Ca n’Amat – Museu de Viladecans estrenarà, el 19 de novembre, l’exposició “1939-1975, Viladecans sota el franquisme”, coproduïda amb l’Arxiu Municipal i en col·laboració amb la Biblioteca de Viladecans. La mostra, que es podrà visitar fins a l’1 d’abril del 2026, proposa una mirada local sobre la vida i la repressió al municipi durant la dictadura franquista. L’exposició segueix el programa d’actes de difusió històrica que van començar als Capvespres de Ca n’Amat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco.
Com a prèvia a la inauguració s’han programat dos actes de reflexió i debat oberts a la ciutadania. El divendres 7 de novembre a les 19 hores, a la sala d’actes de la Biblioteca de Viladecans, es va celebrar la taula rodona: “Literatura i franquisme”, organitzada per la Biblioteca i moderada pel periodista de TV3 Jordi Lara i amb la participació dels escriptors Joan-Lluís Lluís, Tania Juste, Josep Pimentel i Pilar Romera. El proper acte tindrà lloc el divendres 14 de novembre a les 18.30 hores, a la sala polivalent de Ca n’Amat – Museu de Viladecans. Consistirà en una xerrada de Carlota Falgueras i César Lorenzo “Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983)”, organitzada per l’Arxiu Municipal i el Museu de Viladecans.
Fins a la seva clausura, l’abril del 2026, es desenvoluparan diverses actuacions que complementaran l’exposició. A finals de gener hi haurà dues xerrades sobre els consells de guerra sumaríssims imposats als ciutadans de Viladecans i sobre l’exhumació de fosses i el treball arqueològic vinculat.
Repressió, detencions i exili
L’arxiver municipal i historiador Xavier Calderé afirma que la història de Viladecans durant el franquisme reflecteix les ferides que la Guerra d’Espanya i la dictadura van deixar arreu del país. El 24 de gener del 1939, les tropes franquistes van ocupar el poble, iniciant una etapa marcada per l’autoritarisme, la repressió i el control ideològic. Calderé vol recordar que, des de l’ombra, es redactaven informes politicosocials que decidien el futur dels ciutadans: presó, camps de concentració, batallons de treball o judicis sumaríssims. La repressió va colpejar especialment aquells vinculats a partits republicans, catalanistes, d’esquerres o anarcosindicalistes. Molts van ser empresonats, condemnats, assassinats o forçats a l’exili; alguns, patint també els camps nazis. Els soldats republicans van ser destinats a batallons disciplinaris, i els de lleva, depurats pel seu perfil ideològic. El personal públic –mestres, metges, funcionaris– també va ser depurat.
El també historiador i cap municipal de Patrimoni Cultural Manuel Luengo ha quantificat en 85 el nombre de veïns i veïnes de Viladecans que van ser detinguts, traslladats inicialment a la presó militar de Sant Feliu de Llobregat, i posteriorment a la Model de Barcelona, o que procedien d’altres establiments penitenciaris d’arreu d’Espanya i als quals l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar de Catalunya, emplaçada a Barcelona, entre els anys 1939 i 1942, va demanar informes politicosocials i/o va incoar procediments sumaríssims (Consells de Guerra) acabant en la majoria dels casos complint condemna a la presó Model de Barcelona.
Manuel Luengo afegeix, a la revista Viladecans Punt de Trobada, que “a aquesta activitat frenètica dels tribunals militars caldria afegir-hi les 69 persones que van passar pels camps de concentració de presoners de guerra i batallons de treballadors, entre 1939 i 1942, així com més d’un centenar d’homes que van ser depurats en les quintes militars compreses entre els 18 i 45 anys, molts d’ells obligats a fer novament el servei militar, a banda de les depuracions de professionals de l’educació, de l’administració o de la sanitat, d’entre altres activitats professionals”.
Luengo ha estudiat també els casos de 28 veïns del municipi que, alguns d’ells amb les seves famílies, es van haver d’exiliar a França —i molts dels quals no van tornar— on van passar pels camps de concentració francesos. Dos d’ells, els germans Vicenç i Josep Ballester Gómez, van ser internats al camp nazi de Mauthausen. El darrer va morir al castell d’extermini nazi de Hartheim (Alkoven, Àustria) l'octubre del 1942 i el seu germà Vicenç va ser alliberat de Mauthausen per les tropes americanes el maig del 1945.
“Totes aquestes xifres no són gens menyspreables –afirma Luengo– per a un poble que l’any 1936 tenia 3.746 habitants i on durant la revolució i la guerra no va morir ningú com a conseqüència de la violència dels incontrolats i a on els sis morts atribuïts a la violència revolucionària es van produir fora del terme municipal”.
Després de la Guerra, el franquisme
Després de la Guerra va venir el franquisme. Xavier Calderé recorda que la Falange, com a partit únic, va dominar les institucions locals amb alcaldes com Nicasi Marieges i Mas, Lluís Moré del Castillo i Joan Miernau i Domènech. Però, malgrat la falta de llibertat, Viladecans va mostrar una gran resiliència. A poc a poc van sorgir entitats socials, culturals i esportives que confrontaven la política del règim. Durant els anys seixanta i setanta, els treballadors van impulsar protestes a les fàbriques i moviments sindicals clandestins. Les entitats veïnals, ja a inicis dels anys setanta, van defensar els drets civils i l’accés a serveis bàsics, obrint camí cap a la democràcia.
Aquesta exposició vol retre homenatge a totes les persones que van viure, resistir i patir el franquisme. A través de documents, testimonis i objectes es convida a reflexionar sobre la importància de la memòria per construir una societat més justa i democràtica.
