El nom d’aquesta restauradora i escultura està lligat a molts dels elements més estimats del Seguici Popular de Santa Tecla. Fa uns mesos va rebre l’encàrrec de crear els dos nous nanos de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, que tenen un valor especial. Al seu taller, l’Àngels en parla en aquesta entrevista en exclusiva per a La Ciutat.
Àngels, com vas començar en el món de la restauració i la creació de figures festives?
Vaig estudiar a l’Escola d’Escultura perquè sempre m’havia agradat el món de les arts plàstiques, però no tenia clar que em dedicaria a restaurar i crear peces del Seguici. Un dia, quan jo tenia 22 anys, em van proposar fer una reproducció del Drac de Sant Roc en fibra de vidre, i vaig descobrir que era un món fascinant, una feina que atrapa, perquè cada peça té ànima i història pròpia.
Quina diferència hi ha entre restaurar i crear una peça nova?
La diferència és molt gran. Quan restaures, tens davant una peça que ja té una vida, que ha passat per moltes mans, i que forma part de la memòria col·lectiva. He de ser molt respectuosa per retornar-li la dignitat que potser ha perdut pel pas del temps, sense canviar-li l’essència. En canvi, crear vol dir començar de zero. Aquí tinc la llibertat —i també la responsabilitat— de donar-li a la peça una identitat pròpia, una cara, una expressió, una personalitat.
Quan et van proposar fer els nanos de la Colla Jove, com ho vas viure?
Quan em van trucar de la Colla Jove em van explicar que volien dos nanos nous i que, en aquest cas, serien molt especials perquè volien que representessin persones reals vinculades a la colla. Ell és l’Antonio Soler, conegut com a Índio, que era un casteller històric. I el nano femení està inspirat en la Montse Prats, que va començar com a acotxadora quan era petita i que ha crescut amb la colla, passant per diferents posicions fins a convertir-se en una peça clau. Són figures que porten una història personal i col·lectiva al darrere, i això per a mi era un repte i una responsabilitat enormes.
Com afrontes la creació d’una peça que ha de tenir un valor sentimental tan gran?
Amb molt de respecte. Quan es tracta d’uns nanos que representen a persones conegudes, cal captar la seva essència. No es tracta de fer un retrat exacte, perquè els nanos tenen el seu llenguatge propi, però sí que cal poder reconèixer qui són i el que representen. La gent de la colla em van portar fotos i el repte, sobretot, va ser transmetre aquell esperit que tothom associa a l’Índio i a la Montse.
Parlem del procés creatiu. Com els has fet els nanos de la Jove?
Primer em van portar uns dibuixos, unes caricatures, però jo havia de fer retrats d’aquestes persones, amb unes certes mides, d’acord amb els altres nanos del Seguici. A partir i amb la primera estructura muntada, i amb la foto al davant, vaig començar a modelar, fent les particions de la cara, i a partir d’aquí, vaig anar afegint tots els detallets, com les bosses sota els ulls, les arrugues… i anar modelant fins que hi ha un punt que dius, aquí ja està. En aquest cas, quan es tracta de persones reals, si ve gent i els reconeix, millor que millor. És molt difícil que la gent arribi a imaginar-se el que jo veig des del principi, perquè jo ja visualitzo el resultat de dalt a baix. Després s’aplica la fibra de vidre i el color. Tot plegat són moltes, moltes hores de feina.
A l’hora de crear, també hi ha espai per a l’emoció personal?
I tant. És inevitable. Quan treballava amb l’Índio, pensava en la responsabilitat de fer-li un homenatge digne. Quan treballava amb la Montse, pensava en totes les nenes que comencen d’acotxadores i que, com ella, es fan grans dins la colla. Al final, es posen les mans, però també el cor. Es nota molt quan es posa emoció en una peça. A més, és que es tracta de la cultura del teu poble, la cultura popular. Això no t'ho treu ningú, és una part de l’essència del poble.
A banda d’aquests nanos, molts elements del Seguici han passat per les teves mans. Quins en destacaries?
Doncs gairebé que és més fàcil dir els que no he tocat! (riu). He treballat amb el Drac, amb la Cucafera, la Mulassa, els Set Pecats Capitals, he restaurat els cavallets de Turcs i Cavallets, el Ball de Titans, he reproduït els negritos, he restaurat els Gegants Moros, el Lleó, a banda de les bèsties petites. La Mulassa és del joier Sarramià, però jo vaig fer la part de fibra. També he fet la rèplica del Nano Capità i dels Marquesos i, de fet, el projecte dels nanos està inacabat... potser algun dia. A l’hora de restaurar-los o de reproduir-los, cada peça té la seva complexitat i la seva història, i a banda de la meva feina, sobretot quan són peces de nova creació, he de comptar amb tota una sèrie de professionals d’altres àmbits, com ara fusters, basters, joiers, la persona que fa les perruques, el vestuari que ha de portar, perquè si una peça no té tots aquests elements ben fets, es desvirtua. Vist així, aquest és un ofici que necessita molts oficis.
Un ofici que ha de ser necessàriament manual, artesanal, sense intervencions mecàniques ni d'IA, per exemple...
Naturalment. En aquest cas, la intervenció de la IA o de les impressions 3D, dona uns resultats molt poc satisfactoris. La gràcia de les peces tradicionals és que es veu la mà humana, una certa imperfecció, perquè una cara no és simètrica, perquè ha de tenir les seves arrugues, els trets físics que defineixen cada caràcter. I això només es pot fer de forma artesanal. Per exemple, per fer els nans de la Colla Jove dels Xiquets he hagut de modelar les cares diverses vegades, primer amb fang, i he hagut de començar de zero més d’un cop.
Com vius la responsabilitat de restaurar peces que formen part de la identitat d’una ciutat com Tarragona?
És una responsabilitat molt gran. Quan tens al davant una peça com els gegants de Verderol, que formen part de la vida de generacions de tarragonins, que són els gegants que jo he vist quan era petita... Jo sempre dic que cada element del Seguici té ànima, i la meva feina és respectar-la i ajudar-la a continuar viva. A vegades es tracta només de fer petites reparacions, altres cops, de restauracions completes perquè les estructures estaven en risc. Però sempre procuro tenir molt present la importància que tenen per a la gent, i per això sempre soc molt curosa.
Treballar amb les mans té un regust filosòfic?
Doncs potser sí. Passa perquè toques coses molt xules. Recordo quan vaig fer el projecte dels 7 Pecats Capitals, que em va agafar com una dèria de buscar informació. Llavors dius, com represento en una màscara un pecat com la gula o l'avarícia? Em passava moltes estones mirant-me al mirall i fent carotes per veure com podia interpretar l'avarícia. Va ser un projecte molt maco. A més, al darrere també hi ha un vessant històric, perquè aquest ball, com altres, és recuperat.
La teva feina combina restauració i creació. Com conviuen aquestes dues facetes?
Per a mi són complementàries. Quan restauro aprenc molt de la tècnica dels que van crear abans: com treballaven els materials, quines solucions feien servir, quins acabats tenien. I quan creo tinc la llibertat d’aplicar aquest coneixement i de donar forma a alguna cosa nova. Les dues coses enriqueixen i m’obliguen a estar en un aprenentatge constant.
Quin serà el teu següent projecte?
Sempre hi ha coses, i sovint treballo en més d’un projecte al mateix temps, però el que vindrà ara seran els mateixos nanos de la Colla Jove, però per la Seguici petit. Tots els projectes que arriben em fan il·lusió i mentre pugui, seguiré donant vida i cuidant les nostres figures. És una feina que m’apassiona i que sento com una manera de tornar a Tarragona la confiança que m’ha donat.
