Què és la Síndrome de Turner?
La Síndrome de Turner és un trastorn genètic que afecta el desenvolupament del sexe femení a causa de l’absència total o parcial del cromosoma X.
Quins símptomes provoca?
El més evident és l’alçada, jo faig 122 cm. Les mans i els peus inflats, la falta de desenvolupament dels ovaris, la hipertensió arterial, els problemes renals i cardíacs, l’osteoporosi i les cataractes són alguns dels símptomes que podem patir.
Té solució?
No. Però sí que existeixen tractaments per combatre els símptomes. En el meu cas l’hormona del creixement m’ha ajudat bastant. El fet de prendre cortisona altera molt el meu ritme de vida, i moltes vegades tinc moments dolents on l’ajuda psicològica i el suport de la meva família esdevé bàsic per tirar endavant.
Tot i patir aquesta síndrome, ha pogut fer vida normal?
Durant el meu primer any de vida vaig créixer de manera normal, va ser als 14 mesos quan van detectar que alguna cosa no anava bé quan vaig acudir a urgències amb un episodi d’artritis. La Síndrome de Turner és una loteria i em va tocar. Soc molt conscient que tinc limitacions, però he intentat fer tot allò que he volgut. Al final, què és normal i què no? Vaig estudiar un grau mitjà de farmàcia i vaig endinsar-me en el món del ball, el cant i el doblatge. De seguida vaig interessar-me pels musicals i vaig descobrir el món de la interpretació, al qual m’hi dedico en l’actualitat.
Quins treballs ha realitzat com a actriu?
Els papers més importants que he interpretat han estat a la sèrie de tve Águila Roja i a la pel·lícula Pieles, d’’Eduardo Casanova. L’experiència va ser una passada, em va fer molt feliç poder posar-me davant d’una càmera. Des de ben petita somiava en poder dedicar-me a alguna cosa relacionada amb l’art i el millor és que dins del món de la interpretació no he patit prejudicis, he pogut ser jo mateixa i sentir-me una més. Fins i tot han contactat amb mi directores de la talla d’Isabel Coixet per a futurs projectes. Si pogués treballar en sèries d’època com Amar es para siempre em sentiria realitzada.
Diu que dins del món de la interpretació no ha patit prejudicis. N’ha patit fora d’aquest món?
Sí, moltes vegades. Pel meu aspecte pensen que soc una nena petita i no em prenen en serio. Una vegada vaig quedar-me dins del cotxe mentre la meva mare feia uns encàrrecs i una parella que passejava pels voltants, en veure’m, va alarmar-se dient que com podia una mare deixar a una nena petita sola. Jo em vaig enfadar, tinc 26 anys i les idees molt clares, no m’agrada que em tractin com un nadó. En una altra ocasió, mentre esperava que el meu pare em recollís en sortir de classe, els Mossos van demanar-me la documentació pensant que era una nena petita que estava sola pel carrer. Però el pitjor de tot són els insults, que et diguin “enana” o que et facin bullying pel fet de ser diferent de la resta fa molt de mal.
Se sent diferent de la resta?
De vegades sí. Anar als llocs i que tothom em miri em fa sentir malament. Entenc que el meu físic pugui cridar l’atenció però no fa falta jutjar, no hi ha conscienciació per part de la ciutadania, m’he sentit molt sola. Sempre dic que quan la gent té la mirada oberta deixa fora els prejudicis i deixa ser feliços als altres. La meva família sempre ha estat al meu costat però m’he quedat sense amics. Disposar de persones de la meva edat que m’ajudin i amb qui poder fer plans és essencial, i jo no les tinc. Cada matí em pregunto que per què m’ha tocat a mi patir aquesta síndrome. Moltes vegades li he preguntat a la meva mare si se’n va penedir d’haver-me tingut.
Què li contesta la seva mare quan li fa aquesta pregunta?
Sempre em diu el mateix: “No et canviaria per res.”
Com es defineix vostè?
Com una lluitadora que no deixa que una síndrome li impedeixi complir els seus somnis. I si apareixen limitacions busco solucions, no m’enfonso, tot i que el camí no és gens fàcil.
Algun somni per realitzar?
Saltar en paracaigudes i independitzar-me a Madrid per seguir buscant oportunitats en el món de la interpretació.
