Quan parlem de cohesió territorial, les Diputacions són elements essencials. Tot i les complicacions d’aquest mandat, la Diputació de Lleida ha fet un gran pas cap a l’equitat de tot el seu extens territori amb una “discriminació positiva” que reforça els municipis menys poblats. Parlem amb el seu president, Joan Talarn, per fer balanç d’aquest mandat, conèixer com han incrementat el pressupost per aquests municipis i marcar les tasques pendents pels pròxims anys.
Quina valoració fa del mandat?
Malgrat tots els entrebancs, crec que és un mandat molt positiu. Hem aconseguit treballar per allò que ens havíem plantejat. És a dir, treballar per la felicitat de tots els nostres conveïns i conveïnes i perquè Lleida sigui una terra d’oportunitats. Queda encara feina per endavant, però hem pogut fer coses importants.
Remarca la importància de treballar per tots els municipis. Lleida és la província més extensa de Catalunya i la menys poblada. Com conjuguen les especificitats que té cada municipi?
Som una tercera part de tot el país, però el 5% de la gent. El problema és que els recursos es reparteixen d’acord amb la població i no amb el territori. Reivindiquem que sigui pel territori perquè és el que gestionem i el que val diners (carreteres o serveis). A més, quan hi ha més habitants es paguen més impostos i tot és més senzill. Hem intentat governar per qui més ho necessitava, els municipis més petits. La meitat dels 231 municipis que tenim són de menys de 500 habitants i un 80% de menys de 2.000.
En primer lloc, els hem fet arribar la subvenció a tots per igual, sense tenir en compte ni el color polític ni la demarcació on estan. És important ser equitatius. Els municipis no han de venir a demanar, sinó que la Diputació ha de respondre de forma proactiva. En segon lloc, els hem donat autonomia, que fessin allò que volien fer perquè responen davant dels ciutadans, no de la Diputació. I finalment, hem fet una discriminació positiva a favor dels municipis més petits. Els que estan en risc de despoblament i a l’àrea de muntanya han rebut un 20% més que la resta de la demarcació. És del que ens sentim més orgullosos.
La repoblació és un dels temes pendents a la província. De fet, Lleida va acollir el primer congrés per la repoblació. Què han pogut posar en marxa aquest mandat?
Hem fet línies de subvenció directament destinades al repoblament, en l’àmbit de l’habitatge i de programes perquè la gent es quedi al territori. Com deia, també hem fet aquest 20% pels municipis amb risc de despoblament. A banda d’això, perquè hi hagi gent al territori ha d’haver-hi serveis, bones línies de comunicació i sobretot projectes econòmics. Des de promoció econòmica de la Diputació, s’ha treballat a cada municipi per trobar aquests projectes. Una de les coses que hem anunciat darrerament és fer un Punt Global Lleida a totes les comarques perquè siguin acceleradors de projectes econòmics. Amb això no hi haurà prou, cal que administracions com l’Estat i la Generalitat s’hi impliquin. Sembla que la Generalitat ho està fent amb l’estatut del municipi rural.
Com podem fer que l’intent d’industrialitzar Lleida capital no s’emporti els habitants de la resta de la província cap a aquesta ciutat?
Ho hem d’evitar. Lleida ha de liderar la demarcació i ha de ser una oportunitat, però, per evitar que sigui un forat negre, hem d’apostar per aquells recursos que té cadascun dels municipis. No cal només tenir polígons industrials. Hem de saber aprofitar la indústria agroalimentària. Ara hi ha municipis petits com Vila-sana que han sabut aprofitar els subproductes com el purí per fer biogàs.
Assenyalava la importància de l’estatut del municipi rural. Quines són les demandes de la Diputació de Lleida?
Sobretot la discriminació positiva. D’altra banda, un aspecte que encara no he tocat és l’àmbit de les reformes legals perquè el municipalisme dels pobles petits no es pot tractar igual que el dels grans. Pel que fa a la legislació o el control de les subvencions no es pot tractar igual perquè no tenim els mateixos mitjans. En l’àmbit urbanístic és encara més clar. No podem tirar endavant una àrea de desenvolupament urbanístic en un poble petit. La legislació ha de tractar diferent els que som diferents.
La Zona de Baixes Emissions a Lleida també tindrà un impacte a tot el seu entorn. Com s’haurien de vertebrar les connexions en transport públic?
La Zona de Baixes Emissions és una necessitat com a planeta. Hi ha dues maneres de fer-ho. La primera, tenint una bona xarxa de rodalies. Des de la Diputació vam iniciar la taula de rodalies per tenir aquesta xarxa i evitar que la gent hagi d’agafar el vehicle per arribar a Lleida. Estem treballant perquè la línia de Manresa tingui les freqüències que li pertoquen, però encara en tenim pendents dues més (la de Montblanc i Aragó). A més, la relació també ha de ser a través de busos. En segon lloc, hi ha d’haver pàrquings dissuasius a les grans ciutats i evitar entrar dins del nucli urbà. Tot i això, la millor és la primera. Hem de fer una xarxa i que no sigui necessari passar sempre per Lleida.
La pandèmia ha potenciat el turisme de proximitat. Com ha sortit el turisme lleidatà d’aquest context?
Més reforçat, gràcies a la capacitat del sector de ser resilient i aprofitar una situació complexa. En lloc de quedar-nos a casa i plorar, havíem de sortir i invertir més encara per deixar millor els serveis que s’ofereixen al turista. Ho han aconseguit i es nota amb el nombre de visites. Molta gent es pregunta ara per què ha d’anar a l’estranger a buscar unes experiències que et pot donar també el Pirineu. A més, estem descobrint també la Plana.
El turisme sostenible és el futur?
Com tenim un territori menys xafat, el podem oferir a la gent que busca un turisme de natura. És la clau. El valor afegit que oferim és magnífic. Sense massificacions, molts llocs per recórrer, tot cuidat… A Fitur va estar molt ben valorat.
Pel que fa als Fons Next Generation, quines iniciatives tenen en marxa?
Hem mirat d’aprofitar al màxim els Next Generation. El que passa és que hi ha hagut una situació de decepció. Es va oferir que tots els municipis rebríem un ajut pel que fa a aquell famós DUS5000. Vam fer projectes que ens van costar uns diners i finalment són molt poc els municipis que els han rebut. Ha estat una oportunitat perduda pel territori.
Se senten enganyats?
No sé si enganyats, però decebuts moltíssim. No es pot jugar amb la voluntat de les persones de fer aquest canvi. He escrit a l’Estat perquè busqui altres fonts per tirar endavant tots aquests projectes, però no hem rebut resposta. Si no ho fem així, no millorarem el sistema energètic dels municipis petits, no tenen diners per fer-ho.
Quines hauran de ser les grans línies d’actuació a partir de 2023?
En primer lloc, consolidar el sistema actual d’ajuts als ajuntaments. Els alcaldes valoren molt saber què rebran durant el mandat i decidir en què volen invertir. La Diputació no ha d’explicar a l’alcalde què ha de fer. En segon lloc, ser realment un referent quan un Ajuntament té problemes. No ens n’hem sortit del tot. Hem de tenir un Servei d’Atenció als Municipis ben nodrit de persones. I, el tercer camí, és ser els líders pel que fa a la transformació econòmica del territori. Hem sigut capaços d’ajuntar totes les voluntats econòmiques i socials del territori. Això ens ha permès que parlem que Lleida ha de ser el centre AgroBiotech del sud d’Europa.
A la gent li costa conèixer què fa la Diputació?
Ho van coneixent, però som una administració intermèdia. El ciutadà veu constantment l’Ajuntament i només veu la Diputació per a pagar impostos. Els Ajuntaments cada vegada expliquen més el paper de les Diputacions de treballar per fer arribar el màxim possible de recursos i fer coses pels veïns. La Diputació no ha de fer un paper polític, sinó ser capaços de treballar conjuntament independentment del color polític de l’alcalde. Si tractes malament un alcalde pel seu color polític, no el tractes malament a ell, sinó els ciutadans d’aquell poble.
Segurament no depèn de vostè, però li agradaria repetir com a president de la Diputació?
Hi ha moltes variables. Estic al servei de les persones i del que digui el meu partit. Si ells consideren que hem de continuar, mirarem de fer-ho. Però això va més enllà de les persones, és un projecte. Hi hagi qui hi hagi ha de continuar les línies que he marcat abans.
