Mentre s’apropen les eleccions, el Govern accelera l’anunci de noves places de funcionariat. En les darreres setmanes s’han fet públiques noves convocatòries per a duaners, processos en marxa per ampliar el cos de policia i la incorporació d’una trentena de docents al sistema educatiu. A tot plegat caldria sumar-hi una evidència que ningú discuteix obertament: falten molt urgentment metges, falten bombers i, amb l’estat actual dels boscos i l’augment del risc d’incendis, també caldrà reforçar el cos de banders. I, mentrestant, amb una població que no para de créixer i unes cues cada cop més llargues a qualsevol administració, com ara a Tributs, tot apunta que també serà necessari incorporar més personal administratiu.
El problema, però, no és només quantitatiu. Andorra ha passat de ser un país on la relació amb l’administració era àgil, fàcil i relativament directa, a convertir-se en una maquinària feixuga i excessivament burocratitzada. Avui, per a un simple tràmit, el ciutadà sovint té la sensació que calen tres o quatre funcionaris per gestionar un sol paper. L’administració ha crescut fins a convertir-se en una mena de megaestructura, un monstre sense aturador que no para de demanar més recursos però que no millora de manera perceptible el servei que presta. I només caldria mirar el que està passant a França per posar la nostra barba a remullar....
Les cues continuen allargant-se, els tràmits en línia —que haurien de ser una solució— no són ni intuïtius ni fàcils, i sovint acaben obligant el ciutadà a desplaçar-se igualment a una finestreta perquè li expliquin com carai es fa aquella gestió. La digitalització, tan anunciada, no ha anat acompanyada d’una simplificació real dels procediments, sinó més aviat d’una capa addicional que ha causat complexitat al que ja existia.
A aquest creixement desmesurat s’hi afegeix un altre element delicat: la política salarial. El cap de Govern ha promès sous a l’administració molt per sobre dels preus de mercat, una decisió que, més enllà de la seva popularitat, té efectes col·laterals evidents. Els impostos hauran de pagar aquest salari de més i les empreses privades ho tenen cada cop més difícil per trobar treballadors, especialment en sectors clau, perquè no poden competir amb unes condicions públiques que el mercat no pot assumir.
I el cercle es tanca sol. Si apugen els salaris, puja la despesa pública. Si augmenta el nombre de funcionaris, calen més edificis, més equipaments, més estructura. El globus no para d’inflar-se, mentre ningú sembla voler obrir el debat de fons: fins a quin punt aquesta expansió és sostenible i, sobretot, si realment està millorant el funcionament de l’Estat o només n’està engrandint la carcassa. Venen eleccions i caldrà veure quin partit s'atreveix a obrir el meló, si és que no fan veure tots plegats que el meló no existeix per no perdre un gran percentatge de vot.
