El 15 del mes que ja acomiadem es va constituir el nou ple i tenim nova alcaldessa de Vilanova i la Geltrú. El numeret dels dies i les hores prèvies van configurar un espectacle vergonyós sense precedents en la política local. Més enllà de les valoracions que puguem fer de la naturalesa del pacte i del contingut programàtic (o de la seva absència), que ja vam fer col·lectivament com a grup, l’espectacle i l’evolució dels esdeveniments apunten quin és el veritable caràcter del proper govern. D’un govern independentista amb majoria d’esquerres es va passar, en poques hores, a un govern independentista amb majoria absoluta -ser d’esquerres, potser, és secundari ara mateix -. En resum, la lògica que va fer que JxCat i la CUP regalin l’alcaldia a ERC res té a veure amb la nostra ciutat de la mateixa manera que el rebuig al PSC, que hauria de fer una reflexió de perquè està tan aïllat, poc té a veure amb les polítiques que han comportat la degradació i paràlisi de la nostra ciutat.
És en aquest punt quan apareixen dubtes. Quin model de ciutat representa un govern independentista? La gestió pública o la gestió privada dels serveis municipals? La cura dels carrers o la inacció, i conseqüent degradació, dels últims anys? Trobar una solució al veritable problema del deute o seguir patint la llosa, fent honor a la dita “qui dia passa, any empeny”? Si busquem exemples el més immediat és l’actual govern de la Generalitat, que passarà a la història com el pitjor (amb 20 anys de pujolisme té molt de mèrit) i del qual les úniques accions que li coneixem és intentar privatitzar el màxim de serveis possibles amb iniciatives a l’estil Llei Omnibus (que lluny ha quedat el govern de Mas recolzat per Sánchez Camacho) com l’anomenada Llei Aragonès. És això el què ens espera? Mal favor li fem també a l’independentisme o la lluita pel dret a l’autodeterminació si en el seu nom es mantenen polítiques continuistes amb les que ens han portat fins a la situació actual.
Hem perdut l’oportunitat de passar pàgina de la sociovergència, ja que per passar-la el què calia era no morir-se de ganes de convertir-se en ella. Des de les passades eleccions no s’ha parlat el més mínim de les necessitats de la gent vilanovina i molt de què sense els convergents no es faria res. No ha estat sobre la taula en cap moment a l’hora de conformar govern cap mesura concreta, només principis generals i les decisions que s’han pres o es puguin prendre a partir d’ara marcaran la possibilitat de treure alguna cosa útil aquests pròxims 4 anys o viure en un xantatge emocional-nacional permanent com passa a la Generalitat. En qualsevol cas, la realitat seguirà allà, tossuda, sense pietat. Actuant més enllà dels titulars, els actes de protocol, els tuits i les rodes de premsa d’última hora. I allà és on serem nosaltres, construint democràcia amb la gent sense veu, que no es deixa trepitjar ni pels bancs ni pels polítics de torn.
