Segons sostenen les acusacions, fins a principis del 2011, l’empresari va arribar a signar fins a cinc pagarés sense fons. Cadascun anava a nom d’una empresa diferent i quan arribava la data del venciment, quedaven sense pagar-se, perquè el banc els retornava.
Davant del tribunal, l’empresari francès ha sostingut que en cap moment va voler estafar les dues empreses gregues a qui havia comprat mercaderia. Simplement, el va atrapar la crisi, es va arruïnar i no va poder abonar les factures. “Em vaig quedar sec; en tan sols tres setmanes, els bancs em van tallar totes les línies de crèdit i vaig haver d’afrontar tot allò que vaig poder amb el meu patrimoni personal”, ha indicat.
Andrighetto ha recordat que les seves empreses movien milions d’euros i que, quan totes elles van fer fallida, va haver de desembutxacar-se fins a 11 MEUR per fer front als impagats. “Em vaig vendre la casa, el meu avió personal… Tot”, ha concretat.
Pel què fa a la cadena ‘Splaff’, l’acusat ha explicat que quan les coses van començar a anar maldades, les botigues no van desaparèixer “de la nit al dia”. “Durant un temps, els establiments van continuar treballant; per això emetia pagarés, perquè pensava reflotar-les, però al final no em va quedar més remei que presentar concurs de creditors”, ha assegurat.
“Mai he estafat res, el que em va passar va ser una catàstrofe; pocs empresaris han pagat a bancs i proveïdors a títol personal, i jo ho he fet”, ha assegurat. I hi ha afegit: “És terrible que ara estigui assegut aquí per 61.000 euros quan en vaig arribar a perdre milions”.
Pagarés i no xecs
Al final del judici, la fiscal ha mantingut la demanda de 4 anys de presó i la multa de 1.800 euros per a Andrighetto per un delicte continuat d’estafa agreujada pel valor defraudat. En matèria de responsabilitat civil, reclama que indemnitzi les dues empreses gregues amb tot allò que els va quedar a deure.
L’advocat de la defensa, per la seva part, ha demanat l’absolució. El lletrat, Manel Mir, admet que Andrighetto no va poder abonar els pagarés, però que no ho va fer per mala fe amb “artificis i martingales”. Simplement, no va pagar perquè no va poder.
Mir ha tret xifres –en concret, les que apareixien a la documentació del concurs- per subratllar que, quan ‘Splaff’ va fer fallida, hi havia dues empreses que li devien 2,11 i 3,45 MEUR a Andrighetto (cosa que, en part, va precipitar el tancament de les botigues). “El meu client passava per dificultats econòmiques”, ha indicat.
A més, l’advocat ha subratllat que Andrighetto emetia pagarés i no xecs (aquests, es cobren immediatament) precisament perquè s’abonen a llarg termini. I perquè estava convençut que, tard o d’hora, els podria pagar. “En cap moment va actuar cometent un delicte”, ha conclòs. La defensa demana l’absolució per a l’empresari; alternativament, però, sol·licita al tribunal que, si el condemna, tingui en compte una atenuant de dilacions indegudes (perquè el cas ha trigat molt a arribar a judici).
Encolomar el crim a un tercer
Bernard Andrighetto ha ocupat portades pel crim que va cometre la matinada del 17 d’octubre del 2011. Aquella nit, l’empresari francès va assassinar a trets la seva dona. La dona va arribar a rebre l’impacte de deu bales i va morir poques hores després a l’hospital.
Per aquest crim, l’Audiència el va condemnar a 18 anys i 9 mesos de presó. Una pena que, posteriorment, el Tribunal Suprem va confirmar. Allò més inversemblant del cas és, però, que quan es trobava davant el jurat popular, l’empresari francès va intentar encolomar el crim a un tercer. Ho va fer allà per primera vegada, perquè durant tota la instrucció del cas no havia esmentat res d’aquesta pretesa versió exculpatòria.
Segons va sostenir, la seva dona tenia un amant i entre ells dos havien planificat matar-lo. La intenció era fer passar el crim per un suïcidi i així, poder cobrar l’herència. Andrighetto va explicar que s’havia trobat amb el sicari al lavabo, que els dos havien forcejat i que va ser aleshores quan les armes es van disparar.
El jurat, però, no es va creure res d’aquesta història. De fet, no era la primera vegada que l’empresari francès canviava la versió sobre com havien anat els fets. El tribunal popular el va declarar culpable i l’Audiència el va condemnar per assassinat i tinença il·lícita d’armes.
