Divendres, 7 de febrer de 2025
És notícia

Eric Ayala: “El meu objectiu és que un xaval de cinc anys digui que vol ser pizzaiuolo”

Avatar photo

Són gairebé les 11 del matí i la nova pizzeria de Sabadell Il Figlio di Emiliano, situada al carrer de la Mare de Déu de les Neus, ja té les persianes pujades, malgrat que els primers clients no arribaran fins a les 20 h del vespre. Un noi jove vestit de xandall gris surt d’un cotxe que aparca just davant del local. Fa un petó afectuós al front de la seva parella i comença a descarregar caixes que contenen ingredients que semblen trets d’una botiga delicatessen de productes italians: Mozzarella di bufala Campana, Pomodorino di Corbara, Carciofini mammarelle i Mozzarella Fior di latte. La seva germana Íngrid i la seva parella Clara entren i surten de la pizzeria per ajudar-lo a transportar les caixes de menjar. Ell, amb cara de cansat, però amb un somriure contagiós es disculpa per “fer-nos esperar”.

Un enorme forn de llenya destaca en fer la primera passa a dins el local. És blanc, imponent, amb unes lletres grans en bronze que anuncien qui és el ‘pizzaiuolo’ que regenta el restaurant: Eric Ayala. Baixem a la planta inferior, on les parets tenyides d’ocre i marró, el sostre alt, i la llum tènue li confereixen un estil rústic i antic. S’asseu en una de les moltes cadires de fusta i amb la seva característica vitalitat assegura “que està encantat que li facin preguntes i d’explicar als altres tot allò que els de casa seva ja saben”.

Eric Ayala Moix (Sant Quirze del Vallès, Barcelona, 1998) sempre havia tingut clar que “fer i crear les seves pròpies coses era el camí correcte”. Estudiava ADE i tenia un petit negoci en línia de compravenda de llibres de segona mà. No tenia cap mena de relació amb Itàlia ni amb el món gastronòmic, però a través de YouTube va descobrir la seva passió i el que posteriorment l’acabaria convertint en el ‘pizzaiuolo’ més reconegut del territori català. “Vaig començar a mirar vídeos per YouTube i em vaig enamorar de tots els detalls de la pizza napolitana: el forn de llenya, l’organització i sincronització que s’estableix entre pizzer i forner i el desordre de la pizzeria napolitana”.

La seva fascinació per l’art de la pizza el va portar a deixar el negoci que llavors tenia i a dedicar tots els seus esforços a formar-se com a ‘pizzaiuolo’. Un camí que implicava anar a Nàpols i, posteriorment, obrir una petita pizzeria al menjador de casa seva. Ayala va anar compaginant la seva passió amb el tercer any de carrera universitària, fins que es va adonar que la vida passa en un tancar i obrir d’ulls. “L’últim que em va dir el meu pare abans de morir va ser que havia de perseguir els meus somnis. Allà em vaig adonar que no podia perdre el temps. Vaig decidir deixar-ho tot i me’n vaig anar a Nàpols amb la meva nòvia a buscar feina de pizzaiuolo”.

“L’últim que em va dir el meu pare abans de morir va ser que havia de perseguir els meus somnis. Allà em vaig adonar que no podia perdre el temps. Vaig decidir deixar-ho tot i me’n vaig anar a Nàpols amb la meva nòvia a buscar feina de pizzaiuolo”.

Un cop a Nàpols les coses no van ser gens fàcils. Ayala deixava el seu currículum a cada pizzeria amb forn de llenya que veia. El “no” era la resposta més habitual i aquelles que li donaven alguna oportunitat li exigien estar anys d’aprenent abans d’acostar-se a la pala. “La jerarquia napolitana en tema pizzeria és molt marcada i per ser pizzer t’has de passar entre 3 i 4 anys treballant. El problema és que jo no tenia tot aquest temps”.

Abrumat pel ritme frenètic de la ciutat i a punt de perdre l’esperança, va topar amb l’oferta de la pizzeria Al Terrazzo, on va tenir l’oportunitat de treballar amb la família Moccia i conèixer els seus dos grans “maestros”. “El Roberto em va ensenyar la tècnica i el seu pare, l’Antonio, em va donar grans lliçons de vida, ell em va ensenyar la filosofia que ha de tenir un pizzaiuolo”.

“El Roberto em va ensenyar la tècnica i el seu pare, l’Antonio, em va donar grans lliçons de vida, ell em va ensenyar la filosofia que ha de tenir un pizzaiuolo”

Malgrat que se’n va anar a Nàpols sense bitllet de tornada, Ayala tenia clar que, tard o d’hora, tornaria, “ja que la seva missió era aprendre la tècnica, la filosofia i l’essència de la pizza napolitana”. I així ho va fer. Després d’una llarga estada treballant colze a colze amb la família Moccia va decidir tornar a la ciutat que l’havia vist créixer.

L’experiència a Nàpols el va fer adonar de que “el nom del pizzer és molt més important que el nom de la pizzeria” i la seva germana, Íngrid Ayala, qui va creure en l’obsessió i aposta de l’Eric, va començar a penjar vídeos seus a les xarxes socials. “Jo sabia que la figura del pizzer és la cara visible i que totes les xarxes les havíem d’enfocar en ell, no en la pizzeria. Però va ser la meva germana qui va executar bé tota l’estratègia i va aconseguir que petés”.

Eric Ayala a la seva pizzeria Il Figlio di Emiliano. Fotografia: Júlia Ponsa

Avui en dia, el jove Eric Ayala té 135k seguidors a Instagram i més de 47k a TikTok. La seva forma de comunicar propera i improvisada han assolit calar entre el públic i la seva comunitat creix per moments. Un èxit a les xarxes que l’han portat a ser el ‘pizzaiuolo’ més popular de Catalunya, inclús abans d’obrir la pizzeria, i que ha estat clau per tal que la gent conegui la seva història i entengui el seu concepte gastronòmic. “Faig una pizza molt dels orígens i tenia por que la gent no ho entengués. Que a Sabadell la pizza més demanada sigui la margherita és una bogeria, era el meu repte, ho hem aconseguit i estem molt contents”.

Tot i les restriccions que s’han vist obligats a fer (no tenen número de telèfon, no fan comandes a domicili ni reserves als caps de setmana), la cua interminable de gent davant la porta de la pizzeria d’Eric Ayala ja es comença a formar a última hora de la tarda, i ja fa setmanes que les reserves per al mes de desembre estan completes. “La gent ve a les 20 h i s’espera 40 minuts per a una pizza per emportar. A Nàpols això és el normal, però aquí no. El que no m’esperava és aquesta entrega tan gran”.

“Faig una pizza molt dels orígens i tenia por que la gent no ho entengués. Que a Sabadell la pizza més demanada sigui la margherita és una bogeria, era el meu repte, ho hem aconseguit i estem molt contents”.

El seu petit equip, que és també la seva família, van veure la necessitat d’augmentar plantilla. A través d’una crida a les xarxes socials van demanar als interessats que enviessin un vídeo explicant els motius pels quals volien ser “maestros”. Van rebre més de 60 sol·licituds, en va entrevistar a 10 i, posteriorment, va seleccionar-ne a tres per a fer una prova. Finalment, es va quedar amb dos nois, els qui, assegura, “va veure que tenien potencial, no de fer pizzes, perquè ningú en sabia, sinó potencial de tenir l’actitud per a poder arribar a ser pizzer en un futur”. Una actitud que segons Ayala passa per “ser humil, tenir nervi i posar molta sensibilitat i amor en el que fas“.

No fa ni un mes que Il Figlio di Emiliano ha obert, però el cert és que el projecte d’Eric Ayala puja com espuma. L’envergadura que està assolint requereix més espai i més gent a l’equip. Amb un somriure trapella, confessa que “el que té planejat per als pròxims cinc anys ja ho sap. Però no ens ho revelarà perquè si no no el tornarem a entrevistar”.

Malgrat que no especifica quins seran els pròxims projectes intuïm que van més enllà d’un restaurant. “El meu objectiu és fer tots els passos possibles perquè un xaval de cinc anys digui que vol ser ‘pizzaiuolo’ i els seus pares n’estiguin orgullosos”.

“El meu objectiu és fer tots els passos possibles perquè un xaval de cinc anys digui que vol ser ‘pizzaiuolo’ i els seus pares n’estiguin orgullosos”.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Torredembarra estrena un mural per la tolerància: ‘Totes i tots som únics’

Notícia següent

Ciutat Vella estrena una aula ambiental per reforçar la sostenibilitat i el reciclatge

Notícies relacionades