“Som més de Lleida gràcies al Miquel Àngel”. “Lluitador per la justícia i pels ideals”. “Urbanista de professió i passió i amb una gran sensibilitat artística. Ens ha fet redescobrir la música, l’art, la cultura en totes les seves dimensions”. “Era una bona persona, estimava i es deixava estimar”.
Ens ha deixat en Miquel Àngel Soriano, i aquestes van ser algunes de les paraules que es van dir en el seu comiat. Totes apunten al mateix lloc: a la seva bondat.
Miquel Àngel Soriano-Montagut era una persona amb una sensibilitat extraordinària. D’aquelles que et fan mirar la ciutat amb uns altres ulls. En el terreny professional, era un gran arquitecte i urbanista. Segurament per la seva passió per la cultura, l’art en totes les seves dimensions, projectava una visió holística de les ciutats. Les seves línies projectades en el planell, tenien el moviment necessari per construir espais amb harmonia per a viure. Però aquesta no era la seva única passió, també ens va ajudar a redescobrir la cultura, la música, les tradicions i els espais compartits. Ho va fer, sobretot, des de l’Orfeó Lleidatà, on va deixar una empremta profunda i duradora. La col·locació de la primera pedra de la seva seu simbolitza la seva visió i perseverança. També des de l’Ateneu Popular de Ponent, continuant teixint ciutat i participació, i des del Cercle de Belles Arts, sempre fidel a la cultura. Des de qualsevol racó on hi hagués vida cultural i reivindicativa, ell hi era. Sempre sumant, sempre al costat de les causes justes.
També va ser un home de compromís polític, coherent al llarg de tota la seva vida. Va iniciar la seva militància des del PSUC, després ho va fer a Convergència Democràtica de Catalunya i, finalment, a Junts per Catalunya. Independentista convençut, defensor ferm de la llengua i de la nostra nació, mai no va fallar quan calia ser-hi. Sempre fidel a uns ideals: la justícia, la llibertat i el país. Entenia la política com una eina per transformar la societat, per fer-la més justa i més lliure. I amb les seves reflexions, tots ens fèiem una mica més savis.
Era una bona persona, de mirada neta i amb una gran capacitat de generar confiança i, sobretot, d’estimar i de deixar-se estimar. No defugia mai la paraula; al contrari, intervenia sempre per fer-nos pensar. Parlava de justícia social, d’urbanisme, d’un creixement sostingut i sostenible de les ciutats. De ciutats verdes, d’espais comunitaris i, sobretot, d’habitatge. Era la seva gran obsessió. El seu gran cavall de batalla: habitatge i més habitatge.
Lleida era la seva ciutat d’adopció, però sobretot era la ciutat que sentia seva. La que pensava, la que volia millorar... i no es resignava mai. Fins a l’últim moment va mantenir aquesta inquietud viva. El seu darrer escrit sobre el POUM no era només un document tècnic, era una crida a pensar Lleida en gran, a creure en el seu futur i a exercir de capital de Ponent amb ambició i, sobretot, generositat.
Personalment, em quedo amb el record d’aquella imatge d’home inquiet però serè. Amb les seves paraules i les reflexions que m’enviava, sovint sobre urbanisme. Un urbanisme que sempre anava molt més enllà. Ell m’ha fet créixer com a persona, m’ha ajudat a entendre millor la ciutat i m’ha ajudat a somiar-la encara més gran.
Com altres prohoms que ens han deixat, com en Jaume Vilella, la seva absència ens recorda que les ciutats no les fan només els edificis, sinó les persones que hi vivim i, sobretot, aquelles que l’estimen i la fan créixer cada dia. I ell, sense cap dubte, ha estat una d’aquestes persones imprescindibles.
Ens deixa, sobretot, un home bo. Un gran home. I com deia el meu padrí: “La gent bona no marxa mai del tot, perquè el cel o l’infern és en el record que deixem en els altres”.
Ell serà en el nostre cel i tots som una mica més de Lleida gràcies a persones com ell.