Un estudi internacional liderat per l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC), centre associat a l'Institut d'Investigacions Biomèdiques (IDIBAPS), i l'Hospital del Mar, ha revelat, en models animals, que bloquejar la proteïna PARP2 permet combatre el càncer de pàncrees.
D'una banda, provoca la mort de les cèl·lules canceroses en impedir que reparin els errors d'ADN que acumulen quan es divideixen, i de l'altra, activa el sistema immunitari perquè ataqui el tumor.
Els resultats, publicats a ‘Science Advances’, han assenyalat aquesta proteïna com una possible diana terapèutica no només per al càncer de pàncrees, sinó també per a altres tumors freds, és a dir, aquells amb una escassa presència de cèl·lules immunitàries.
L'estudi s’ha basat a aprofitar un dels punts febles de les cèl·lules tumorals: l'anomenat estrès replicatiu, és a dir, la pressió que pateixen perquè es divideixen molt ràpidament. El treball ha indicat que aquest procés pot generar errors en el seu ADN que, si no es reparen, poden acabar provocant la mort de la cèl·lula, un mecanisme conegut com a apoptosi.
En aquest procés, PARP2 té un paper clau perquè ajuda a mantenir l'ADN en bon estat. Els investigadors han demostrat, en dos models de ratolí, que bloquejar específicament aquesta proteïna fa que aquest sistema de reparació falli i que les cèl·lules tumorals acabin morint.
Alhora, han comprovat que aquesta inhibició facilita que les cèl·lules del sistema immunitari accedeixin al tumor i el puguin atacar. Tot i que encara no es coneix exactament com es produeix aquest efecte, l'estudi mostra que l'absència de PARP2 incrementa l'activitat i l'eficàcia de les cèl·lules immunitàries a l'hora d'eliminar les cèl·lules tumorals.
Pilar Navarro, coordinadora del Grup de Recerca en Noves Dianes Moleculars del Càncer de l'HMRIB i de l'IIBB-CSIC-IDIBAPS, ha explicat que això permet atacar el tumor per dues vies: afavorint la mort de les cèl·lules canceroses i potenciant, al mateix temps, l'acció del sistema immunitari.
CERCAR INHIBIDORS DE LA PROTEÏNA PARP2
Els resultats obtinguts en models animals han estat corroborats amb dades d'una cohort de pacients amb càncer de pàncrees. Els investigadors van comparar l'activitat de diferents gens i mecanismes cel·lulars en pacients amb nivells alts i baixos de PARP2. Els resultats han indicat que els processos observats en els models de ratolí també es produeixen en humans i reforcen el potencial d'aquesta proteïna com a diana terapèutica.
Segons ha apuntat Navarro, els resultats han revelat la necessitat de desenvolupar inhibidors específics de PARP2. Actualment, només hi ha fàrmacs dirigits al conjunt de proteïnes PARP, que no han obtingut els resultats esperats i poden provocar efectes secundaris.
"Els inhibidors de PARP actualment aprovats s'administren a un grup reduït de pacients, entre un 5% i un 10%, només aquells amb mutacions en gens implicats en la reparació de l'ADN. En canvi, la potencial diana PARP2 es proposa per a pacients amb càncer de pàncrees en general, aprofitant que es tracta d'un tumor amb un elevat estrès replicatiu", ha assenyalat. D'aquesta manera, el potencial tractament es podria estendre a la major part dels pacients amb aquesta malaltia.
José Yélamos, coordinador del Grup de Recerca en Poli (ADP-ribosa) Polimerases de l'Hospital del Mar Research Institute, ha assegurat que el treball "ha identificat una diana terapèutica sobre la qual actuar en el càncer de pàncrees", un fet que obre la porta al desenvolupament de nous tractaments específics contra PARP2. "El nostre treball demostra que la inhibició específica de PARP2, i no d'altres membres de la família, és una estratègia terapèutica més adequada que l'actual", ha afirmat.
Per la seva banda, Neus Martínez-Bosch, investigadora de l'HMRIB, ha explicat que centrar l'acció en el control de l'estrès replicatiu, una funció específica de PARP2, permetria augmentar la precisió del tractament i reduir alguns dels efectes secundaris associats als inhibidors disponibles actualment. També ha destacat que això "obre la porta a combinar tractaments contra PARP2 amb altres teràpies existents i aprovades, com la immunoteràpia, i així potenciar-ne els efectes".
L'efectivitat d'aquesta estratègia també es podria aplicar a altres tumors freds amb un alt estrès replicatiu. En aquest sentit, Yélamos ha apuntat que "PARP2 és possiblement un bon camí per actuar en tumors freds, aquells amb una escassa infiltració del sistema immunitari".
