‘Alcarràs’, la pel·lícula de Carla Simon que posa Catalunya i el català al món

Ahir a la tarda, l’auditori La Llotja de Lleida va acollir la preestrena d’aquesta cinta, que estarà a disposició i criteri de tot el públic a partir del dia 29 d’abril

Foto: Ariadna Guinart

Emoció, nervis, expectació, i sobretot molta emoció traduïda en somriures i algunes llàgrimes puntuals. Aquest és el resum del clima anímic que es va viure a la preestrena de la pel·lícula “Alcarràs” de la directora Carla Simón, la flamant guanyadora de l’Ós d’Or de la darrera edició de la Berlinale.

La Llotja va omplir els seus 1.000 seients de capacitat d’aforament de convidats que poc o molt tenien a veure amb la pel·lícula, equip tècnic, actors i actrius, premsa i totes les autoritats, encapçalades pel president de la Generalitat, Pere Aragonès.

L’acte es va obrir amb unes paraules de presentació de la directora, Carla Simón, que va voler agrair el treball de l’elenc, tots actors i actrius amateurs que de cop i volta s’han vist projectats en pantalla gran, i de l’extraordinària acollida que tant el projecte com els seus protagonistes van rebre a les Terres de Ponent.

El retrat costumista d’un món que lluita per sobreviure

La pel·lícula retrata un fet vital de la família Solé, tots els membres de la qual es dediquen a la pagesia des de fa quatre generacions. Treballen i conreen les terres que tenen en arrendament des dels temps del besavi, quan els tractes es feien donant-se la mà i es mantenien en virtut de la importància que es donava a la paraula donada convertida en llei, sense la necessitat de signar cap contracte.

El conflicte neix quan el propietari de les terres decideix donar un gir a l’explotació i instal·lar-hi un camp de plaques solars, una mostra de l’evolució dels temps que es viuen.

Tota l’acció passa durant un estiu, en plena collita del préssec. La pel·lícula retrata la llibertat dels més petits, l’Iris, el Pau i el Pere, per jugar a qualsevol cosa corrent lliures per entremig dels camps de presseguers carregats de fruits; dels joves, el Roger i la Mariona, que ajuden en el que poden i tenen també les seves pròpies inquietuds; dels més grans, el Quimet i la Dolors, que treballen incansables per tirar la família endavant, en plena collita, i també el padrí, l’avi de la família, el Rogelio, a qui el pes de no haver assegurat les terres mitjançant un contracte amb el propietari, no el deixa viure en pau.

Una gent normal, esforçada i treballadora, que s’uneix a la protesta pagesa que reclama a crits i a cop de préssec, un preu just per la fruita per poder viure del seu treball, en contraposició directa amb l’evolució dels temps que porten noves tecnologies i sobretot, una reorientació a l’ús de la terra per dedicar-la a activitats més rendibles.

Els temes

La defensa de la terra i la seva explotació, el manteniment de l’activitat pagesa fortament i necessàriament reivindicada, i les ànsies per viure i sobreviure de l’activitat que ha portar a terme la família i tantes famílies des de fa 80 anys, són alguns dels temes que Carla Simon té l’encert de retratar a la pel·lícula.

Els paisatges coneguts d’Alcarràs, Lleida, Seròs i altres pobles de la contornada, defineixen aquesta pel·lícula que ensenya al món els extensos camps de presseguers i arbres fruiters de les Terres de Ponent, les celebracions populars pròpies de la festa major i com tot això es barreja amb els estats d’ànim dels protagonistes, que es reuneixen per recollir el que ja saben que serà la seva darrera collita.

“Alcarràs” són 120 minuts de drama, tendresa, ràbia, dolor i un cert punt d’esperança, que Carla Simon maneja amb encert, fins al punt d’aconseguir que aquests mateixos sentiments arribin a l’espectador i els experimenti profundament.

Una pel·lícula, a més, que fa que el cinema en català pugi un graó més en l’escala de valors del país i de la cultura que posa Catalunya al món.