Un cop els diables i les bèsties de foc han omplert d’espurnes el carrer, bona part de les persones que havien buscat refugi ocupen ràpidament les primeres files del públic. Els més previsors ja es tapen les oïdes, mentre que els despistats faran un bot en sentir el primer tret. És el torn del Ball d’en Serrallonga.
“Jugues amb això. Si veus dos nens que tenen molta por, no dispararàs. Però si veus tres adolescents fent el burro, evidentment els hi cau. Als turistes normalment també”, expliquen la Marina Molina i el Jordi Serret, membres del ball. El trabuc és clarament el seu tret distintiu, però no qualsevol tarragoní pot allistar-se al grup de bandolers de Serrallonga: “Legalment, està registrada com una arma. Tots tenim permís d’armes, estem controlats per la policia de dalt a baix i no podem tenir antecedents penals ni policials”.
Un dels moments en què els trabucs es fan escoltar més és durant l’entrada del Braç de Santa Tecla a la Catedral. Quan la relíquia està a punt d’arribar a la basílica, passa just per davant seu mentre ells disparen constantment. “L’entrada del braç és molt ambivalent. És el més especial, però també un dels moments que pateixes més. Tens el foc darrere, portes la pólvora, tens tota la gent al voltant, has d’anar amb compte… És delicat, però emotiu”, descriuen.
Un cop superats aquests instants amb els sentiments a flor de pell, arriba el moment de baixar per les escales. El ball deixa una distància considerable respecte als elements de foc per poder fer tot el recorregut fins a la plaça de la Font sense aturar-se pràcticament: “És un moment d’alliberament i de cremar la pólvora que et queda. Disparem a fons fins a la plaça de la Font”.
Un bandoler català
El so dels seus trabucs complirà aquest any 40 tecles ressonant pels carrers de Tarragona. Després que el ball desaparegués a tot el país pel “marcatge legal” a causa de les armes, a la dècada dels 80 es va intentar recuperar perquè tornés a formar part d’un Seguici Popular que començava a prendre forma. “Hi havia dues iniciatives que van néixer gairebé paral·leles i l’Ajuntament va fer el possible perquè es fusionessin. Les referències que es van agafar van ser les del ball d’Alcover de 1920, que era l’últim a la zona que havia sortit. A Tarragona, les referències anteriors són de mitjans del segle XIX”, apunta el Jordi.
El ball rep el seu nom del llegendari bandoler català Joan Sala i Ferrer, conegut com a Serrallonga. La seva figura va ser mitificada per la literatura barroca i romàntica com a defensor dels pobres davant de l’opressió dels rics i és d’aquesta visió que sorgeix el ball en l’àmbit del teatre de plaça. A Tarragona, la seva existència es documenta per primera vegada el 1854 i va sortir per darrer cop el 1878.
Trabucaires o ball?
Tot i que a vegades es refereixen a ells com a “trabucaires”, hi ha diferències importants entre una colla de trabucaires i el Ball d’en Serrallonga pròpiament dit. “El punt en comú és que tots dos van amb trabuc i el vestuari s’assembla, però per la resta són diferents. Els trabucaires van en cercavila disparant aleatòriament, poden tenir o no un cap de colla i no porten música. En canvi, el Ball d’en Serrallonga és un ball parlat”, descriu el Jordi. En el cas de Tarragona, els seus membres també disparen quan van en cercavila, però, per exemple, a Vilafranca només ho fan durant els parlaments.
Per Santa Tecla, representen el seu ball parlat diverses vegades entre el 22 i el 23 de setembre. Encara que algunes estructures es mantenen intactes, els parlaments dels bandolers es renoven íntegrament cada any. Des de la recuperació, tant el format com el contingut han anat evolucionant. D’una banda, la temàtica ha passat de ser més historicista i centrada en els atracaments a estar marcada per la sàtira i la crítica política. “La nostra màxima és que al polític se’l critica per la feina i no per res personal”, recalquen.
A més, el nombre de parlaments ha patit notables modificacions. Al principi, el ball seguia un format més rígid amb parlaments individuals dels bandolers. A finals dels 90, van començar a introduir parlaments dialogats que feien el sainet més dinàmic, mentre que cap al 2006 es van arribar a fer parlaments de fins a sis integrants. “Era massa i era complex de gestionar tant a l’escenari com als assajos perquè havia de ser-hi tothom present. El 2010 vam simplificar-ho una mica amb quatre parlaments dialogats amb un màxim de quatre persones”, assenyalen.
En els últims anys també s’han apuntat a l’onada d’introduir cançons, com fan altres balls parlats arreu del país. Tot i això, intenten mantenir les arrels del ball: “No utilitzem autotune ni ho gravem prèviament. Es fa en directe. Si no, no es fa. Volem mantenir l’essència del teatre de plaça”, expliquen.
Els més petits
La família ha crescut en els últims anys. El 2008 es va crear el Ball d’en Serrallonga petit, que havia d’incorporar algunes modificacions obligades per l’edat dels integrants. Les armes de veritat es van substituir per uns trabucs amb un mecanisme d’aire comprimit que feia esclatar un globus. Amb el temps, però, la dificultat per trobar recanvis d’aire comprimit va forçar el ball a canviar aquest sistema per cebetes que reprodueixen el soroll del tret.
40è aniversari
Per commemorar aquestes 40 tecles, el ball ha canviat els seus vestits i l'armament, obsequiant amb antics trabucs els membres històrics del ball. A més, enguany és el responsable de preparar la Mostra de Folklore Viu del 19 de setembre. La temàtica triada gira al voltant de les entitats formades exclusivament per dones. “Joana de Serrallonga és qui talla el bacallà i volem posar de manifest el paper de les dones”, apunta la Marina. De fet, el ball estava tradicionalment copat per homes i -a diferència d’altres indrets del país- a Tarragona les dones van entrar de ple quan es va recuperar el ball. “El paper de la Joana el feia tradicionalment un home, com la Diablessa. Quan es recupera el nostre ball i entren dones, era clar que el paper de la Joana havia de ser una dona”, rememoren.
Quaranta anys després de la seva recuperació, el Ball d’en Serrallonga continua fent retronar els carrers de Tarragona amb els seus trabucs, però també amb una manera molt particular d’entendre el teatre de plaça. La pólvora és el seu element més visible, però al darrere hi ha sàtira, crítica, memòria i una tradició que ha sabut evolucionar sense perdre l’essència.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat