La signatura de l’acord d’associació amb la Unió Europea, celebrada ahir a Brussel·les, ha deixat una imatge curiosa: la d'un esdeveniment de gran transcendència política i institucional que, almenys aparentment, no ha aconseguit despertar un entusiasme proporcional a la seva importància.
D’una banda, la manifestació convocada per reclamar la celebració d’un referèndum sobre l’acord va quedar força descafeïnada. La pluja no va donar treva i va condicionar una mobilització que, per la participació registrada, difícilment es pot qualificar d’èxit. Els contraris a l’acord, o almenys els qui reclamen que la ciutadania tingui l’última paraula, no van aconseguir exhibir una demostració de força significativa.
Però a l’altra banda tampoc no es van veure grans celebracions. Sorprèn especialment la discreció amb què l’entorn de Demòcrates per Andorra ha rebut la signatura. Acostumats a veure com qualsevol iniciativa del Govern genera una allau de publicacions, felicitacions i missatges entusiastes a les xarxes socials per part de consellers generals, càrrecs i simpatitzants demòcrates, aquesta vegada el silenci ha estat força més eloqüent que les celebracions. Ni tan sols una fita que l’executiu considera cabdal per al futur del país sembla haver activat l’habitual maquinària de difusió i suport polític a les xarxes.
El resultat és una paradoxa: després d’onze anys de negociacions, l’acord d’associació ha arribat a la signatura sense provocar, aparentment, ni una gran onada d’adhesions ni una mobilització massiva de rebuig. Un acord que pot marcar el futur d’Andorra durant dècades, però que, de moment, sembla no despertar ni fred ni calor.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat