L’investigador del Grup de Recerca en Arquitectura i Territori i professor del grau d’Arquitectura de la Universitat de Girona (UdG), Carlos Gonzalvo, ha publicat recentment Restos nucleares, un treball que aborda, des d’una perspectiva arquitectònica, tant el passat com el futur de les primeres plantes nuclears edificades a Espanya durant les dècades dels anys seixanta i setanta. Aquesta publicació posa en valor l’estètica i la importància patrimonial d’aquestes infraestructures, incorporant una sèrie fotogràfica del reconegut fotògraf Manolo Laguillo, que documenta visualment el procés lent però imparable de desaparició d’aquests espais.
Un patrimoni sovint oblidat dins del debat energètic
Fins ara, l’arquitectura associada a les primeres centrals nuclears espanyoles havia quedat eclipsada pel discurs predominant centrat en qüestions energètiques i tecnològiques. En canvi, Carlos Gonzalvo, amb aquest llibre, reivindica aquesta part poc explorada dins la història contemporània nacional. Tal com destaca l’autor, “l’obra recupera aquest capítol poc explorat de la història recent”, situant-lo en un marc cultural ampli i ressaltant la contribució d’arquitectes destacats com Antonio Bonet Castellana, qui va ser responsable del disseny de Vandellòs I, ubicada a Tarragona. L’estudi revela que darrere una façana aparentment hermètica s’amaga una dimensió formal i estètica que ha passat gairebé inadvertida durant dècades.
Dels inicis al desmantellament: un recorregut exhaustiu
Restos nucleares no només examina els orígens ni la construcció d’aquestes instal·lacions sinó també el seu desenllaç. Des de fa més d’una dècada, aquestes primeres plantes —que formen part d’un conjunt global superior a 400 centrals— estan immerses en processos prolongats de clausura i desmantellament que poden allargar-se fins a quaranta anys. Aquests procediments impliquen no només eliminar físicament aquestes estructures sinó també afrontar la pèrdua gradual d’un patrimoni industrial únic així com d’un imaginari tecnològic emblemàtic del segle XX.
La fotografia com a testimoni del temps
Aquesta transformació és capturada gràficament per la sèrie titulada Centrales nucleares, obra del catedràtic i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, Manolo Laguillo. Des del 2019, Laguillo ha realitzat retrats detallats sobre l’estat actual —i evolutiu— d’aquestes instal·lacions industrials. Com assenyala el fotògraf, “el desmantellament no és un punt final sinó un espai d’oportunitat per repensar aquests llocs”, oferint una nova perspectiva sobre aquests enclavaments.
Aproximació crítica per preservar un llegat arquitectònic singular
L’autor proposa amb una mirada reflexiva i transversal establir una narrativa renovada per unes arquitectures que semblen destinades a l’oblit. Passats gairebé seixanta anys des dels seus inicis constructius, es revisiten els seus orígens mentre s’analitza l’impacte paisatgístic generat així com el seu progressiu procés desaparició. Així doncs, Gonzalvo defensa “la necessitat de conservar almenys en la memòria col·lectiva” aquest patrimoni industrial excepcional.
Pistes obertes per al futur: reutilització o desaparició?
Restos nucleares, combinant text amb imatges potents, planteja qüestions incipients però rellevants: “és possible imaginar nous usos per a les estructures d’una central nuclear?”; “quin valor cultural, social o ambiental podria tenir transformar-les en llocs alternatius?”. Aquest debat convida a reflexionar sobre alternatives viables abans que aquestes peces clau desapareguin definitivament. La proposta aposta per projectar futurs encara oberts per aquest patrimoni industrial i arquitectònic difícilment replicable.
