La figura del Lleó, més enllà de ser senya de distinció de la ciutat, guarda una estreta relació amb la figura de Santa Tecla. A Tarragona, les referències d’aquest element durant el segle XV es trobaven a l’anomenada Roca de Santa Tecla, un carro de grans dimensions que explicava els diversos passatges de la patrona. En aquest cas concret, es tracta del passatge en què van llençar a la Tecla a les lleones -que no lleons-, però aquestes no se la van menjar. De fet, en el retaule hi ha aquesta escena representada amb la patrona i dues lleones als peus.
Amb la recuperació de balls i bèsties a finals del segle passat, el Lleó va ser l’últim element sense foc en aparèixer en escena. L’Associació de Veïns Verge del Carme volia formar part de les festes i la Comissió Assessora del Seguici Popular els va proposar recuperar aquesta figura el 1993. L’encàrrec el va agafar l’escultora Dolors Baena, però va tenir algunes complicacions en el procés. “Vam presentar el projecte a l’Assessora i no va agradar. El Lleó no tenia aquest posat majestuós i seriot que té actualment”, relata Francesc Martorell, actual cap de Colla de l’Associació de Portants del Lleó de Tarragona.
Les modificacions van fer un gir de 180 graus a l’element i el van convertir en una de les bèsties que imposen més solemnitat i respecte del seguici. En aquesta presència final que ha tingut el Lleó destaquen els seus ulls penetrants. El seu esmaltat és obra de Judith Guinovart. A més, el disseny de la seva corona, de Joan Serramià, està plegat de detalls, amb la presència de totes les bèsties del seguici excepte la Víbria (també creat el 1993) i el Griu (2014).
Una associació familiar
Encara que l’Associació de Veïns Verge del Carme van ser els encarregats de recuperar el Lleó, el Francesc explica que un “buit” a l’associació els va deixar “desemparats”. Aleshores, van registrar l’Associació de Portants del Lleó Tarragona perquè es fes càrrec de l’element. El canvi, però, no va fer que la bèstia es distanciés del barri. “No ens hem desvinculat mai del barri. Quan són les festes, hi fem una de les poques sortides extres”, destaca el cap de Colla. Com que el Lleó representa la ciutat, les seves sortides fora de Santa Tecla estan molt protocolaritzades i és complicat veure’l voltar pel país, com sí que passa amb les bèsties de foc. Entre les poques sortides fora de la Festa Major, l’entitat destaca la que es va realitzar per celebrar la declaració de Patrimoni de la Humanitat a la ciutat -primer cop que actuaven en hivern- o la primera sortida fora de Catalunya l’any 2022 a Ontinyent (País Valencià).
L’associació no només manté el lligam amb el barri dels seus inicis, sinó que també té un marcat caràcter familiar. El Francesc recorda que durant els primers anys de vida del Lleó “l’Ajuntament donava molt pocs vestits”, un fet que obligava a actuar en un format reduït. A més, a causa de la falta de gent, havien de demanar a amics i companys que els donessin un cop de mà per treure’l en algunes ocasions.
Tot i això, el cap de Colla explica que als 10 anys van decidir canviar els seus vestits: “eren d’una espècia de seda que provocava molta calor i també es cremava fàcilment amb les espurnes. Vam aprofitar que l’Ajuntament en pagava alguns més i la gent que volia unir-se se’ls va pagar també”. El creixement de l’entitat ha sigut exponencial i ara mateix està al seu límit. El Francesc remarca que des de la seva creació ningú ha marxat de l’associació i no volen acabar amb torns rotatius. Per això, la majoria de les noves incorporacions provenen de la pedrera del Lleonet o en alguns casos de l’entorn proper. Actualment, gaudeixen d’una “bona fornada de joves que des de fa dos anys comencen a tirar endavant amb tot i regeneren el Lleó”.
Un lloc pels més petits
La creació del Lleonet, que enguany celebra el seu 20è aniversari, també va mantenir aquests lligams familiars que caracteritzen el Lleó. En el moment d’impulsar-lo van haver d’ajuntar fills, nebots, amics o gent del barri per bastir la primera generació de portants. Un grup de nens que han crescut i han deixat pas a noves incorporacions que els han agafat el testimoni.
Un dels millors exemples del pas recent pel Lleonet són la Nur (11 anys), el Kais (10 anys) i l’Àidan (7 anys). Tres germans que van anar a parar al Lleonet quan un amic dels seus pares els va oferir venir a l’entitat. Tots tres l’han portat alguna vegada i somien en portar el Lleó quan creixin.
De fet, la Nur ja no pot anar sota de la figura petita per les dimensions de la bèstia. “El Lleonet és la bèstia més petita del seguici i, quan els nens creixen una mica, ja no el poden portar”, assenyala el Francesc. El problema és que l’impàs entre dur el petit i poder participar activament al gran és força ampli. Una circumstància que complica aquest relleu, encara que intenten mantenir els seus membres actius amb tres anys d’acoblament a partir dels 16.
En el cas de la Nur, recorda que portar una bèstia de Santa Tecla la feia sentir especial i reconeix que ho trobarà a faltar. Tots tres ens expliquen que baixar per les escales de la Catedral és una de les fites més divertides pels portants. L’any passat va ser l’últim any en què la Nur va gaudir d’aquella sensació, però ho va poder fer amb un factor especial. L’acompanyant a l’interior del Lleonet va ser precisament el seu germà Kais, que aquest 2023 també viurà el seu últim Seguici Petit. Després d’això, dins de la família únicament quedarà l’Àidan com a portant. Encara que de moment només ha estat a les potes del darrere del Lleonet (les de davant suporten més pes), ja espera el seu moment per afrontar nous reptes i seguir el camí dels seus germans.
Moments per recordar
Entre els moments especials a la colla, la Nur es queda amb el dia en què gent de fora de l’entitat pot entrar dins del Lleó. “Em fa il·lusió veure com altres persones també tenen l’oportunitat de portar-lo”, assegura. En canvi, el Kais reivindica la baixada per les escales de la Catedral com el momentàs del Lleonet i l’Àidan reconeix que li encanta quan els nens pengen els seus xumets a la bèstia.
Pel que fa al Francesc, destaca un dels moments més tranquils de la festa, amb un punt de nostàlgia. “La majoria et dirà que l’entrada del braç és el seu moment preferit, però per mi el més emotiu és quan anem a ofici. Ets tu, la bèstia, la banda i el carrer”, descriu. El cap de Colla també recorda que fa 20 anys hi havia molta menys gent i aquesta solitud al carrer era més present. Com sabien que hi havia poc públic, es relaxaven una mica més en el seu tradicional esmorzar d’espineta amb caragolins, que se segueix celebrant avui dia. “Entre xupito i xupito de Chartreuse ens adonàvem que anàvem tard i havíem de sortir corrents. Sort que els més joves no venien a esmorzar i, quan arribàvem, ja l’havien tret”, rememora somrient.
Enguany, celebren tots aquests records que conformen les tres dècades d’història del Lleó i els 20 anys del Lleonet. El vermut musical, l’elaboració d’un tríptic per explicar les característiques de la figura a les escoles, el marxandatge infantil i l’exposició a l’Espai Kesse serviran per encapsular la trajectòria d’una de les figures més distingides del nostre seguici.
