En plena pandèmia, i tot de gent fent cua davant l’exposició de Jaume Plensa a la galeria Senda, de Barcelona.
Si sou habituals de les galeries d’art, sabreu que aquesta imatge no es dona ni els dies d’inauguració, quan hi ha barra lliure de cava, canapès i croquetes de pollastre. Però Plensa, el nostre artista més internacional, juga en una altra lliga. A Barcelona no té el favor dels que tallen el bacallà en el món de l’art institucional. Però sí el del públic. Fins i tot el del públic que no visita gaires museus ni galeries. I és que –oh, anatema– l’obra de Plensa agrada a gairebé tothom!
“Aquest és el seu pecat”, penso, mentre observo la gent admirant, fotografiant de manera compulsiva Minna’s Words, un cap de noia suspès, amb els ulls tancats i un dit davant dels llavis per demanar-nos que abaixem el volum, que escoltem els batecs del nostre cor.
L’espiritualitat new age de Plensa és ecumènica. No necessita gaires explicacions; de fet, sobren les paraules i els discursos. Cadascú se la pot fer seva.
Sempre he pensat que Plensa és un artista amb molt poques idees, però poderoses, universals, gairebé tan recognoscibles com els rellotges tous de Dalí. I que el món cultural català és ple d’envejosos.
Minna’s Words és una escultura de fusta, recoberta amb una pell de bronze, suspesa en l’aire gràcies a uns cables metàl·lics. Les paraules de Minna són mots interiors, escoltats durant La Llarga Nit –títol de l’exposició–, aquest espai-temps durant el qual suspenem tota activitat i intentem domar els nostres dimonis.
A l’entrada de l’exposició, també suspesa en l’aire, la volàtil Invisible Ana ens parla de la nostra fragilitat. Es tracta d’una altra testa femenina, ara en malla d’acer. Que cadascú hi interpreti el que vulgui, la invisibilitat de la dona –o de l’ésser humà–, la seva vulnerabilitat, l’orografia dels cossos, les limitacions de les aparences…
Precisament, un dels recursos més emprats darrerament per Plensa és una variant de les anamorfosis, deformacions òptiques que “descorregeixen” les habituals il·lusions visuals amb què l’art del renaixement definia l’espai. L’escultura Laura Àsia, també de fusta recoberta amb bronze, reivindica la puresa de la joventut. El seu rostre canviant obliga l’espectador a executar una dansa inconscient al seu entorn.
L’exposició de Jaume Plensa La Llarga Nit es pot visitar en la galeria Senda, de Barcelona, fins al 31 de gener.
