Ens desplacem al pavelló del Reus Deportiu per saber com s’encara la WSE Champions League d’enguany i quines sensacions hi ha a l’equip després de guanyar la Copa del Rei la temporada passada.
S’han assolit bé els nous conceptes de la temporada?
Sí. Contra el Barça (OK Lliga), per exemple, va costar més plasmar els conceptes que havíem treballat, perquè ens vam trobar molt aviat aquesta temporada. En ser un equip que exigeix molt, a vegades has de tirar més dels conceptes que ja s’han adquirit en anys anteriors. Sí que és cert que va haver-hi fases del partit on sí que vam poder ser el que volem i va ser molt positiu, em fa ser optimista.
Tenen la sensació que s’ha de millorar algun aspecte de joc?
En l'àmbit defensiu hem fet un pas endavant, però hem de seguir sent prou valents per fer un pas endavant en el lloc de la pista que toca. En l’aspecte ofensiu crec que generem molt perill. Tenim un 4x4 molt treballat, però sí que hem de ser molt eficaços, que ara no ho som tant. Ens falta un punt de finalització, perquè nosaltres sí que generem molt volum.
La plantilla està confeccionada amb cinc jugadors més joves i cinc d’un perfil més sènior. Ho considera curt això?
Estic molt satisfet amb la plantilla. Crec que la combinació de jugadors més “veterans” -que realment no ho són perquè tenen 30 anys i es troben en el millor moment de la carrera- que fa molts anys que treballen amb mi i després, una sèrie de jugadors molt joves, amb molt talent i molt ADN Reus i molt guanyadors, fa que l’equip tingui diferents ritmes. A més, tenim la plantilla la meitat esquerrans i la meitat dretans, que això és molt important. També comptem amb jugadors del planter que ens ajuden amb els entrenaments i tenen un futur espectacular. No la trobo curta.
L’aposta forta pels de la casa no sempre és fàcil, però no podria haver sortit millor. Està d’acord?
Estic totalment d’acord amb això. I tant, els jugadors joves són molt talentosos, però han d’anar acompanyats amb gent de molta qualitat i crec que s’ha de poder compaginar aquestes dues coses. L’equip ha de tenir 3 o 4 peces de ferro que ens ajudin a mantenir-ho tot controlat en moments tensos, i això val diners. I després, aquests, rodejar-los de jugadors amb talent, de la casa, que puguin aprendre i puguin desenvolupar el seu joc.
Què dona aquesta aposta?
El pavelló va estar ple a vessar, i això és perquè la gent se sent identificada amb aquest equip. Molta culpa és que molts dels que juguen són cosins, germans, fills, nebots, nets o companys de classe dels assistents. Això fa que la gent s’identifiqui molt.
Amb aquesta pujada dels joves… què els hi veu diferent? En tots els esports acostuma a haver-hi una evolució de l’esportista. Aquí, en què ho nota?
Tot va molt ràpidament. Els joves surten abans i tenen coses que jo no tenia i que, per exemple, el meu fill ja les té. Tot és més físic i més ràpid i necessites molta joventut i moltes cames per afrontar-ho. A més, el punt d’inconsciència que tenen a vegades és un bon punt. Ells són un dels nostres pilars ara mateix.
El primer objectiu és classificar per Sant Sadurní?
Nosaltres havíem de guanyar els nostres primers quatre partits, per poder tenir un coixí de 12 punts i arribar a la copa com més aviat millor, sí. El següent objectiu és arribar a Nadal amb els màxims punts possibles a la Champions, per intentar classificar-nos a la final a vuit. El Reus sempre surt amb l’ambició de guanyar, però no ens hem de posar amb una càrrega brutal, perquè ens atabalarà i no ens deixarà treure l'hoquei que tenim.
Què opineu del grup que us ha tocat a Champions?
És un grup difícil. El campió de la lliga francesa, el campió de la lliga italiana, el campió de la portuguesa, el campió de l’espanyola, el guanyador de la CERS i el guanyador de la Copa del Rei. L’any passat vam viure una Champions fantàstica i hem d'intentar de fer-ho igual.
On col·loqueu les expectatives enguany a la competició continental?
Nosaltres som capaços de guanyar qualsevol equip, però també som capaços de perdre amb qualsevol. A l’afició els prometem el nostre ADN: treball, sacrifici i ambició. Els partits marcaran fins on podem arribar.
Hi ha pressió per fer-ho bé?
Aquí, al Reus, sempre hi ha pressió. Quan vaig fitxar, molts em deien: “ara tindràs pressió.” Però jo, que hi soc des dels tres anys, sé què vol dir jugar al Reus. És molt diferent de jugar a altres clubs, amb tots els respectes. Aquí hi ha exigència, i per jugar i entrenar aquí l’has d’assumir des del minut zero. La pressió s’ha de voler tenir, és el que et fa créixer i el que fa gran aquest club.
Parlant de pressió. Són l’equip de la província que més alt juga. Això ho senten?
Sí, però això, fa molts anys que és així. I n’estem orgullosos, som el segon club del món amb més Copes d’Europa i tenim vuit lligues. Ens ha costat molt arribar fins aquí, hem passat crisis i moments molt durs, però el Reus té una cosa que no es perd: l’hoquei i l’orgull de ser un dels grans del món.
Sent que aquest prestigi traspassa les fronteres de Reus?
Sí. Visc a Tarragona, i tot i que el meu dia a dia és a Reus, convisc amb molta gent d’allà. Sempre és positiu, la gent admira l’equip, valora com lluitem. A Tarragona, a Montblanc, a Valls... hi ha admiració per tenir un equip tan potent, que omple el pavelló quatre o cinc cops l’any i que porta el nom del territori per tot arreu.
Quants anys li queden a Jordi Garcia com a entrenador?
Vaig renovar l’any passat per dues temporades. Ja en porto unes quantes, i és un orgull. Vinc del despatx, que el tinc a trenta metres, i poder estar tants anys aquí és un privilegi. Crec que soc l’entrenador que més temps ha estat al club i estic molt content. La presidenta sap que el dia que ella no estigui satisfeta, o jo noti que els jugadors no creuen, serà molt fàcil entendre’ns. Per damunt de tot hi ha el Reus, que és el que estimo. He fet les paus amb l’hoquei, i tot el que m’arriba ara és de propina. Em sento feliç. Si algun dia perdo la motivació, seré el primer a marxar.
Fer les paus amb l’hoquei és guanyar la Copa del Rei?
Va ser molt important, perquè feia molts anys que perdíem finals. Hi havia un nucli fort -el Càndid, el Joan, el Marc i jo- que feia vuit o nou anys que hi érem, i veníem de perdre quatre finals seguides. Ens feia falta un títol així, a prop de casa, per poder-lo compartir amb la gent. La Copa és un títol molt especial, molt bonic de guanyar, i ens va donar una alegria enorme. Et relaxa, et fa pensar: “per fi.”
Els joves s’acostumaran a guanyar quan no és gens fàcil.
Sí, els joves potser pensen que això és fàcil, però no ho és. Guanyar és molt difícil. Ara bé, aquests joves venen de guanyar amb les seleccions i a les categories inferiors, i aquest esperit guanyador ens ajuda molt.