Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Quan plou per la Mercè, són les llàgrimes de Santa Eulàlia, que plora per haver perdut el protagonisme com a patrona de Barcelona. Segur que més d’un barceloní ha sentit alguna vegada aquesta dita popular, que resumeix la importància que la Mercè ha anat guanyant per sobre de Santa Eulàlia, copatrona de la ciutat. Malgrat que aquesta última és la patrona històrica de la capital catalana, la Mercè ha acabat assumint el paper principal i relegant-la a un segon pla. Però, com es va produir aquest canvi?
El culte a Santa Eulàlia ve de lluny. Segons la tradició, Eulàlia era una jove cristiana barcelonina que, a començaments del segle IV, durant les persecucions contra els cristians de l’emperador Dioclecià, es va negar a renunciar a la seva fe i va ser martiritzada. Amb el pas del temps, la seva figura es va convertir en un símbol de la ciutat i en una mena de protectora dels barcelonins.
L’any 877 el bisbe Frodoí va localitzar unes restes que van ser identificades com les de Santa Eulàlia a l’antiga església de Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria del Mar). Aquell mateix any, les relíquies van ser traslladades a la catedral de Barcelona i, el 1339, van ser dipositades a l’actual cripta, on encara es conserven. La santa va quedar així profundament vinculada a la identitat barcelonina com una de les grans figures protectores de la ciutat.
Per la seva banda, la devoció a la Mare de Déu de la Mercè també venia de lluny: es remunta al segle XIII, amb la fundació a Barcelona de l’Orde de la Mercè el 1218 i la posterior construcció d’un primer temple sota aquesta advocació. Tot i això, el seu pes com a protectora de la ciutat encara estava lluny del que tenia Santa Eulàlia.
La plaga que ho va canviar tot
El punt d’inflexió arriba el 1687, quan Catalunya patia una greu plaga de llagostes. Com es feia habitualment amb diversos sants, el Consell de Cent es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè per superar-la i, en aconseguir-ho, va ser proclamada patrona de la ciutat. Ara bé, el folklorista Amadeu Carbó puntualitza que aquest patronatge va ser “parcial”, recorrent a ella davant d’una calamitat concreta sense destronar Santa Eulàlia com a patrona principal.
El canvi real no arriba fins gairebé dos segles després, el 1867. Un decret del papa Pius IX havia reduït les festivitats religioses i limitava les ciutats espanyoles a un únic patronatge principal. Davant d’aquest nou escenari, una setantena de nobles barcelonins van demanar que la Mercè fos l’escollida, una petició a la qual posteriorment també es va sumar l’Ajuntament.
Tot i que el 27 de febrer de 1868 el Vaticà va donar llum verda a establir el 24 de setembre com a festa patronat, el bisbat de Barcelona va trigar a oficialitzar-ho. En els mesos posteriors va intentar algunes maniobres per mantenir Santa Eulàlia i Sant Sever com a patrons, però la petició va ser denegada.
Més enllà del procés eclesiàstic, la construcció de la festa major moderna també va permetre consolidar la figura de la Mercè com a gran patrona festiva de Barcelona. Les primeres festes de la Mercè amb l’aspiració de convertir-se en la festa major de la ciutat es van celebrar l’any 1871. Coincidint amb la visita del rei Amadeu de Savoia, es va organitzar una gran festa que va durar vuit dies. El context del moment, però, va impedir que la festa tingués continuïtat estable en el temps.
El 1902 els regidors Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch van decidir recuperar les festes de la Mercè amb la idea que fossin la gran festa major de Catalunya. D’aquesta manera s’hi va incorporar tot el folklore català que està present a les festes d’arreu del país i va tenir força èxit durant dues dècades. Després d’un període de debilitament, l’arribada del franquisme va fer que els actes litúrgics agafessin tot el pes de la festa fins que amb la Transició es va recuperar l’esperit popular.
I Santa Eulàlia?
Encara que Santa Eulàlia va perdre la primacia a finals del segle XIX, mai no va desaparèixer de la tradició ni va deixar de ser patrona de Barcelona. Simplement, la Mercè va adquirir el patronatge principal de la diòcesi i va ocupar el primer pla festiu.
La celebració de Santa Eulàlia continua tenint litúrgicament la categoria màxima de “solemnitat” a Barcelona, però no figura com un dia festiu dins del calendari laboral de la ciutat, com sí que passa a altres municipis de Catalunya amb els seus dos patrons. Tot i això, als anys vuitanta es va recuperar Santa Eulàlia com a Festa Major d’Hivern de la mà de les colles geganteres de Ciutat Vella, aconseguint de nou cert protagonisme que la patrona històrica de Barcelona havia perdut.
