Quan parlem de la comunitat gitana de Tarragona, la Part Alta és un dels primers llocs que ens ve al cap i els gegants són probablement una de les senyes d’identitat del col·lectiu dins de la cultura popular de la ciutat. Aquest vincle amb el Seguici ha bastit una tradició gairebé bicentenària i ha convertit el cas tarragoní en una realitat pràcticament única al país.
Ara fa tot just 175 anys, Tarragona estrenava la seva nova parella de Gegants Moros, que sortirien per primer cop durant el Corpus de 1851. Les dues peces van ser obra de Bernat Verderol i els gitanos van estar lligats a elles des del seu naixement. “Els gitanos ja érem portadors dels Gegants Vells, fins que es van cedir al barri. El 1851 van fer una altra parella de gegants i l’Ajuntament volia que els portadors continuessin sent gitanets”, explica el Miquel Ximenis, actual cap de colla.
En aquest sentit, el Miquel subratlla que el col·lectiu gitano estava predestinat a fer ballar els Gegants Moros: “Sempre han anat de verd i blau (colors de la bandera gitana). Aquests gegants estaven fets perquè els portés la comunitat gitana”. La tradició es va anar consolidant, fent d’aquesta qüestió un tret diferencial de la nostra festa i una mostra del mestissatge de Tarragona. “Els gitanos de Tarragona i els paios hem conviscut tota la vida juntets i ens hem ajudat els uns als altres. Estem molt ben integrats tant en el seguici com en la cultura i la ciutat. Sempre ens han dit que, si els gegants no els portessin els gitanos, no seria el mateix”, reflexiona el Miquel.
Poc després també s’afegiria la parella de Gegantons Negritos. Ell va estrenar-se el 1856 i ella el 1859. Tots dos van estar vinculats a la comunitat des dels seus inics.
Qui eren els gegants?
Tot i que l’origen de moltes peces centenàries de la cultura popular és confús, el Miquel assegura que totes dues figures estarien basades en persones reals de l’època. Malgrat que corren diverses versions, el Miquel explica que ell està inspirat en el Valatxo, un gitano de Barcelona que tenia família tarragonina. “Van fer un càsting i el que més agradava era el Valatxo, que tenia trets àrabs”, afirma. En canvi, ella -la Maria- era una gitana que havia participat en diversos certàmens de bellesa i estava casada amb un metge que no formava part de la comunitat.
Gegants familiars
De fet, aquesta i altres històries es transmeten de generació en generació, com també ho ha fet la responsabilitat de portar les peces. Sense anar més lluny, el Miquel ve d’una nissaga de portadors i caps de colla que es remunta fins al seu besavi. El Miquel va començar portant la Negrita el 1996 perquè era la peça que feia ballar el seu pare i l’any 2012 va passar a dur el Gegant Moro també pel vincle familiar. “El portava un cosí sense descendents i aleshores me’l va passar”.
Amb tot, hi ha tradicions que han anat canviant. Per exemple, abans de 2019 qui era cap de colla no portava cap dels quatre gegants, fins que el Miquel ho va modificar: “tots som grans i madurs i no cal tenir una persona sempre controlant”. A més, també va instaurar l’existència de portants suplents per a cada una de les quatre peces. “Quan una persona no té descendents, un dels suplents pot agafar la peça”, remarca.
Aquesta voluntat d’adaptar algunes de les dinàmiques de la colla també ha permès trencar, puntualment, una altra de les seves tradicions. Tot i que històricament han estat els gitanos els encarregats de fer ballar els Gegants Moros, hi ha hagut algunes excepcions. Una és la del Xavier Ortiz, actual suplent del Gegant Moro i vinculat des de fa molts anys al món geganter. "Ja és un més de nosaltres", assegura el Miquel. L’altre precedent és el de l’Antonio Segura, un altre paio que també va ser portant dels gegants i que l’any 2001 va arribar a ser nomenat Perpetuador de les Festes.
Aquestes excepcions, però, encara no han arribat a tots els àmbits. La presència de dones entre els portants continua sent inexistent i, malgrat que el Miquel assegura que "tant de bo" puguin tenir-hi cabuda en un futur, reconeix que avui dia sembla difícil trencar amb una tradició que durant generacions ha estat exclusivament masculina.
Una manera de ballar pròpia
Realment, la particularitat tant dels Gegants Moros com dels Gegantons Negritos no se centra només en els seus portants, sinó també en la manera que tenen de donar-los vida. El cas del Negrito és potser el més evident, ja que té les cames al descobert i el seu particular ball llueix al màxim. Amb tot, aquesta manera tan particular de moure’s per la plaça és compartida per les quatre peces. “Tothom vol ballar l’Amparito Roca com ho fan els gegants de Tarragona, però és impossible. Els gitanos de Tarragona desprenem art, surt de nosaltres”, explica el Miquel.
De fet, la seva manera de ballar manté encara un fort arrelament i un important component d’espontaneïtat. “En 175 anys no hem assajat mai. Quan som petits anem amb els nostres pares, després portem la tovallola i quan tenim uns 12-13 anys comencem a portar gegants als carrers plans. Sentim la música i els peus es mouen sols”, apunta.
Tot i això, sempre hi ha hagut oportunitats per incorporar novetats en els seus passos. Un dels més aplaudits és el canvi de parelles del 23 de setembre al vespre, quan el Negrito baixa les escales per ballar amb la Geganta i la Negrita fa el mateix amb l’altre membre de la parella. “La idea va sorgir del meu cosí Juanito, que és molt rumbero. Ara hi ha moltes poblacions que ens ho han copiat”, assenyala. Durant aquesta peculiar ballada, un dels passos més aclamats el protagonitza la Geganta, que remena els pits i arrenca els crits de tot el públic de la plaça.
Les dues peces originals
Com succeeix amb altres elements del seguici, els dos gegants que actualment ballen pel carrer no són els originals. La parella a qui va donar vida Bernat Verderol el 1851 va formar part del seguici fins al 1985, quan Magí Barenys va fer unes rèpliques amb fibra de vidre més lleugeres i se’n va renovar tota la vestimenta i la joiera.
De les peces originals, el Miquel recorda una anècdota que va protagonitzar el seu avi. Precisament, va ser ell qui va decidir que en el seu pas per la Baixada de Misericòrdia la Geganta descendís fent tombs. En una ocasió, però, les coses no van sortir com era habitual. La Geganta es va desequilibrar i va baixar tot el carrer com si fos un patinet fins a quedar incrustada en el local on actualment hi ha els Torrons Vicens. “Per això, la geganta antiga té un ull més petit que l’altre. No es va poder restaurar al 100%”, esmenta.
Més enllà d’aquest fet puntual, els gegants han patit lleugers canvis al llarg del temps. Segurament, un dels més clars és el ram de flors de la Geganta. Malgrat que en els seus inicis sempre havia portat un mirall, a principis del segle passat es va canviar per un ram. La variació es mantindria fins al 2015, quan Àngels Cantos va fer una restauració integral i el mirall va tornar a la mà de la Maria.
Al capdavall, els Gegants Moros han canviat de vestits, de materials i fins i tot d’algunes de les seves dinàmiques, però hi ha dues coses que s’han mantingut intactes durant aquests 175 anys. L’estima de Tarragona i el vincle amb la comunitat gitana. És difícil imaginar-los sense aquesta manera tan pròpia de moure’s, sense aquesta transmissió familiar i sense un col·lectiu que els ha donat una personalitat que va molt més enllà de les mateixes figures. Encara que no entendríem els Gegants Moros sense els gitanos de Tarragona, el Miquel recalca que la parella “no és nostra, és de tota la ciutat”.
Tarragona els oferirà el seu particular homenatge aquest dimarts 15 de setembre, quan els seus portadors seran nomenats Perpetuadors de Santa Tecla 2026.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat