Pandèmia, abús i submissió empresarial a Girona

Un cas real d’una persona entusiasta que li arravaten el que necessita

Ja fa un any que l’economia està en un punt molt deficient i les empreses ho tenen difícil per a fer contractacions i per a donar unes bones condicions econòmiques al treballador. Una empresa o autònom, no només ha de pagar als treballadors; sinó que ha de pagar el lloguer del local, aparells, eines, vehicles… 

 

Una situació que es fa molt difícil amb les poques ajudes que s’han donat fins avui. Tot i que sabem que per moltes empreses és difícil mantenir o contractar nous perfils, tot i necessitar-los, em vull centrar en el cas real d’una persona que farà uns dies la van fer fora de la seva feina sense motiu aparent.

 

En Joan era un noi que portava 2 mesos sense tenir cap ingrés i per fi, després de fer moltes entrevistes va aconseguir treball; tot i que no era una feina del seu sector, va accedir perquè hi tenia experiència anterior i necessitava diners per poder sobreviure. En Joan treballava 8 hores al dia de dilluns a dissabte en una multinacional amb botiga a Girona.

 

Allà els seus companys li van ensenyar tot el que s’havia d’aprendre per tal d’atendre al client, omplir la reposició de l’stock… Tot i que, a mesura que van anar passant els dies en Joan va començar a observar certes conductes inadequades o estranyes envers l’empresa. Cadascú li deia o manava una feina diferent, moltes vegades ni els propis treballadors tenien clar què i com havien de fer la seva feina i marejaven a en Joan, fent-lo responsable directe si no complia les normatives dels companys.

 

En Joan, després de 2 setmanes, va tenir una conversa amb el seu cap i va ser molt favorable i enriquidora; però en Joan seguia sospitant i a poc a poc perdia l’entusiasme per la nova feina; però tot i això, seguia amb un somriure i treballant com mai per arribar a final de mes. 

 

La política d’empresa era molt estranya: formació a mitges, tothom manava, no tenien clar com treballar en molts moments, el deixaven sol contínuament, els telèfons semblaven inoperatius, els de recursos humans el miraven rarament quan preguntava algun dubte referent a la poca informació que va rebre quan va entrar sobre la seva contractació…

 

El que es va adonar és que aquesta empresa estava vulnerant el dret dels treballadors, ja que per normativa, qualsevol treballador que faci una jornada intensiva de més de 6 hores té dret a un descans. Doncs aquest descans hi era, però li descomptaven del sou. Si cada dia feia 30 minuts de descans i treballava 6 dies a la setmana, deixava de cobrar 3 hores setmanals pel descans. A part, la seva retribució per hores extres era inferior al mínim exigible: 8 euros bruts l’hora.

 

En Joan, en veure i anar esbrinant coses, es va adonar que era una mala companyia però hi va seguir, fins que al cap d’uns dies el seu cap el va cridar i va decidir fer-lo fora sense cap motiu. L’únic motiu va ser que com tenien els 2 caràcter, segurament, amb el temps acabarien xocant. Una decisió molt estranya oi?

 

Hi ha empreses petites que han de sobreviure com poden i donen les oportunitats com poden, però hi ha empreses multinacionals amb milions de treballadors, magatzems, botigues… que tenen l’oportunitat de fer feliç a moltes persones i famílies i únicament s’aprofiten de la vulnerabilitat de la gent. Aquest tipus d’empresa només volen persones que siguin submises, que es deixin vulnerar i abusar contínuament i que no demanin res. Persones callades, que acceptin que s’aprofitin d’elles, persones sense caràcter, persones que deixin de descansar, tot i tenir els seus drets, per tal que no els hi descomptin les hores setmanals. Fins a on hem arribat?