“No hem sigut els primers, però tinc per segur que no serem els únics. Darrere vindran molts altres països impulsats per dues forces imparables: la llibertat i la igualtat”. Així s’expressava el president Zapatero des de la tribuna del Congrés el 30 de juny de 2005. Aquell dia, Espanya es va convertir en el tercer estat en aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Abans ho havien fet Països Baixos i Bèlgica, i dies després ho faria el Canadà.
Passats 20 anys, són 39 els països que ho han aprovat i aquell moment encara ressona a la història d’Espanya. “Era l’inici de fer un país a l’avantguarda dels drets civils a nivell internacional”, explica Alberto Bondesio, diputat reusenc del PSC al Parlament de Catalunya. En aquella època, Bondesio tenia poc més de 20 anys, militava a les Joventuts Socialistes i reconeix que, com a part del col·lectiu, la votació va tenir “un impacte molt positiu” en ell.
El diputat reusenc explica que aquella fita va ser una demostració “que estava en el partit correcte”. A més, subratlla que “les millores i els avenços socials sempre han estat abanderats pel PSC i el PSOE, juntament amb altres partits, associacions i sindicats”.
A banda dels partits, la societat civil i els moviments socials també van ser claus a l’hora d’empènyer cap aquesta direcció. Tothom recorda el pes de la figura de Pedro Zerolo, però la història del matrimoni igualitari també està forjada per petites lluites arreu del país.
“Quan s’aconsegueix qualsevol dret social, és l’associacionisme el que gesta la fita. Zapatero i Zerolo van ser les persones impulsores i la voluntat política és molt important. Tot i això, va ser un assoliment amb tres pilars: la voluntat política, l’activisme i el suport social”, desgrana Arual Hernández, militant i part de l’equip tècnic d’H2O. Aquesta és una entitat nascuda el 1998 al Camp de Tarragona i s’ha convertit en un referent en la lluita pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ al territori. Arual Hernández destaca també que l’aprovació del matrimoni igualitari va posar el país a “l’avantguarda legislativa” i va situar Espanya com un estat “prodrets humans”.
El matrimoni igualitari a Tarragona
A partir d’aquell moment, el país es va obrir i els matrimonis entre persones del mateix sexe es van fer presents a totes les províncies. El 2005, a Tarragona es van oficiar 10 casaments entre homes i 11 entre dones. En total, fins al 2023 hi ha hagut 1.196 enllaços entre persones del mateix sexe a la demarcació (576 entre homes i 620 entre dones).
Tot i que els casaments anuals a la província sempre s’havien mogut en la seixantena, des de la pandèmia s’ha consolidat una tendència clara tant a Tarragona com al conjunt de l’Estat. Els casaments entre dones han agafat un fort impuls i han doblat als casaments entre homes. El 2019 les dones tenien un lleuger avantatge 39-33, però de 2021 a 2023 el creixement és evident. 74-27 el 2021, 62-28 el 2022 i 51-28 el 2023.
Encara que no disposem d'estudis que ens poden donar una aproximació científica sobre el tema, Arual Hernández considera que la tendència té a veure amb la “visibilitat de la dona en l’àmbit públic”. Segons l’activista, les dones lesbianes i bisexuals estan guanyant “visibilitat, normalització i acceptació” en un món patriarcal on sempre han estat “relegades en l’àmbit privat”. A més, se suma la possibilitat de gestar fills de les dones cis i els drets legals que proporciona el matrimoni a l’hora de criar-los.
L'eco de la contestació conservadora
Malgrat que el matrimoni igualitari sembla un dret més que consolidat, en aquell moment hi va haver una forta contestació als carrers. Els sectors més conservadors com l’Església, sumats al PP de Mariano Rajoy, van posar el crit al cel. Encara més, els populars van arribar a portar la seva aprovació al Tribunal Constitucional, que el 2012 va desestimar el recurs amb una àmplia majoria de vuit vots contra tres.
Tot i superar aquesta etapa, Alberto Bondesio avisa que el missatge continua present en menor mesura. “Al carrer no hi ha manifestacions com les de ‘la família sí importa’, però el missatge està present als parlaments, a les escoles i a les xarxes socials”, assenyala.
De fet, aquesta legislatura el mateix Bondesio va presentar una resolució al Parlament sobre els drets de les persones LGBTI a la Unió Europea, que no va gaudir del consens que es podria esperar. El text demanava la protecció dels drets de les persones del col·lectiu, reclamava lluitar contra els discursos d’odi i LGBTI-fòbics “fomentats per l’extrema dreta” i assenyalava l’actitud del govern hongarès envers aquest col·lectiu. La iniciativa va tenir el vot favorable de tots els partits menys PP i VOX, que s’hi van oposar. Aliança Catalana no la va votar perquè no era present a la comissió.
Segons Bondesio, aquesta és una mostra més del context de regressió de drets en què ens trobem. “L’onada neoconservadora i aquesta internacional de l’odi apunten al col·lectiu LGTBI entre d’altres”, destaca. Hi ha diversos exemples a la Unió Europea. La llei antipropaganda LGTBI d’Hongria i la seva prohibició de l’orgull, la impossibilitat d’inscriure dues mares al registre civil per part d’Itàlia o el clar retrocés als Països Baixos. En aquest últim cas, va ser el primer estat a aprovar el matrimoni igualitari, però actualment és el país número 13 pel que fa als drets LGTBI. Espanya ocupa la cinquena posició, segons el rànquing elaborat per ILGA.
Per la seva banda, Arual Hernández també critica la “petita regressió en l’àmbit social” que existeix. “Això ve dels discursos d’odi, que posen el centre d’atenció sobre el col·lectiu LGTBI, el feminisme o les persones immigrants. Hi ha molta gent de classe obrera que s’ho està empassant i pensa que l’origen de la seva precarietat són aquests col·lectius”, explica.
Moment d’aguantar
Tot plegat crea un context en què el moviment LGTBI es troba en un moment de resistència. “Hem de prendre consciència que estem davant d’una batalla ideològica contra els discursos de l’odi i la internacional neofeixista”, afirma Alberto Bondesio, que també subratlla l’esperit reivindicatiu que està tornant a agafar l’orgull els últims anys. En una línia similar s’expressa Arual Hernández: “més que reivindicació, ara toca resistència per no fer un pas enrere amb els drets conquerits”.
Tot i això, l’activista creu que alhora han de reivindicar els drets del col·lectiu trans, que és el que “rep més violència i discriminació”. A banda de les formacions més conservadores, Arual Hernández és també especialment crítica amb la posició d’alguns sectors del PSOE, que han adoptat discursos ‘terf’ i han aconseguit esborrar la Q (Queer) de les sigles LGTBI a l’ideari del partit. Més enllà d’això, també han sigut molt sonats els autobusos de ‘Hazte oir’, que han assenyalat directament els menors trans.
Vint anys després, l’acceptació del col·lectiu és àmplia i el 78% dels espanyols es posiciona a favor del matrimoni igualitari. Amb tot, aquesta és una xifra que ha retrocedit lleugerament en els últims anys, fruit de la proliferació d’un discurs que els situa al punt de mira. Aquestes dades i els múltiples casos a la Unió Europea són un recordatori que cap conquesta és definitiva i que els drets, si no es protegeixen, poden fer passes enrere.
