Amb la recuperació de productes silvestres i receptes tradicionals, l’amanida de xicoies ha guanyat protagonisme en els darrers anys com a proposta fresca, natural i saludable. Tanmateix, aquesta visió moderna dista força del seu origen real.
Lluny de ser concebuda com una amanida lleugera, la recepta tradicional responia a una necessitat molt concreta: alimentar en un moment de transició entre l’hivern i la primavera. En una època en què les temperatures encara eren baixes i l’activitat al camp es reprenia amb intensitat, calien plats que aportessin energia.
Per això, l’amanida de xicoies s’acompanyava habitualment d’ingredients com ou dur, cansalada i el greix calent del rostit, que es tirava directament sobre les fulles. Aquest element, clau en la recepta, no només suavitzava l’amargor de la planta, sinó que incrementava notablement el valor calòric del plat.
Aquesta realitat situa l’amanida de xicoies més a prop de la cuina de subsistència que no pas de les tendències dietètiques actuals. Era un exemple d’aprofitament del que oferia la natura en cada moment, combinat amb aliments que garantien l’aportació energètica necessària per afrontar les feines del dia a dia.
Així, rere la imatge contemporània d’una amanida “healthy”, s’hi amaga una història de supervivència, adaptació i coneixement del territori que defineix bona part de la gastronomia tradicional andorrana.