Les eleccions del 28M van deixar una guanyadora a Tortosa. O potser dues. La llista de Junts per Tortosa, encapçalada per Meritxell Roigé, va millorar els seus resultats i es va quedar a les portes de la majoria absoluta. Tot i això, les tres candidatures d’esquerres sumen més vots i regidors que els juntaries i podrien bastir una majoria alternativa. En aquest esceneri, l’alcalde seria Jordi Jordan.
Els resultats deixen un regust agredolç en la coalició de Movem Tortosa i PSC, principalment per les esperances dipositades en la candidatura, donat que buscaven guanyar les eleccions. La partida, però, no s’acaba aquí i reivindiquen el vot de “canvi” que suposen les tres candidatures progressistes enfront de la de Roigé. A l’hora de fer balanç de l’acord, la pregunta pot arribar a ser categòrica: la coalició ha sigut un èxit o un fracàs? La resposta, com tot en política, no gaudeix de la contundència d’aquesta qüestió i està sotmesa al context.
El primer àmbit d’aquest context és la situació generalitzada de l’Estat. Com ja va succeir el 2011, la dreta s’ha endut la majoria de les principals places i ha tenyit el mapa de blau. Aquest fet, més que per la caiguda dels socialistes, s’ha donat pels discrets resultats de l’esquerra alternativa. A Catalunya, el PSC s’ha vist reforçat en alguns municipis, però l’espai dels comuns és el tercer partit que més vots ha perdut respecte del 2019, per darrere d’ERC i Ciutadans. Un bon exemple és el Prat de Llobregat, històric feu ecosocialista on els comuns han perdut dos regidors, o l’Ajuntament de Barcelona, que ha caigut en mans de la dreta. Així doncs, el context general pot haver restat posicions a una candidatura encapçalada per una confluència de l’esquerra alternativa com Movem, ja que el seu electorat no s’ha activat suficient en aquests comicis.
L’altre punt contextual és l’històric de resultats de l’esquerra a Tortosa. El 1999 PSC i ICV van forjar una coalició similar a la d’aquest 28M. En aquella ocasió van obtenir 7 regidors i es van quedar amb l’alcaldia. Posteriorment i per separat, aquestes dues formacions van aconseguir sumar-ne més. 9 el 2003, 8 el 2007 i 8 el 2019. A més, en el camp de l’esquerra, ERC també ha tingut un paper als diferents consistoris, menjant-se una part de l’electorat d’aquest espai. En definitiva, es tracta d’un espectre ideològic que pot créixer, però que té un límit entre els 7 i els 9 regidors. L’únic precedent de l’aliança (1999) són els mateixos 7 d’aquest 2023.
Finalment, l’altre àmbit que molts obliden és la tipologia del nostre sistema polític. Als municipis, la llista més votada té la possibilitat de governar sempre que no existeixi una majoria alternativa. Els ciutadans trien un consistori i és aquest consistori el que acaba escollint el nou alcalde o alcaldessa. Atiar el discurs que ha de governar la llista més votada per decret és irresponsable i fins i tot d’esperit poc democràtic, ja que el nostre sistema descansa sobre pacte i el consens. Tan vàlida és una majoria d’11 regidors conformada per diversos partits, com una de 10 edils i confeccionada per una sola candidatura. A més, en el cas concret de Tortosa, Jordi Jordan seria alcalde amb 7 regidors dins del seu grup municipal. Exactament, els mateixos que tenia Junts per Tortosa el passat mandat.
En conclusió, les elevades expectatives que es van dipositar en la coalició de Movem i PSC poden haver-los-hi jugat una mala passada a l’hora de fer balanç de l’aliança. Naturalment, no es poden llegir els resultats com un èxit total, però sí que podem dir que han aconseguit resistir en un context desfavorable fins al punt de mantenir les opcions de governar. Si tenim en compte la caiguda de l’esquerra alternativa al país i el discret històric de vot progressista a la capital del Baix Ebre, la coalició ha sortit desgastada, però viva. Ara, el repte serà que la majoria d’esquerres es tradueixi en un govern municipal.
