Enguany, quan es compleixen 15 anys del 15-M, una de les figures acadèmiques i polítiques que millor va interpretar i viure aquell moment, Raimundo Viejo (1969), en fa balanç des de la distància crítica. Considerat un dels actors i analistes destacats d’aquell cicle de mobilització, revisa com aquell esdeveniment va alterar les coordenades de la política espanyola i va obrir un procés de transformació encara avui en curs.
Quin paper ocupa el 15-M en la seva trajectòria personal i en l’evolució recent de la política espanyola?
El 15-M representa, sens dubte, un abans i un després, tant en la meva trajectòria personal com en la comprensió global de la política contemporània a Espanya. Sovint, el relat públic situa l’origen del canvi en l’aparició de noves formacions com Podem o en experiències municipals com les liderades per l’Ada Colau, però això és només la superfície. Les arrels profundes, estructurals, del canvi polític cal situar-les en el 15-M. Si observem les dades amb deteniment, ja en aquell moment es detecta una caiguda clara del bipartidisme. Les enquestes del 15-M anticipaven el desgast del PSOE i del PP. L’emergència posterior de noves forces polítiques no va fer més que materialitzar una transformació que ja estava en marxa. A partir d’aquell moment, la política espanyola va deixar de ser la que havia estat durant dècades. Fins aleshores, distingíem amb claredat entre una política institucional, centrada en els partits, i una altra de vinculada als moviments socials, considerada subsidiària. El 15-M trenca aquest esquema: els moviments passen a ocupar un lloc central en la configuració del debat públic i en la generació de noves formes d’acció política. Ara bé, aquest procés també va estar marcat per certes simplificacions.
Quines limitacions es van evidenciar en la relació entre els moviments socials i la política institucional després del 15-M, i per què considera que avui cal una revisió profunda del sistema democràtic?
Alguns activistes van interpretar que la lògica dels moviments es podia traslladar directament a la política institucional, mentre que des dels partits es va infravalorar la capacitat transformadora d’aquests nous actors. Amb el temps, s’ha demostrat que ambdues visions eren parcials. Des d’una perspectiva actual, crec que ens trobem en un moment que exigeix una revisió profunda. Cal repensar el sistema polític en clau més democràtica, amb mecanismes de participació més amplis i amb una nova generació de dirigents. La democràcia del 78 va ser un avenç important, però es va quedar a mig camí i avui mostra signes evidents d’esgotament.
Com es van gestar els inicis del 15-M i quin paper hi van tenir les xarxes socials i les noves tecnologies?
El 15-M pot considerar-se el primer gran moviment polític plenament inserit en la lògica de la web 2.0. Hi havia antecedents, com l’11-M, on ja es van utilitzar eines digitals com els SMS o els primers formats de comunicació en línia. Tanmateix, el salt qualitatiu es produeix amb la generalització dels mòbils i l’expansió de les xarxes socials. Aquestes tecnologies van permetre una capacitat de mobilització i coordinació sense precedents. Les assemblees no només eren espais físics, sinó també digitals, amb retransmissions en directe, ús intensiu de hashtags i una circulació constant d’informació. Des d’una perspectiva biogràfica, jo he tingut l’oportunitat de viure totes les etapes de la comunicació política: des de les convocatòries telefòniques i el fax, passant per l’arribada d’internet i les llistes de correu, fins a l’ecosistema actual de xarxes socials. El 15-M és un punt d’inflexió en aquesta evolució. Amb tot, també cal assenyalar els límits d’aquestes eines. Ja aleshores jo era relativament escèptic respecte al tecnooptimisme dominant. Amb el temps, s’ha evidenciat que els algoritmes poden distorsionar el debat públic i afavorir dinàmiques que debiliten la qualitat democràtica, fins i tot facilitant l’auge de discursos autoritaris.
Com ha evolucionat el context polític i social des del 15-M fins a l’actualitat?
El que hem viscut des del 2011 fins avui és una transformació d’una magnitud extraordinària. De fet, si comparem els quaranta anys previs al 15-M amb el període posterior, el ritme i la profunditat dels canvis recents són clarament superiors. La política s’ha anat fent complex de manera progressiva. Avui ens trobem en un escenari on els actors són múltiples, canviants i sovint difusos, i on els marcs tradicionals d’anàlisi ja no són suficients per explicar el que passa. Les nostres “gramàtiques polítiques” —les maneres habituals d’interpretar la realitat— han canviat, i això genera una sensació creixent de desorientació col·lectiva. En aquest context, és important precisar una cosa: el 15-M no és, estrictament, un moviment. És un esdeveniment, una irrupció, una condició de possibilitat que fa emergir una nova política de moviments. Reduir-lo a la categoria de “moviment” és simplificar-lo i, en part, malentendre’l. Per això, més que un objecte polític tancat, cal entendre’l com un procés obert que ha alterat les coordenades des de les quals pensem la política avui.
Avui dia, li genera preocupació les possibles derives autoritàries?
Sí, i de manera clara. Jo tinc memòria de la mort de Franco, i recordo perfectament aquell clima d’incertesa. Avui no es tracta d’un retorn literal al passat, però sí d’un nou tipus d’autoritarisme molt més complex. No només afecta les institucions, sinó que posa en qüestió la vida mateixa: el canvi climàtic, les migracions, les condicions materials d’existència. A més, els actors ja no són només individus concrets, sinó entramats tecnològics, econòmics i polítics que fan molt més difícil intervenir-hi.
Com interpreta, en aquest context, la situació política actual a Catalunya?
El cas català reflecteix bé aquesta desconnexió. S’ha viscut una mobilització sostinguda durant anys, però sovint amb categories pròpies d’altres èpoques. És una política del segle XXI que mira al segle XX amb relats del XIX. El resultat és que no s’han assolit objectius i, a més, han emergit noves forces reaccionàries. Hi ha una feblesa estructural clara i una manca de projecte polític amb perspectiva de futur.
Malgrat aquest escenari, veu elements d’esperança o de progrés?
Sí, n’hi ha. Tot i les dificultats, s’han produït formes de progrés. No lineals ni iguals per a tothom, però reals. Cal evitar visions simplistes. Ara bé, això no vol dir ignorar els riscos. Hi ha una deriva autoritària evident en alguns contextos, i cal analitzar-la amb rigor i sense exageracions retòriques.
Per què creu que, malgrat la precarietat actual, no s’ha produït un nou 15-M?
Aquesta és la gran incògnita. El context actual és fruit de dècades de planificació política i econòmica, especialment des dels anys vuitanta amb Reagan i Thatcher. La precarietat és avui més intensa, especialment entre els joves, però les formes de mobilització han canviat. A més, el capitalisme ha sabut gestionar i anticipar molts dels conflictes, dificultant l’aparició de moviments massius com el 15-M.
En un context en què les enquestes, la polarització mediàtica i el debat sobre la corrupció condicionen la percepció pública, com interpreta vostè la relació entre opinió pública, mobilització política i els diferents tipus de corrupció en el sistema polític actual?
Les enquestes incorporen sovint un càlcul implícit que parteix de la idea que la crispació generada pels mitjans té un efecte polític directe i eficient. És a dir, es pressuposa que aquest nivell de tensió comunicativa es traduirà automàticament en resultats electorals o en canvis de comportament polític. Tanmateix, aquesta hipòtesi no sempre es confirma empíricament. De fet, el que observem és que, tot i que en determinats moments l’esquerra pot aparèixer menys mobilitzada que la dreta —entre altres coses perquè acostuma a ser un electorat més exigent en termes intel·lectuals i de validació política— això no implica necessàriament una traducció directa de la crispació mediàtica en resultats polítics.
Com s’hauria d’interpretar avui el fenomen de la corrupció en política: com una suma de casos individuals o com una expressió de dinàmiques estructurals més profundes dins de les democràcies contemporànies?
És evident que casos com els de Cerdán o Ábalos són reprovables i han de ser jutjats amb tota la contundència democràtica i institucional. Ara bé, si es fa una anàlisi comparativa, es pot argumentar que es tracta d’una corrupció relativament menor si es posa al costat d’altres casos estructurals del sistema polític espanyol. Per exemple, els casos vinculats a l’etapa de Mariano Rajoy o el cas Montoro apunten a dinàmiques més profundes. En aquest sentit, el cas Montoro, sovint poc debatut en l’espai públic, s’ha interpretat com una possible mutació del règim, en la mesura que ja no es tracta només de corrupció puntual vinculada a individus, sinó de formes més estructurals d’influència sobre les polítiques públiques. Aquesta lectura connecta amb algunes de les intuïcions que ja apareixen en el context del 15-M, quan es va popularitzar la idea de la cleptocràcia com a evolució possible del règim del 78: no només la corrupció com a desviació individual, sinó com a forma sistèmica d’interacció entre poder polític, econòmic i institucional. Des d’aquesta perspectiva, el problema no és únicament la corrupció clàssica, sinó la possibilitat que les polítiques públiques acabin condicionades per interessos molt concrets, sovint vinculats a grans actors econòmics. Això és el que genera una sensació creixent de desconfiança, perquè la frontera entre decisió política i benefici privat esdevé cada vegada més difusa. Aquest fenomen no és exclusiu d’un país. Es pot observar, amb diferents intensitats, en contextos com els Estats Units o l’Argentina, on la connexió entre decisió política i impacte econòmic directe dels actors implicats és especialment visible.
Quina lectura fa dels casos de polarització política i violència institucional en contextos com els Estats Units o l’Argentina, i fins a quin punt aquests fenòmens reflecteixen transformacions més profundes de la política global?
L'Argentina és, en aquest sentit, un cas especialment problemàtic. El que està intentant fer Milei, amb una barreja de política econòmica radical i exposició directa als mercats, obre interrogants molt seriosos sobre fins a quin punt la política pot acabar completament subordinada a dinàmiques financeres. Caldrà veure com evoluciona, però en tot cas és un laboratori extrem de què poden arribar a ser aquestes noves formes de governança. En el cas dels Estats Units, el problema és diferent però igualment preocupant. Trump representa una figura que encarna una polarització extrema del sistema polític. Jo tinc la sensació —i això és una lectura personal— que ell mateix és conscient del moment vital i polític en què es troba, com si actués ja en una lògica de “morir matant” políticament, tensant al màxim el sistema fins al final del seu cicle. Quan es produeixen episodis com intents d’atemptat, el debat públic sovint tendeix a simplificar-se, però el que hauríem de fer és una reflexió molt més profunda: què està passant en aquesta societat, per què la divisió política ha arribat a aquests nivells i com s’ha generat aquesta escalada de tensió.
En aquest sentit, les comparacions amb figures com Kennedy són reveladores però també enganyoses. En el cas de Kennedy, ens trobàvem davant d’un assassinat vinculat a interessos molt concrets i identificables, amb possibles connexions amb la màfia o grups de poder econòmic molt definits. En canvi, en el cas de figures com Trump, el que apareix és un fenomen molt més difús: una mena de violència dispersa, menys organitzada, més caòtica, que respon a una societat profundament fragmentada. El que sorprèn és fins a quin punt aquestes situacions poden produir-se en contextos que formalment són democràcies consolidades. Quan veus un individu que, en solitari, és capaç d’arribar a intentar un atac d’aquest tipus, el que apareix és una pregunta de fons sobre la salut del sistema polític i social. I aquí és on la qüestió esdevé realment inquietant: no es tracta només d’episodis puntuals de violència, sinó de símptomes d’una transformació més profunda de la política contemporània, on la polarització, la desafecció i la fragmentació social es retroalimenten constantment.
Quina és la seva valoració sobre la situació actual dels estudiants universitaris i, en particular, dels futurs politòlegs?
Uf… Primer de tot, destaco que les generacions del 15-M havien crescut en un context relativament estable i amb expectatives de millora. En canvi, les generacions actuals només han viscut crisi. Això condiciona profundament la seva manera d’entendre el món i la política, i les fa més vulnerables a determinats discursos. Però, sincerament, la situació és preocupant. El confinament va tenir un impacte molt profund que no s’ha analitzat prou. Ha afectat tant les trajectòries personals com les dinàmiques d’aprenentatge. Actualment, hi ha una menor assistència a classe i una actitud més instrumental: molts estudiants només busquen aprovar. Això és especialment greu en una disciplina com la ciència política, que requereix debat, expressió oral i pensament crític. S’està produint una transformació de la universitat cap a un model més proper a una certificació que no pas a un espai de formació real.
Per acabar, quin missatge adreçaria a les noves generacions davant els reptes polítics actuals?
La política requereix implicació real, esforç intel·lectual i compromís col·lectiu. Sense aquests elements, és molt difícil afrontar els reptes del present i del futur amb garanties.
