L’emergència habitacional s’ha convertit en un dels principals reptes socials a Barcelona. Els preus del lloguer superen la capacitat econòmica de bona part de la població, especialment en barris com la Vila de Gràcia, on pràcticament no queden espais lliures per construir.
La pressió sobre el mercat de lloguer ha provocat desplaçaments de famílies, migracions internes i un augment del malestar social entre veïns que veuen com el seu entorn es transforma per la massificació turística. En aquest context, la no renovació de llicències de pisos turístics obre la porta a recuperar habitatges ja existents per a ús residencial i a ampliar el parc disponible en barris amb poc marge per construir, com Gràcia.
Poca capacitat de creixement
Gràcia és un dels districtes amb més caràcter propi de Barcelona, amb carrers estrets, places amb vida de barri i una arquitectura tradicional que ha fet del seu centre un dels més cotitzats. No obstant això, aquesta consolidació urbana té un preu: gairebé no queden solars lliures on construir nous edificis, i les oportunitats d’increment del parc residencial són limitades.
En barris com Vallcarca, la presència de solars buits permet plantejar la construcció de nous edificis amb reserva de sòl públic. Però a la Vila de Gràcia aquest camí és inviable: l’única manera de generar habitatge és recuperar pisos turístics i tornar-los al mercat residencial.
Gir legislatiu
Les lleis d’habitatge aprovades tant al Congrés com al Parlament de Catalunya obren la porta a no renovar les llicències dels pisos turístics en zones declarades de mercat tensionat. A més, estableixen que aquests habitatges, un cop recuperats per a ús residencial, quedin sotmesos a un topall en el preu del lloguer.
A Gràcia, l’aplicació combinada de la legislació estatal, un decret de la Generalitat i la nova llei de regulació dels lloguers de temporada podria permetre la incorporació de 1.100 habitatges al parc residencial l’any 2028. D’aquests, 800 es concentrarien al barri de la Vila de Gràcia, el nucli més dens i amb menys marge de creixement.
La regidora del districte, Laia Bonet, ha explicat durant un dels darrers consells de barri que “l’objectiu del govern municipal no és només reduir el nombre d’allotjaments turístics, sinó arribar a una xifra zero”. Així mateix, el decret fixa el novembre de 2028 com a data de caducitat de totes les llicències actualment vigents. Bonet destaca que “recuperar aquests pisos és clau no només per augmentar l’oferta, sinó també per equilibrar el barri i fer-lo més habitable per a les famílies i residents que hi viuen tot l’any”.
Com afecten en el mercat?
Els pisos turístics han tingut un efecte directe sobre el preu del lloguer a Gràcia. L’experiència dels darrers anys ha demostrat que, un cop regulat el lloguer convencional, molts propietaris van optar per reconvertir els seus habitatges en allotjaments de curta durada, que fins ara no tenien límits de preu. Això va incrementar la pressió sobre els pisos de lloguer per a residents, fent que moltes famílies haguessin de marxar a altres barris o a la perifèria de la ciutat.
Aquestes noves lleis aprovades posen fi a aquesta escletxa legal: els contractes temporals no podran superar el topall establert i, en el cas del lloguer per habitacions, la suma total tampoc podrà excedir el preu màxim del pis. Això garanteix que els habitatges que retornin al mercat residencial no escapin a la regulació i contribueixin realment a reduir la pressió sobre els preus.
Veïns entre l’esperança i la frustració
Els veïns celebren que l’aplicació de la normativa pugui alleujar la pressió sobre els lloguers, tot i que alguns continuen preocupats per la disponibilitat real d’habitatge assequible. El Ton Barrera, veí de la Vila de Gràcia, explica que ell mateix va haver de traslladar-se al barri de Sants fa dos anys perquè no podia pagar el lloguer. “Amb el que demanaven aquí, no hi havia manera de seguir vivint al meu barri. Qualsevol oportunitat que permeti que més pisos es tornin a destinar a residents és una bona notícia, però cal que els preus siguin assumibles”.
Altres veïns denuncien que els pisos turístics dificulten l’accés a lloguers convencionals. La Júlia Muntaner, mare soltera i resident del barri, afirma: “Fa mesos que busquem un pis i no trobem res, tot està ocupat per pisos turístics. Que recuperin aquests habitatges serà clau.”
Per a altres, la problemàtica va més enllà del preu. El Pere Soler, veí i comerciant, destaca: “Quan un barri es converteix gairebé només en un espai turístic, perds la vida de comunitat. Els veïns desapareixen, els comerços de proximitat pateixen, i les places i carrers perden la seva funció social. Recuperar pisos residencials no només ajuda a les famílies, sinó que també dona vida al barri.”
El gran impacte social i econòmic
Els experts coincideixen que la recuperació de pisos turístics pot tenir un impacte social i econòmic important. Segons l’economista municipal Jordi Llorens, “a Gràcia, un gran percentatge del parc residencial està ocupat per pisos turístics. Si aquests habitatges tornen al mercat convencional, és probable que els preus es moderin i que més persones puguin accedir a un lloguer assequible. No serà una solució màgica, però és un pas important”.
A més, l’increment del parc residencial pot tenir un efecte positiu en el comerç local. “Quan hi ha més residents tot l’any, el consum als comerços de proximitat augmenta. Això ajuda a consolidar l’economia local i evita que els carrers es converteixin només en zones d’oci turístic”, assenyala Llorens.
Entre els reptes i les limitacions
Malgrat l’optimisme, la recuperació de pisos turístics no està exempta de reptes. En primer lloc, no tots els habitatges recuperats seran assequibles: molts propietaris podran optar per vendre’ls a preus elevats o llogar-los amb topalls que, tot i ser regulats, poden superar la capacitat de moltes famílies.
En segon lloc, hi ha la qüestió de la vigilància i el compliment de la normativa. En aquest sentit, l’èxit de la mesura dependrà molt de la capacitat de l’administració de fer complir la llei.
Una oportunitat
Malgrat les limitacions, la mesura representa una oportunitat històrica per al barri. La combinació de regulació dels preus i recuperació dels pisos turístics podria transformar substancialment el mercat residencial de Gràcia. La previsió de recuperar més de 1.000 habitatges el 2028, amb una major concentració al nucli antic, és un pas cap a la reducció de la pressió sobre els lloguers i la millora de la qualitat de vida dels residents. En aquest sentit, regidora Bonet, explica que “cada pis recuperat és una oportunitat per donar resposta a una emergència que ha crescut durant anys”.
Les veus del barri
Per als veïns, recuperar pisos no és només una qüestió de preu, sinó també de vida comunitària. Maria Riera, professora i resident de Gràcia, explica: “Quan els pisos es dediquen només a turisme, el barri canvia. Els nens no tenen amics amb qui jugar, els veïns es coneixen menys i els serveis desapareixen. Recuperar aquests habitatges vol dir tornar a tenir un barri amb vida.”
Altres veïns, com l’Antonio, que porta més de quinze anys vivint a Gràcia, afegeixen: “Hi ha qui pensa que només és un tema econòmic, però és molt més que això. Es tracta de poder viure en un lloc on no t’hagis de traslladar cada pocs anys perquè no pots pagar el lloguer.”
I després què?
L’aplicació de la normativa marcarà els propers anys al barri de Gràcia. Si tot funciona segons les previsions, el districte podria recuperar un percentatge significatiu de pisos turístics i incrementar el parc residencial sense necessitat de construir nous edificis, cosa gairebé impossible en zones tan consolidades.
A més, la combinació d’habitatges recuperats i lloguer regulat podria servir de model per a altres barris de Barcelona amb problemes similars, com el Raval o el Gòtic, on la massificació turística ha impactat de manera similar en la vida dels veïns.
Així doncs, la fi dels pisos turístics a Gràcia suposa una oportunitat per recuperar l’equilibri entre residents i turisme, per reduir la pressió sobre els preus del lloguer i per tornar a donar vida als carrers i places del barri. És una mesura que combina política pública, regulació legal i pressió social, i que, si s’aplica correctament, podria millorar la qualitat de vida de milers de veïns.
