El plenari del Consell Municipal ha aprovat avui, per unanimitat, concedir les Medalles d’Or de Barcelona al Mèrit Cultural als dibuixants Francisco Ibáñez i Miguel Gallardo. Amb aquest reconeixement, la ciutat vol distingir dos creadors referents en el món del còmic alhora que els vol agrair la seva aportació al teixit cultural i a la imatge de Barcelona al món. Ibáñez i Gallardo han fet història en el món còmic, cadascú amb el seu estil personal i la seva brillant manera de condensar la vida en vinyetes.
Barcelona ha decidit honorar Francisco Ibáñez “per la seva incansable i intensa trajectòria creativa, com a referent del món de l’humor i del còmic al nostre país”. Ibáñez va començar a desenvolupar des de molt jove una gran afició pels còmics i el dibuix. La primera publicació d’un dibuix seu va arribar quan només tenia onze anys, a la revista “Chicos”, tot i que va estudiar comptabilitat i peritatge mercantil i la seva primera feina va estar lligada al món de la banca. Aviat la va començar a compaginar amb les seves col·laboracions a revistes com “Nicolás”, “Chicolino”, “Picolín”, “Liliput” o “La Risa”, amb tires, acudits, sèries humorístiques, creant personatges propis o donant continuïtat a creacions d’altres autors.
El 1957 va decidir dedicar-se a temps complet a la creació d’històries i va abandonar la feina al banc. Aquell mateix any va començar a col·laborar amb l’editorial Bruguera. El gener de 1958 es va publicar la primera sèrie de Mortadelo y Filemón a la revista “Pulgarcito”, els seus personatges més icònics. Entre 1957 i 1963 comença una etapa on anirà fixant el seu estil propi dins de Bruguera, creant infinitat de personatges i adaptant algunes de les seves millors sèries per a les diferents revistes i tebeos de l’editorial: “La familia Trapisonda” (Pulgarcito, 1958); “13, Rue del Percebe” (Tío Vivo, 1961); “El botones Sacarino” (El DDT, 1963); “Rompetechos” (Tío Vivo, 1964) o “Pepe Gotera y Otilio” (Tío Vivo, 1966).
Ibáñez, que complirà 86 anys el dia 15 de març, compta amb més de 100 milions d’àlbums venuts i és un dels humoristes gràfics espanyols més prolífics i reconeguts.
Per la seva banda, el Plenari ha concedit la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a Miguel Gallardo, “per la seva contribució a la memòria gràfica d’un moment crucial en la història de la nostra ciutat, i de tot el país; per anar més enllà, i saber transmetre la més senzilla realitat -sovint reflex de les crueses de la nostra vida quotidiana- a través d’una gran sensibilitat plasmada en les seves il·lustracions; i, sobretot, per la seva generositat i compromís, sempre presents en la seva obra.”
Miguel Gallardo va morir el passat 21 de febrer a Barcelona. Va ser un il·lustrador amb una legió de seguidors que es va començar a sedimentar amb la creació de Makoki, un quinqui escapat del frenopàtic creat juntament amb Felipe Borrayo i Juan Mediavilla. Makoki va veure la llum per primer cop només nou dies més tard de les primeres eleccions democràtiques espanyoles l’any 1977. Makoki va néixer amb l’objectiu d’explicar allò que estava passant amb humor i desvergonya, i es va acabar convertint en una icona underground que va deixar un important rastre en la generació dels 80.
Gallardo no només va retratar el moment històric que li va tocar viure, sinó també les seves pròpies experiències vitals, que va transformar en il·lustracions punyents i commovedores. És el cas d’”Un largo silencio”, del 1997 (amb una reedició ampliada el 2012), que va ser una de les primeres novel·les gràfiques sobre memòria històrica a partir del relat vital del seu pare viscut a la Guerra Civil i en els anys posteriors de la Dictadura; o “Algo extraño me pasó camino de casa” (Astiberri, 2020), un relat autobiogràfic on tracta amb humor i perplexitat el descobriment i el tractament del tumor cerebral que va patir.
Aquesta dimensió autobiogràfica és present en una altra de les obres més conegudes i significatives de la seva trajectòria, “María y yo”, primer en forma de llibre i posteriorment de pel·lícula, on explica la seva filla Maria, que pateix autisme. Gallardo es va distingir per la seva tasca de visibilització, sensibilització i normalització al voltant de l’autisme, per la que va obtenir el Premi Serra d’Or. Al llarg de la seva carrera, les seves il·lustracions han aparegut a publicacions com La Vanguardia, el Diari ARA, Herald Tribune, NYT The NewYorker, i ha realitzat portades per a les principals editorials del país. També va ser l’autor del cartell de la Mercè de l’any 2016.
El Plenari també ha aprovat, per unanimitat, concedir el Títol Honorífic Amiga de Barcelona a Gaia Lucilla Danese, cònsol general d’Itàlia a Barcelona entre el 2017 i el 2021, per la seva vinculació a la ciutat de Barcelona i la seva tasca de més de 4 anys de creació de vincles entre les ciutats italianes i la nostra ciutat, que han ajudat a promocionar les relacions i el talent italo-barceloní.
Diplomàtica de carrera des de l’any 2000 i doctora en Relacions Internacionals per l’Institut d’Études Politiques de París (Science Po), Gaia Lucilla Danese ha estat cònsol general d’Itàlia a Barcelona entre 2017 i 2021. Abans havia treballat a les ambaixades d’Itàlia a Lisboa, a Uruguai com a cònsol i com a consellera de premsa i cultura a l’ambaixada d’Itàlia a Madrid.
