Camilo ha escollit el Festival Terramar CaixaBank de Sitges per donar el tret de sortida a la seva gira europea. Davant de 2.380 espectadors que gairebé omplien l’aforament, l’artista colombià va oferir un espectacle vibrant i íntim a parts iguals, on la connexió amb el públic va ser constant, donant constants mostres de processar-se mútuament un amor incondicional, “amar és la nostra revolució”, va proclamar només començant el concert. Acompanyat d’una banda de músics de primer nivell —Oscar Convers (baix), Leon Subervi (guitarra), Frank Fuentes (percussió), Reinaldo González (percussió), Nicolas González (teclats) i Edwar Montoya (trombó).
L’arrencada amb Una vida pasada i Millones va marcar el to emotiu i enèrgic de la vetllada, seguida per himnes com Favorito, Bebé i Manos de tijera, que el públic va corejar amb entusiasme. Un medley especial i cançons carregades de sensibilitat com No se vale, Mismo aire o Salitre van donar pas a instants més íntims, com les versions acústiques de Querida yo i Tutu. No hi van faltar peces tan celebrades com Vida de rico, Por primera vez i Kesi, que van fer ballar i cantar la platea i les grades de l’auditori dels Jardins de Terramar. Una altra dels moments àlgids has estat l’aparició a l’escenari d’Eva Luna —parella de Camilo— per interpretar Machu Picchu, Plis i també s'ha acabat sumant amb tota la banda a Me toca a mí i Índigo, per posar el colofó a una nit màgica de lluna plena. “Hem fet més de 7.000 quilòmetres per arribar fins aquí i donar inici a la gira europea que ens portarà per 16 ciutats les pròximes setmanes per tot l’Estat espanyol. Ens sentim molt emocionats”.
Durant la nit, Camilo també va voler compartir amb el públic algunes vivències de la seva arribada a Sitges: “Hem aprofitat per banyar-nos a la platja de Sant Sebastià i hem provat el xató de Sitges, plat típic de la ciutat”. En el cicle Imprescindibles la ballarina Nerea Úbeda Hortal va presentar "Dins del cercle", una proposta escènica que investiga el moviment circular com a força generadora de dansa, com a metàfora del funcionament del cos i com a eix poètic de transformació.
