i fer-les comprensibles per als visitants. “No podem museïtzar restes on no hi ha res conservat”, com en molts dels casos de l’aqüeducte, reconeix. Però sí creu que “valdria la pena excavar les restes de la conducció i fer-hi un camí paral·lel perquè la gent la pugui veure”. També proposa recuperar les pedreres, a partir principalment de netejar la vegetació i senyalitzar-les, i “fer una ruta que permetés veure-les”.
