La riuada que ha devastat una zona del Nepal, a la frontera amb el Tibet, no s’explicaria per un únic episodi sobtat, sinó per una cadena de fenòmens d’alta muntanya que van acabar multiplicant la força destructiva de l’aigua. Aquesta és la lectura que en fan experts de la Universitat de Barcelona, que situen l’origen del desastre en el despreniment d’una gran massa de gel, roca i sediments.
El professor de Geografia i Història Marc Oliva apunta que el material hauria caigut des d’uns 5.000 metres d’altitud fins a cotes situades al voltant dels 3.700 o 3.800 metres. Durant aquest descens, el flux hauria arrossegat més sediments i materials de la vall, fins a convertir-se en una avinguda amb una enorme capacitat de destrucció.
Una presa natural que podria haver rebentat
Una de les hipòtesis que guanya força és que el despreniment obturés temporalment la vall i formés una mena de presa natural. L’aigua s’hauria acumulat darrere d’aquest bloqueig fins que la pressió hauria fet cedir el tap, provocant una sortida violenta aigües avall.
Amb tot, Oliva demana prudència i recorda que encara caldrà confirmar si aquesta presa es va arribar a formar. Segons el professor, el mateix volum de gel desprès i la seva transformació en aigua durant la caiguda també podrien explicar una part important de la riuada.
El terratrèmol no seria la causa
Les primeres informacions apuntaven a un sisme com a possible desencadenant del desastre. Els experts de la UB, però, plantegen ara una interpretació diferent: el moviment sísmic detectat hauria estat conseqüència del despreniment, i no pas el seu origen.
“El sisme va ser la conseqüència, no la causa”, afirma Oliva. La caiguda massiva de gel, roca i sediments hauria generat una sacsejada prou important per quedar registrada pels sensors sísmics.
La professora de Ciències de la Terra Marta Guinau coincideix que la destrucció respon a “una concatenació de fenòmens”. El flux no només baixava carregat d’aigua, sinó també de blocs de roca, terra, sediments, troncs i altres elements que anava incorporant al seu pas.
Una vall estreta i abrupta
La configuració del terreny també hauria estat decisiva. Les valls de l’Himàlaia són estretes i amb pendents molt pronunciats, fet que concentra la riuada en un espai reduït i n’augmenta l’energia.
En una vall més oberta, l’aigua podria repartir-se per una superfície més gran. En canvi, en una vall encaixada, la crescuda pot generar columnes d’aigua de diversos metres i impactar amb molta més força sobre pobles, carreteres, ponts i altres infraestructures.
Guinau remarca que quan un flux arrossega càrrega sòlida, com blocs, troncs, vehicles o contenidors, la seva capacitat destructiva es dispara.
El paper de l’escalfament global
Els investigadors admeten que l’escalfament i el desglaç poden afavorir despreniments d’aquest tipus, però eviten atribuir directament aquest episodi concret al canvi climàtic sense una anàlisi més detallada.
“El dit acusador fàcil és el canvi climàtic. Però això no ho podem dir”, adverteix Oliva. El professor recorda que les glaceres també poden col·lapsar per processos naturals i que cal estudiar si aquests fenòmens estan augmentant en freqüència, magnitud o extensió.
Tot i això, les temperatures més elevades poden incrementar la fusió del gel i fer arribar més aigua fins a la base de la glacera, on actua com a lubricant. A més, poden degradar el permagel, que ajuda a mantenir cohesionats els vessants de roca.
Guinau ho resumeix amb una imatge clara: el gel fa de “ciment” de la muntanya. Quan es fon, el massís perd estabilitat i els despreniments poden produir-se amb més facilitat.
El repte dels sistemes d’alerta
Els experts també assenyalen la dificultat de prevenir aquests episodis en zones tan abruptes i extenses. El monitoratge pot detectar alguns senyals previs, com acceleracions del gel o petits despreniments, però en molts casos el marge per avisar la població és molt curt.
Oliva subratlla que no tots els territoris tenen els mateixos recursos. “El mateix procés a Suïssa i al Nepal no té res a veure”, afirma. Als Alps hi ha zones inestables monitorades de manera constant, mentre que al Nepal l’orografia, la dispersió de les poblacions i les limitacions econòmiques compliquen molt la implantació de sistemes d’avís eficaços.
“Hi ha coneixement científic. El problema rau en la implementació d’aquests sistemes d’avís a la població civil”, resumeix.
El perill pot continuar
Guinau adverteix que la riuada no implica necessàriament que el risc hagi desaparegut. L’erosió dels vessants pot afavorir noves esllavissades i també podrien haver quedat blocs de gel inestables al davant de la glacera.
Els eventuals nous episodis serien previsiblement de menor magnitud, però la zona es troba en plena època dels monsons, amb el terreny molt saturat d’aigua. Això pot mantenir la inestabilitat i complicar les tasques d’emergència i recuperació.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat