La construcció de pisos de lloguer a preu regulat per part de les administracions s’ha convertit en un dels principals arguments polítics per demostrar que s’està actuant davant la crisi de l’habitatge. El problema és que, més enllà del titular, l’impacte real d’aquests projectes sobre el mercat del lloguer és pràcticament inapreciable.
Un dels principals motius és la quantitat de pisos que s’incorporen al mercat. Es fa en comptagotes: una dotzena aquí, una desena allà. En un context on centenars o milers de persones busquen pis de manera més o menys activa, introduir tan pocs habitatges no altera la dinàmica del mercat. Els preus no baixen, la competència entre llogaters no disminueix i la pressió es manté exactament igual.
El mercat del lloguer funciona per volum. I el volum, avui, no existeix. Allò de l'oferta i la demanda. Els projectes públics poden alleujar situacions individuals —i això és important— però no tenen capacitat estructural per destensionar el mercat. És una resposta simbòlica a un problema massiu. I cada cop més economistes creuen que el mercat es pot destensionar només si es deixa de 'dopar' amb solucions políticament màgiques que l'únic que fan es subvencionar un mercat que així sempre seguirà a l'alça. Així doncs, aquests projectes no influeixen en els preus del mercat lliure, que continua marcant tendència. Els propietaris no abaixen rendes perquè s’hagin incorporat deu o quinze pisos regulats; el mercat continua tensionat perquè la demanda supera, de llarg, l’oferta. En aquest context, l’efecte corrector és nul.
Un altre element clau és a qui van destinats aquests pisos. Sovint, els habitatges de preu regulat acaben prioritzant col·lectius molt desafavorits, persones que han arribat recentment al país o, fins i tot, perfils que encara no hi són quan es projecten aquests edificis. Això fa que no millori la situació de moltes persones que ja fa anys que viuen al país i fa temps que busquen pis sense èxit.
Els joves són un dels col·lectius més afectats. Malgrat que alguns projectes reserven una part dels pisos per a ells, la realitat és que el nombre és tan reduït que no dona resposta al problema real: joves amb feina estable que no poden emancipar-se perquè no troben un lloguer assumible o joves que no poden tornar al país després de fer els seus estudis fora perquè no poden muntar-se la seva pròpia vida aquí. El mateix passa amb la gent gran, un col·lectiu que sovint queda fora d’aquests programes i que pateix especialment quan ha de deixar un pis de tota la vida i no troba alternatives a preus raonables.
També hi ha un factor de temps. Entre l’anunci d’un projecte, la licitació, la construcció i l’entrada en funcionament, poden passar anys, més de mitja dècada. Mentrestant, la situació empitjora, els preus pugen i moltes persones acaben marxant o acceptant condicions precàries. Quan els pisos arriben al mercat, ja arriben tard.
