Aquest divendres, el diputat d’ERC al Congrés dels Diputats de Madrid, Francesc-Marc Álvaro va presentar el seu nou llibre “El Franquisme en temps de Trump” a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. L’acte va comptar amb la presència de diversos càrrecs republicans de les Terres de l’Ebre, com l’exdelegat del Govern de la Generalitat, Albert Salavadó, mentre que la benvinguda va anar a càrrec de l’alcaldessa de Tortosa, Mar Lleixà, que recordà que aquest era un acte que s’hauria d’haver celebrat abans de Nadal, però l’aritmètica política no ho va permetre.
Francesc-Marc Álvaro va mantenir un col·loqui amb la periodista Sònia Castelló on, d’un inici, va reconèixer que el seu llibre s’ha vist afavorit recentment amb la deriva de Trump a Veneçuela i l’empresonament de Nicolás Maduro. Un fet que, per Álvaro, “ni tots els guionistes de la sèrie The West Wing borratxos haurien estat capaços de superar la realitat”. I és que el dia a dia de la política trumpista no saps mai què et depara perquè, si no fóra poc, encara plana a tot arreu l’amenaça de la invasió a Groenlàndia. En aquest sentit, Álvaro exposa que “és el típic dictador ximplet que no saps si el que diu és de debò o no, més propi dels Simpson o el paradigma d’un emperador tirà de l’antiga Roma”.
I tot això per què ha succeït? “Els polítics tradicionals han fallat i s’ha obert un cràter per on ens entren els ultres”, apunta Álvaro tot citant Gramsci quan parlava del “pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat” per referir-se a l’esquerra d’Itàlia que havia d’impedir, en aquells moments, l’auge del feixisme. En una clara crida a la societat actual a “no acceptar la resignació com a imperatiu de funcionament”.
Álvaro manté encara l’esperança en què sigui el propi sistema el qui acabi expulsant la figura de Donald Trump perquè també hi ha fets positius com l’arribada a l’alcaldia de Nova York del demòcrata, Zohran Mamdani.
Però centrant-nos en l’Estat espanyol, és evident que “VOX ha agafat les brases del franquisme i ho ha interconnectat amb el discurs de l’ultra dreta del trumpisme” i que, ara mateix, ens trobem en una societat governada per la política de les emocions. Quan parlem de les emocions, sovint, pensem en aquells discursos positivistes, progressistes i encoratjadors que s’usen a les campanyes electorals dels partits d’esquerres i que, fins ara, s’havien vist amb bons ulls perquè apel·laven al cor de l’electorat en aquelles qüestions més necessàries com ho podien ser: l’habitatge, un treball digne, la sanitat o l’educació... Però, Álvaro va una passa més enllà i ens parla d’unes altres emocions: odi, ràbia, ressentiment, desconfiança, exclusió i, fins i tot, la paranoia. Unes emocions que amaren els discursos (i les xarxes socials) de l’extrema dreta i que sembla que, cada cop més, aquesta idea de fer fora l’estranger acaba sent més prioritària que el que s’entenia com a bona política o polítiques socials.
I amb l’afany de recuperar aquestes emocions positives, obre també el meló de la post-veritat que ens imposa la difusió i proliferació de les fake-news. “Ara ha desaparegut el prestigi de la veritat i, molta gent, no sap o no pot arribar a trobar la veritat”, rebla Álvaro tot citant l’escriptor anglès, Aldous Huxley, que recordava que “la gent se sotmetria perquè a tirania no era tirana”.
I, amb tot, la conclusió és que encara fa falta molta pedagogia per revertir el pensament d’alguns dels joves de les escoles que, ara, defensen els discursos d’extrema dreta, ignorant la veritable història del franquisme. Per això relats com els d’en Francesc-Marc Álvaro, que fou testimoni de la història del seu oncle, assassinat a Mathausen, i que, malgrat tot, com deia Camus, “és important mantenir l’esperança, fins i tot, en el pitjor moment”, són més necessaris que mai.