Al Quiosc Cèsar, situat al carrer de Joan Güell, 73, conversem amb el seu responsable, Cèsar Arrillaga Camilo, que fa més d’una dècada que regenta aquest establiment de barri. En aquest espai, convertit amb el temps en molt més que un punt de venda de premsa i revistes, s’hi respira quotidianitat, proximitat i vida de barri. Entre diaris, cromos, converses i el pas constant de clients de totes les edats, el quiosc s’ha consolidat com un punt de trobada essencial a la zona de Sants. Parlem amb ell sobre la seva trajectòria, l’evolució del sector i els reptes d’un ofici que, malgrat els canvis socials, continua mantenint una forta connexió humana amb el veïnat.
Fa més de 20 minuts que l'aturen per saludar-lo. Sembla vostè famós. Quant temps fa que regenta aquest quiosc?
Fa aproximadament catorze anys que estic al capdavant. Tot va començar perquè el meu germà tenia un quiosc a les Cotxeres de Sants —que ja no conserva, ja que el va traspassar—, i jo l’ajudava els caps de setmana. Amb el temps, m’hi vaig implicar cada cop més, fins que va sorgir l’oportunitat de fer-me càrrec d’aquest espai i vaig decidir fer el pas.
Quins records té dels inicis? Van ser complicats?
Els inicis van ser força complicats i delicats. Cal tenir en compte que aquest quiosc feia dos anys que estava tancat, i això no sempre vol dir que abans funcionés malament, però sí que implica que la gent havia deixat de passar-hi. Per tant, el primer repte va ser tornar a generar confiança i visibilitat. A poc a poc, la gent va veure que tornava a obrir, que hi havia continuïtat, i van anar recuperant l’hàbit de venir. Va ser un procés lent, però progressiu.
Destaca pel seu tracte proper amb la clientela.
Forma part de la meva manera de ser. Crec que en gran part ho he heretat de la meva mare, que era peixatera a la Barceloneta. Aquest tipus de tracte, de proximitat i de carisma, no s’ensenya en cap escola; surt de manera natural. És una manera d’entendre la relació amb la gent, de fer-la sentir còmoda i ben atesa. I, evidentment, agraeixo que es valori.
Li comentava a un client que sovint viu situacions que considera poc respectuoses amb la seva feina.
Sí, és una realitat que es repeteix sovint. Hi ha gent que ve a demanar diaris que suposadament ens sobren per fer, per exemple, una calçotada. Això em sembla una falta de respecte important. Ningú no va a un bar a demanar si li sobren cerveses o menjar per emportar-se’n gratuïtament. En canvi, amb els diaris —que són un producte cultural— sembla que sí que es permet. A més, sovint qui ho demana no ha comprat mai res aquí. És una situació difícil, perquè implica haver de gestionar el respecte cap a la mateixa feina en un context en què, socialment, sembla que no sempre es valora.
Considera que ha canviat el respecte i la convivència al barri amb el pas dels anys?
Sí, el canvi és molt evident. La convivència ha variat molt, i en alguns moments es pot percebre una certa desorganització o manca de respecte. El barri ha crescut, ha rebut molta gent nova, cosa que és normal en una ciutat com Barcelona, però això també comporta nous reptes. Des del meu punt de vista, hi ha situacions que fan difícil la convivència diària, i també qüestions relacionades amb l’ús de l’espai públic o la mobilitat que generen debat. La ciutat evoluciona, però no sempre tothom ho viu de la mateixa manera.
Quina és la seva opinió sobre “l’obrim carrers” i les activitats comercials o festives que s’hi organitzen?
Depèn molt del context. Entenc que hi hagi activitats puntuals, com curses o esdeveniments, però quan això afecta de manera continuada el dia a dia dels comerços, pot ser problemàtic. En el meu cas, he viscut situacions en què no he pogut accedir amb facilitat al meu propi establiment per restriccions de pas o per muntatges que han ocupat l’espai durant dies. A més, sovint es parla de “comerç de barri”, però la realitat és que molts dels participants en aquestes activitats no són del barri. No estic en contra d’aquestes iniciatives, però crec que caldria replantejar com es fan i a qui beneficien realment, perquè els comerciants que hi som cada dia també en sortim afectats.
Parlant de canvis, li acaben de comprar dos paquets de cromos. Considera que han estat oblidats o que simplement han evolucionat?
No, en cap cas han estat oblidats. El que ha passat és que hi ha hagut un canvi generacional molt clar. Per exemple, fa uns anys una caixa de cromos de futbol durava força temps, mentre que col·leccions com les de Pokémon s’esgotaven en menys de 48 hores. Ara, en canvi, sembla que torna una generació més vinculada al futbol, i també hi influeix molt l’impacte del futbol femení, especialment amb l’èxit del Barça femení, que ha generat interès entre els nois i les noies.
El que sí que ha canviat molt és la varietat. Quan jo era petit, hi havia dues grans col·leccions: la de futbol i la de dibuixos animats que veies els dissabtes —com Heidi, David el Gnomo o altres sèries de l’època. Avui dia, en canvi, hi ha una oferta immensament diversa: col·leccions del Mundial, de princeses, K-pop, Hello Kitty, sèries com Stranger Things.. i encara em deixo moltes. El mercat s’ha multiplicat enormement.
Aquesta ampliació de l’oferta ha beneficiat el seu sector o, al contrari, ha generat més competència?
Malauradament, ha generat més competència, i en molts casos deslleial. Abans, els cromos eren pràcticament exclusius dels quioscos. Ara, en canvi, es poden trobar en qualsevol lloc: basars, botigues d’alimentació o establiments que no tenen la mateixa estructura ni obligacions que nosaltres. Això trenca l’equilibri, perquè nosaltres treballem amb distribuïdores que tenen el monopoli de cada publicació i hem de pagar dipòsits per disposar del producte. No hi ha competència real entre distribuïdors, però sí una competència externa molt forta amb altres comerços que venen el mateix producte sense les mateixes condicions. (S’atura a saludar a una senyora gran que compra un diari)
Ha regalat una bossa de plàstic aquesta senyora.
(Riu) Jo tinc una clientela molt fidel, majoritàriament gent gran, d’entre 60 i 95 anys. A aquestes persones, si van carregades, els dono una bossa sense cobrar-los-la. Em sembla una qüestió de sentit comú i d’humanitat. Hi ha normatives que diuen que s’han de cobrar les bosses pel tema mediambiental, i ho entenc, però aleshores el que s’hauria de fer és prohibir-les directament, no cobrar-les. No em sembla just que una persona gran hagi de pagar cinc cèntims per una bossa. Potser això em pot comportar alguna sanció, però prefereixo actuar segons el meu criteri.
He observat que té un espai al quiosc amb fotografies de persones. Quin significat té?
És un petit homenatge personal. Moltes d’aquestes persones eren clients habituals del quiosc, gent amb qui havia creat una relació al llarg dels anys. També hi ha la meva mare, que va morir el juliol passat i que venia cada dia a ajudar-me. És la meva manera de recordar-los i mantenir-los presents. Aquest quiosc no és només un negoci, també és un espai de vida, de relacions i de memòria compartida amb molta gent del barri.
Com és una jornada habitual per a vostè?
Depèn molt del dia, però faig una mitjana d’entre vuit i deu hores diàries, sense excepció. Si ho multiplica per tota la setmana, parlem de més de cinquanta hores setmanals. Abans obria a les sis del matí, però avui dia ja no compensa perquè els hàbits han canviat molt amb internet. Ara acostumo a obrir cap a les vuit o dos quarts de nou. Hi ha dies fluixos en què puc plegar a primera hora de la tarda, i d’altres en què estic fins a les vuit del vespre, sobretot quan fa bon temps i hi ha més moviment al parc que tinc al davant. Aquesta ubicació és privilegiada i ajuda a allargar l’activitat.
Al quiosc no només es ve a comprar, sinó també a parlar. Això ho viu sovint?
Sí, molta gent ve no només a comprar, sinó a xerrar una estona. A vegades has de fer una mica d’equilibri, perquè es poden ajuntar persones amb opinions molt diferents. Per exemple, algú que està parlant del Barça i un altre que és del Madrid, o gent amb idees polítiques oposades. Intentes gestionar-ho com pots, evitant conflictes. Però també hi ha molta gent gran que ve simplement a parlar, a sentir companyia. Potser viuen sols o soles, i aquell moment de conversa és important per a ells.
Això implica que vostè sempre ha d’estar amb bona cara, encara que no tingui un bon dia?
Sí, i això costa. No soc una màquina. Però no sempre tinc un somriure… Hi ha gent que et demana coses com si fossin una obligació. Com per exemple quan et diuen: “guarda’m els diaris durant tres setmanes”, o casos de persones que compren revistes i t’ho fan gestionar com si fos la teva responsabilitat absoluta. En realitat, jo intento ajudar, sobretot amb la gent gran, però hi ha límits respecte a les formes amb què em parlen algunes persones.
Com veu el futur del sector d’aquí a deu anys?
Sincerament, és difícil d’imaginar. El negoci del quiosc, només amb la venda de diaris i revistes, pràcticament no és sostenible avui dia. Si no fos pels ingressos extres —com els punts de recollida, publicitat o altres serveis—, molts quioscos ja haurien desaparegut. Ara mateix, per exemple, les pantalles publicitàries ajuden a mantenir el negoci. Sense això, seria impossible. La sensació és que el sector s’està reconvertint completament. Potser fins i tot arribarem a un punt on el quiosc sigui més un espai de serveis que no pas de premsa. És un canvi molt gran.
La pressió econòmica i fiscal del sector són un problema important?
Sí. Un quiosc pot arribar a pagar uns 150 euros mensuals d’IBI, uns 2.000 euros anuals. Si tens en compte que el marge per diari és d’uns 20 cèntims, has de vendre una quantitat enorme només per cobrir despeses. Quan tanquen quioscos emblemàtics, tothom diu que és una llàstima, però la realitat és que ningú ha facilitat prou la seva supervivència. Els ajuntaments van passant, però les condicions no milloren. I així és molt complicat mantenir aquest ofici viu.