De la mateixa manera que el ressò de les paraules de les assemblees del Comitè de Defensa de l’ Economia van impulsar la vaga de llogaters que es van donar a la Barcelona a l’any 1931, van arribar als que ara en aquest segle viuen de lloguer a la Barcelona actual, fent recuperar i creant la necessària figura del Sindicat de Llogaters. El seu ressò i les seves reivindicacions han arribat al Penedès, on patim aquesta problemàtica, per que aquí la l’augment de lloguer es un fet constat per a tot el territori, fruit entre d’altres per l’especulació dels grans tenidors que tenen reservat un parc de vivendes buides, la gran mancança de vivenda social, l’escassa preparació dels municipis a fer front efectiu a al bombolla del lloguer que s’ha creat i molta gent pateix, per una manca de legislació solida, en defensa dels llogaters.
Però abans de començar a parlar de la situació dels lloguers, caldria donar una breu pinzellada sobre l’historia del Sindicat de Llogaters per entendre d’ on venim; el Sindicat de Llogaters es remunta als anys trenta del segle passat. Una breu mirada al final de la dècada dels anys vint, ens deixa una ciutat de Barcelona plena d’obres de tot el país, que van vindre a treballar per la construcció del Pla Cerdà, les obres de l’exposició universal que van suposar la construcció de la plaça Espanya, la font de colors, hotels, i una sèrie de palaus per albergar l’exposició, i el metro aquella etapa començava a foradar els carrers de la ciutat. Aquestes obres vinguts de tot arreu del país, que van treballar de valent durant la dècada dels vint, per salaris de misèria, vivien en barraques o vivendes insalubres de 15 o 30 metres on hi havia mes d’una família. Es van trobar a l’entrada de la dècada dels anys trenta, a les cues de l’atur, degut a que el crack del 29 i al final de les grans obres de la ciutat. Davant d’aquest fet, el 12 d’abril de 1931 el dia de les eleccions municipals que impulsarien la proclamació de la II República Espanyola, el sindicat de la Construcció de la CNT liderat per Santiago Bilbao, amb un 40 % dels seus 30.000 afiliats a l’atur, va a crear el Comitè de Defensa de l’Economia, per estudiar el cost de la vida a Barcelona. El primer de Maig d’aquell any amb un govern Republica, 150.000 persones van acudir a la convocatòria del míting de la CNT on van arribar a una sèrie d’acords, sent el punt cinquè una rebaixa del 40% dels lloguers, aquest com la resta de punts acordats, ho van tractar de traslladar, al recent elegit president de la Generalitat Francesc Macià, a la seu del govern, a la plaça de la República. Els obrers van ser rebuts a trets i a partir d’aquí entre d’altres mesures, començar la vaga de llogaters com element de lluita, que va ser molt efectiva, donat que l’ impagament del lloguer els deixava amb els diners que destinaven al lloguer, per poder menjar, tant es així que el consell que donava als manifestants el Comitè de Defensa de l’Economia era, “Menja bé i si no tens diners, no paguis el lloguer”. Al final van engarjola als seus líders i els van perseguir fent servir tot els mitjans al seu abast, i fins i tot la recent instaurada II República, va fer servir la llei de defensa de la República, entra d’altres mesures, va declarar al Sindicat una associació criminal. A partir de 1932 la pròpia estructura creada als barris per el sindicat de la construcció, va impulsar la creació de la associació de llogaters que va seguir lluitant amb les mateixes tàctiques i eines de la CNT.
Tornat al present que ens ocupa i la realitat palmària que vivim, vist des de una òptica de baix penedesenc i coneixedor de la realitat de la fisonomia de la Barcelona actual, no tan sols entenc la recuperació del Sindicat de Llogaters com a eina per defensar els interessos dels llogaters de Barcelona, sinó que penso que es molt necessari posar-se a treballar en aquest àmbit des de al Penedès, per que les xifres deixen clar la realitat imperant. Ens trobem amb unes dades que son demolidores, per posar algunes, entre l’abril i el juny de 2018 es van desnonar a tota Catalunya per impagament de lloguer 2589 famílies; a la Vegueria Penedès el preu mitja del lloguer al 2017 va pujar 10’4 % amb respecte al 2016 i tot apunta que quan tinguem les xifres de 2018 això no faci mes que augmentar exponencialment. Tot això passa a una Vegueria, on els salaris son precaris, on la gent pateix en primera persona la crisi que segueix instal·lada en moltes llars, i on els grans tenidors tenen vivendes buides, mentre que hi ha famílies sense vivenda. Ens trobem davant de la bombolla del lloguer que de forma silenciosa a esclatat a tot el país, sense que els poders públics a nivell nacional, ni local facin res, i aquest problema afecta als mes desprotegits, a gent sense capacitat de obtenir recursos per seguir pagant les pujades, a la gent amb salaris baixos que o paga el lloguer o menja, a la gent gran que rep una pensió miserable després de tota una vida treballant. I el que encara es pitjor, es que ens trobem amb la primera onada de gent desnonada, per haurà d’arribar la segona onada amb que te lloguer social dels bancs, propiciat per el mes gran dels tenidors, a tot li posen data de finalització.
Per aquest motiu, jo amb uns altres companys i companyes, he optat per dir prou i lluitar, des de tots els angles possibles per canviar les coses, a traves del Sindicat de Llogaters del Penedès, recolzant i assessorant als que volen desnonar, presentant projectes i propostes legislatives a tots els àmbits de l’administració. En definitiva, lluitant contra les injustícies que en aquest aspecte es donen i que requereixen de la nostra lluita, amb l’esperit dels membres del sindicat de la construcció dels anys trenta que van impulsar la vaga dels llogaters i llogateres de Barcelona. Ja per tancar aquest article, crec que la millor manera es fer-ho, parafrasejant a la Comissió de Defensa de l’Economia que al 1931 que li deia als llogaters i llotejares “Menja bé i si no tens diners, no paguis el lloguer”.
Antonio Garcia Leal
