Els propietaris de la Casa Trias obligats a identificar-se per entrar i sortir del seu domicili

La privatització del Park Güell i el negoci que hi fa l'Ajuntament afecten sense excepcions a l'única família resident

Hi ha una clàusula poc coneguda de la compra d’aquest vessant sud de la “Muntanya Pelada”, el Turó del Carmel, l’any 1922, per part de l’Ajuntament de Barcelona. Els hereus d’Eusebi Güell, propietari de la Casa Larrard i dels terrenys que estaven destinats a convertir-se en una urbanització de luxe fallida, van cedir les seves 17 hectàrees al consistori amb dues condicions imprescindibles. La primera: el recinte duria el nom del seu pare. La segona: esdevindria un “parc públic per al gaudi dels barcelonins”.

Un segle més tard, els descendents de l’advocat Martí Trias i Domènech, que l’any 1902 va ordenar a l’arquitecte Juli Batllevell la construcció de l’única finca que segueix habitada, la Casa Trias, han de demanar permís als vigilants controlats per l’empresa Barna Porters per entrar i sortir del seu mateix domicili. D’ençà que a l’estiu l’Ajuntament va començar a cobrar una tarifa de 10 euros a tots els ciutadans no residents a Barcelona, les entrades i sortides, no només les de la zona monumental, són flanquejades per personal de seguretat que hi planta la parada ininterrompudament des de les 6 del matí i fins a les 11 de la nit.

La mestressa actual del xalet, un balcó privilegiat de tot l’escenari, de blanc intens i estil modernista, envoltada de jardins i turistes quan la situació sanitària general ho permet, és Elisabeth Tiernan. Nascuda a Nova York i criada a Puerto Rico, farà ja 39 anys que és veïna del Coll, i poc més d’una dècada que viu, conjuntament amb la família del seu marit, dins el Park Güell.

“Em trobo, tot sovint, que els vigilants em demanen que els ensenyi el carnet de Biblioteques o alguna cosa que acrediti la meva residència a la ciutat. I jo els dic que no tinc cap carnet ni me’l faré perquè això és casa meva”. No són policies, simplement persones contractades i no tenen cap autoritat per demanar el DNI ni menys obligar algú a identificar-se.

Tiernan, segura de si mateixa, es pren l’absurditat dels fets amb humor, i descarrega la gravetat de la situació no cap als treballadors, aliens a qualsevol problema i molts d’ells, fins i tot, de confiança, sinó ja directament cap a l’Ajuntament. “Els funcionaris són uns borregos que no mouran un dit per canviar allò que les autoritats ja han decidit. Jo parlo tot sovint amb algun d’ells i fins i tot estan d’acord amb mi, però tenen clar que alçar la veu per defensar un parc públic els ha de comportar problemes”. Un dia els esdeveniments van arribar fins al límit de retenir-la i no deixar sortir el seu cotxe per la porta que condueix a l’avinguda del Coll del Portell. “I com creieu que he entrat abans, volant?” els va etzibar ja carregada de paciència.

Barcelona de Serveis Municipals recalca en els seus estatuts (article 2, apartat IV) que la gestió del Park Güell s’encamina a la “preservació del Parc com a zona veïnal i d’interès cultural, turístic i patrimonial”. La Societat Mercantil, governada per l’Ajuntament de Barcelona, que gestiona per exemple vigilància o manteniment de molts espais, es gasta uns 3 milions d’euros anuals per pagar els serveis prestats en aquest cas per Barna Porters.

El darrer còmput d’ingressos derivats de la venda d’entrades, de 2018, mostra una facturació total de 18 milions d’euros. La diferència en beneficis, que poden oscil·lar lleugerament d’un any a l’altre, és notòria. Tanmateix, només un 10% de tots els guanys s’inverteixen, de nou, en actuacions al parc.

Elisabeth Tiernan té clar que “els responsables no volen cap canvi. Només els interessa el poder i el control dels ciutadans”. És realista i sap que “la situació no canviarà d’un dia per l’altre, perquè cal modificar el conjunt de l’estructura, però no per això s’ha de deixar mai la pressió. Demano que tothom qui pugui, incideixi i perseveri als mitjans i xarxes de l’Ajuntament”.

La Casa Trias segueix sent ara mateix, més enllà d’un habitatge, una joia arquitectònica dins un recinte que va ser declarat l’any 1984 per la UNESCO Patrimoni Cultural de la Humanitat. Un valor que comparteix espai amb dues altres construccions modernistes: la Casa-Museu Gaudí, antiga residència de l’arquitecte, i l’escola Baldiri Reixac, l’antic domicili de la família de qui ho va començar tot: l’industrial i polític Eusebi Güell.