Amada Rodríguez Llorente, presidenta d’LGTeBre, l’Associació de Lesbianes, Gais, Transgèneres, Bisexuals i Intersexuals de les Terres de l’Ebre “El nostre objectiu últim és fer de les Terres de l’Ebre un territori d’on no calgui marxar per motius d’orientació sexual”

0
1538

Quan neix l’associació?

Es va començar a gestar el juny de 2014, quan la Plataforma Unitària del 28 de Juny, d’àmbit català, va organitzar a Tortosa una Festa de l’Orgull, amb xerrada, concert i cercavila. Va ser un gran èxit, hi va participar gent d’arreu de Catalunya. L’octubre del mateix any, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei contra l’LGTBfòbia. El mes següent es va organitzar una altra xerrada a Tortosa, i després d’allò ja vam començar a reunir-nos per muntar LGTeBre.

La vam presentar en societat el 20 de març del 2015, en una taula rodona al Centre Cívic de Ferreries, patrocinada per l’actor Oriol Grau, amb la participació de representants de diferents col·lectius. Hi van assistir prop de 150 persones, una xifra que no ens esperàvem. Va quedar clar que les Terres de l’Ebre necessitaven una associació d’aquest tipus.

Quin és el propòsit d’LGTeBre?

El nostre objectiu últim és fer de les Terres de l’Ebre un territori d’on no calgui marxar per motius d’orientació sexual, que no hagi de recórrer a l’anomenat sexili.

Quantes generacions falten perquè això es transformi?

No ho sé, però sí sé que la situació està canviant. Quan jo tenia 15 anys, no estaves a l’armari: estaves al búnquer.

Ara mateix la meva família, per exemple, està reconeguda com una part del veïnat de l’escala; la meva filla no ha tingut cap problema a l’escola per haver dit que té dues mares.  La visibilitat és fonamental: en el moment en què la gent coneix parelles, xiquets i xiquetes homosexuals… els respecta. A mi mateixa al principi em costava relacionar-me amb transsexuals adults, i he  hagut de fer un aprenentatge. A mesura que els coneixes, t’ho mires d’una altra manera, però tots tenim la mentalitat binària que ens fa preguntar-nos “És home o és dona?”.

Tal com està la societat, és molt difícil que hi hagi un pas enrere des del punt de vista d’acceptació del col·lectiu LGTBI. Ara mateix, l’estat espanyol, i sobretot Catalunya, és el membre de la UE que té una legislació més favorable per al col·lectiu LGTBI.

Vostè és docent en un institut. Quina és la seva percepció del punt de vista dels més joves davant la diversitat sexual? Encara costa sortir de l’armari?

Una vegada, a classe, vaig treure el tema dels estereotips de gènere. Un xiquet em va preguntar, confidencialment, si seure amb les cames creuades era de xiques. Són coses que t’inspiren tendresa, però alhora et revelen el patiment de la canalla per tot l’input que reben.

I tant, que costa sortir de l’armari. L’adolescència és una etapa difícil, en què t’estàs formant com a persona. I hi ha molta por. Si t’insulten per estar grassa, dur ulleres o ser negra, a qui primer acudiràs perquè et defensin és als pares. Si t’ataquen per la teva opció sexual, potser no, perquè és possible que els pares no ho sàpiguen.

Creu que el que passa en una escola ebrenca és diferent del que passa en una de barcelonina?

El que passa a l’escola és el mateix, tant en una gran ciutat com en un poble. Al carrer, però, el jove es pot sentir més lliure. Val a dir, però, que ja fa uns deu anys que veig parelles del mateix sexe passejar-se agafades de la mà o fer-se petons en públic a municipis ebrencs.

La gran urbs té l’avantatge de l’anonimat, que dona llibertat, però aquesta llibertat també és per als agressors. Com més petit és el poble, hi ha més por i costa més sortir de l’armari; alhora, però, hi ha menys agressions greus.

Quines activitat destacaria de l’entitat que presideix?

“Lo Caferet dels divendres”, una trobada mensual en un bar, que alternem amb el Cinefòrum, la projecció de pel·lícules de temàtica LGTBI, amb sopar posterior. Aquestes activitats han atret molts nous membres a l’associació.

També és una eina molt potent la taula amb llibres de temàtica LGTBI que muntem des de fa tres anys per Sant Jordi, a Tortosa.

Com us financeu?

És el primer any que demanem subvencions a la Generalitat i, arran del procés, no han arribat les bestretes. Ens mantenim amb les quotes dels socis, que són molt baixes, i ara com ara només som una cinquantena de membres. Una altra font d’ingressos és la venda d’articles de marxandatge, com  ara banderes i samarretes.

Com valoreu l’actuació de la Generalitat davant el fet LGTB?

Les lleis no canvien la societat, però hi ajuden. L’aprovació del matrimoni homosexual a l’estat espanyol, fa 12 anys, va ser un revulsiu, i la llei contra la LGTBIfòbia també hi ha ajudat molt. Aquesta darrera té la particularitat que és molt transversal: afecta totes les etapes de la vida i tots els sectors de la societat. La presència de Mireia Mata, a la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat, també hi té molt a veure. Esquerra Republicana, i en concret Anna Simó, hi ha tingut un paper rellevant.

I la dels governs locals ebrencs?

Els ajuntaments s’han hagut de posar les piles per fer complir la llei. Al principi va ser una mica complicat, i l’estira-i-arronsa continua. Ara, però, som a prop de celebrar el nostre tercer aniversari i podem dir que l’experiència és bona. A Tortosa, el tema LGTBI es treballa des de fa any i mig, fins i tot abans que la Generalitat cridés l’atenció dels municipis.  En aquest sentit, cal destacar la tasca de la regidora Maria Jesús Viña.

L’Ajuntament de Tortosa disposa del consell assessor LGTBI. Nosaltres formem part de la taula tècnica d’aquest consell. Una de les primeres accions del consell ha estat l’elaboració d’una diagnosi LGTBI, que servirà per redactar un pla local.

El Servei d’Atenció Integral (SAI) a les persones LGTBI constitueix el desplegament de la llei contra la LGTBIfòbia. Pren nota de totes les incidències en aquest àmbit i, en cas necessari, les deriva als Mossos. Tots els consells comarcals i poblacions de més de 20.000 habitants han de disposar d’un SAI. Ara mateix, a les nostres comarques, hi ha el SAI Terres de l’Ebre, amb seu a Amposta, el del Baix Ebre i el de Ribera d’Ebre. Aquests dos darrers encara no disposen de seu pròpia.

Tot i la llei, hi continua havent agressions…

De fet, segons les dades de fonts com l’Observatori contra l’Homofòbia, les agressions van a més. Podria ser perquè hi ha més denúncies i més visibilitat, perquè els homòfobs se senten amenaçats i reaccionen atacant… No sé respondre-hi, no sóc sociòloga ni antropòloga.

El que puc assegurar és que, després de la violència a Catalunya i a València el mes d’octubre, vaig tenir por pel col·lectiu LGTBI, des del punt de vista de la repressió de les llibertats i els drets civils.

                                                                                                 MARTA MILIAN ARIÑO

 

FER UN COMENTARI