Avui, 23 d’agost, Sants marca un punt d’inflexió: el barri deixa enrere la rutina i es converteix en un escenari immens. Concerts, sopars populars, activitats culturals i, sobretot, els carrers guarnits —que any rere any esdevenen l’atracció principal— tornen a omplir d’orgull i emoció veïns i visitants.
No obstant això, darrere aquest esclat de colors i alegria hi ha una altra realitat: moltes comissions pateixen manca de voluntaris i reclamen ajuda.
L’altra cara de la festa: el treball invisible
Les comissions de carrers, que són el motor de la festa, ho tenen clar. Tot i que algunes, afortunadament, poden mantenir un bon ritme gràcies a un gran grup de voluntaris, d’altres es troben al límit. “Som els que veus (set persones) i estem cansats, però també il·lusionats com cada any. Tenim la sort que hi ha gent que s’hi suma, però molts d’ells, com és normal, només poden venir una estona perquè treballen. Fem el que podem, però costa molt mantenir-ho any rere any”, explica l’Amadeu Cervera, del carrer Vallespir, mentre ajusta un detall de la seva decoració.
Amb el mateix to que Cervera, el Jordi Ibáñez, veí del barri de Sants de 87 anys, observa cada dia com la comissió del seu carrer treballa: “La gent veu la màgia acabada, però no sap que això són mesos de feina i sacrifici. Si no arriba relleu generacional, algun carrer haurà de plegar. Fa anys, participaven 18 carrers, ara 11. No podem fer que més comissions abandonin aquesta tradició. La unió del veïnat és l’esperit de Sants.”
Aquest sentiment és compartit. Per això, les comissions han fet una crida oberta a través de les xarxes socials: calen més mans, cal implicació i compromís perquè la Festa Major no perdi el seu esperit.
El record amarg del carrer Verdi
Enguany, el somriure festiu conviu amb la tristesa. L’incident al carrer Verdi de Gràcia encara pesa sobre els ànims dels veïns. “Estem tocats i més conscienciats que mai”, admet el president de la comissió del carrer Valladolid, David Cerqueda. “El que va succeir ens recorda que les festes no són només gresca, sinó també responsabilitat i comunitat. Ens va saber molt de greu, ja que sabem de primera mà la gran feina que hi ha darrere i el compromís i la passió amb què es fan les coses.”
Homenatges i absències
Les festes també són memòria. Aquest any, el carrer Valladolid recorda la Conxita, una veïna històrica i voluntària incansable que ha mort recentment. “Era la primera a arribar i l’última a marxar. Sempre animava tothom i deia que la festa és l’ànima del carrer. La seva absència es nota molt. Tot i això, és com si encara fos aquí”, explica una amiga de la Conxita, que ha decidit no dir el seu nom i que va ser membre de la comissió juntament amb ella.
L’espectacle visible i el sacrifici ocult
A partir d’avui, els veïns de Sants i els visitants podran gaudir de carrers transformats en boscos encantats, mons marins o universos fantàstics. Les decoracions seran escenaris on petits i grans es meravellaran, fotografiaran i compartiran a les xarxes socials.
Però rere cada detall hi ha hores de feina silenciosa. “És com construir un teatre gegant sense una idea fixa i amb pocs recursos”, diu en Xavi, del carrer Papin. En la mateixa línia, l’Adrià Gutiérrez, nou veí del barri i que s’hi ha implicat per primer cop, confessa: “No sabia la magnitud del que era. És dur, però t’hi quedes enganxat quan veus la il·lusió dels veïns.”
Festa sí, però amb compromís
Les comissions insisteixen que la Festa Major no és només consumir activitats. “La festa és de tots i per a tots, però cal implicació. Sempre es necessita ajuda”, adverteix Alejandro Marín, d’Alcolea de dalt. També reclamen civisme i respecte durant els dies de celebració. “Si volem mantenir aquesta tradició, hem de demostrar que la festa pot conviure amb el descans i la convivència”, recorda.
El futur, en mans del veïnat
Malgrat les dificultats, l’inici de la Festa Major sembla vibrant, tot i la pluja d’ahir. “Quan veus els nens ballant, la música al carrer i els veïns junts, tot l’esforç cobra sentit. Sense veïns no hi ha festa. I sense festa, Sants perd una part de la seva ànima”, somriu la Rosa, que fa molts anys que està al peu del canó.
La crida està feta. Ara, més que mai, la Festa Major de Sants necessita mans, cors i veus per continuar escrivint la seva història.
