Barcelona viu un estiu asfixiant. Les temperatures no donen treva i, malgrat la suposada “normalitat estiuenca”, el termòmetre supera dia rere dia els 34 graus en molts punts de la ciutat. Però no tothom el viu igual. Per a centenars de famílies, mantenir una temperatura habitable dins de casa s’ha convertit en un luxe inaccessible. La crisi energètica, agreujada per la inflació i la precarietat, condemna molts veïns a conviure amb el patiment físic i emocional que comporta no poder escapar de la calor.
Can Clos, un exemple del que vol dir passar calor sense poder pagar la llum
A Can Clos, un dels barris amb més vulnerabilitat socioeconòmica de Sants-Montjuïc, els testimonis són colpidors. José Hernández, veí de tota la vida, explica que fa setmanes que només dorm dues o tres hores per nit. “Tinc un ventilador petit que poso al menjador, però no serveix de res. L’aire que treu és calent, com si bufés un forn. I l’aire condicionat ni el somio: la factura puja massa. A més, tampoc me’l puc permetre.”
Per combatre-ho, Hernández acudeix diàriament a un refugi climàtic del barri. “Està bé, hi ha aire fresc, aigua… però jo el que voldria és poder estar a casa. És molt trist haver de marxar per no ofegar-me.”
“Es va espatllar l’aire al juny i no el podem arreglar”: la calor també castiga els animals de companyia
Una altra veïna del districte, Andrea Benítez, no només ella pateix les conseqüències de la calor, també el seu gos. “Es va espatllar l’aire condicionat a finals de juny i, des d’aleshores, estem desesperats. El gos està dèbil i no troba on estirar-se fresc. L’hem portat al veterinari i ens han dit que només podem mantenir-lo hidratat i en un lloc fresc, però això és impossible a casa.”
Andrea lamenta no poder fer més: “Canviar l’aire ens costaria més de 300 euros, i ara mateix no podem assumir-ho. Som nosaltres, però també ell. Estem al límit.”
Refugis climàtics: una solució temporal per a un problema estructural
Els anomenats refugis climàtics —espais públics com biblioteques, centres cívics o equipaments municipals amb aire condicionat i accés gratuït— han esdevingut una taula de salvació per a moltes persones grans, persones amb malalties cròniques o famílies sense recursos. Tot i això, no deixen de ser una mesura temporal davant d’una realitat estructural: moltes llars no poden garantir les condicions mínimes per viure amb dignitat.
Rosa Menéndez, també del barri de la Marina, resumeix el malestar col·lectiu en una frase contundent: “Després de les pluges vaig respirar… feia dies que no dormia tan bé. Però en tornar la calor, vaig plorar. Vaig plorar perquè sabia que tornava el calvari.” L’emoció representa la impotència de no tenir opcions.
El Paral·lel: buscar aire fresc entre escales mecàniques i aparadors
A l’altre costat de la ciutat, al Paral·lel, la situació no és gaire diferent. Miguel Ángel Sánchez i la seva mare de 86 anys han trobat una alternativa singular: passar els dissabtes als centres comercials. “Anem cap allà al matí i no sortim fins al vespre. Dinem al restaurant de la planta superior, mirem aparadors, llegim diaris… I sobretot, ella està fresca.”
Sánchez reconeix que no és la solució ideal, però és la millor que tenen. “A casa, l’aire condicionat només el posem a estones molt curtes, perquè amb la pensió de la meva mare i el meu sou d’encarregat a temps parcial no ens ho podem permetre. El centre comercial és com un petit oasi.”
Pobresa energètica: una emergència invisible
El concepte, sovint associat només al fred hivernal, té conseqüències igualment greus amb la calor extrema: insomni, agreujament de patologies respiratòries o cardiovasculars, estrès i ansietat, a més d’un fort impacte en la salut mental.
La situació empitjora encara més en zones amb pocs arbres, manca de ventilació natural i edificis antics sense aïllament tèrmic. És el cas de molts pisos situats a barris com el Raval, la Trinitat Vella o Can Clos.
Mentrestant, l’estiu continua
Per a José, Rosa, Andrea, Miguel Ángel i tantes altres persones, cada jornada de calor és un nou repte. No només físic, sinó emocional. Sobreviure a l’estiu no hauria de ser un acte de resistència. Però avui, per a molts barcelonins, ho és.
I com diu la Rosa, amb la veu trencada però ferma: “No vull haver de fugir de casa meva per no morir de calor. Vull poder quedar-m’hi, viure-hi bé, sense haver de triar entre pagar la llum o menjar.”