El darrer cap de setmana hem viscut a Ribes el II Retorn dels Indians coincidint amb la 13a edició de l’Agromercat. Durant aquestes jornades, els organitzadors han volgut posar en valor el passat i el patrimoni indiano local. Enguany han tornat a ser un èxit de participació; moltes persones s’han implicat en fer-ho possible i han gaudit “fent l’indiano”. La Xarxa de Municipis Indians defineix els indians com “tots aquells homes que van aconseguir grans riqueses – o fortunes més modestes – i van tornar a Catalunya per mostrar que la seva aventura americana havia estat tot un èxit”. És a dir, es centren en un subjecte històric masculí, blanc i adinerat, que torna al seu poble d’origen i ostenta la seva riquesa.
Sens dubte, a Ribes varen ser molts els que marxaven a les amèriques a fer fortuna entre
finals del XVIII i principis del XX. El seu llegat, de fet, és encara palpable en les seves residències i donacions filantròpiques. Enguany, l’esdeveniment se centra precisament en el llegat arquitectònic indià present al municipi. L’organització demana -tal i com va fer a l’anterior edició- que els participants vesteixin de blanc per fer-se amb un barret de palla. Aquesta combinació entre vestit blanc i barret de palla pretén evocar la moda cubana del segle XIX, això sí, la moda dels homes blancs que van enriquir-se moltes vegades amb activitats èticament reprovables com la tracta d’esclaus, la destrucció de les societats colonitzades i la submissió de la dona i els infants als treballs de fàbrica o camp, tant a Cuba com aquí.
Al llarg de la història s’han pogut anar documentant no pocs casos de grans fortunes construïdes gràcies al tràfic d’esclaus. Si bé és cert que no tots els emigrants catalans es van dedicar al tràfic d’esclaus, sí que és certa una important participació dels catalans en el comerç triangular. El comerç triangular es basava en el moviment de productes a través de tres rutes. D’Europa cap a Àfrica s’enviaven vaixells plens d’alcohol, armes i altres manufactures. Un cop allà, s’intercanviava la càrrega per esclaus, persones que havien estat segrestades i sotmesses per homes blancs però també per cabdills negres locals, sovint de tribus rivals. Des d’Àfrica es feia la travesía de l’Atlàntic, un viatge molt dur en el que molts morien per les males condicions higièniques i humanitàries en les que viatjaven, atestats en bodegues sense pràcticament espai durant setmanes. Paradoxalment, la tracta d’esclaus es regia per l’oferta i la demanda, per tant, contra més perillós era el viatge més benefici potencial podia aconseguir un esclavista de la seva càrrega. Per últim, un cop venuts a Amèrica, el vaixell es carregava amb matèries primeres com tabac, sucre, cafè i cotó provinents de les plantacions colonials i el vaixell tornava cap a Europa.
Hem de recordar, a més, que tant a l’Àfrica com a Amèrica l’arribada dels europeus va suposar l’extinció de desenes de civilitzacions i la mort de milions de persones. Els europeus no hi comercien d’igual a igual, sinó que ho fan des d’una posició de superioritat i de dependència de les colònies, d’uns règims polítics que han imposat per controlar els recursos dels territoris annexionats als seus imperis i obtenir-ne el màxim rendiment econòmic.
Finalment, pel que fa altres subjectes històrics oblidats, s’ha de dir que el cotó blanc de la
roba indiana, era portat en floc fins Catalunya i un cop aquí, el filat i teixit es duia a terme a les fàbriques tèxtils com les de Vilanova. Fins principis del segle XX, estan documentats accidents laborals greus en que les víctimes són dones i infants. En el cas dels nens, les mutilacions i les pèrdues de les extremitats eren freqüents, ja que la seva feina consistía en molts casos en desencallar les màquines de teixir, ja que les seves mans petitones servien millor per reparar els mecanismes. Treballaven en unes condicions laborals insalubres per uns sous més aviat miserables en comparació amb el tren de vida que duien els indianos que havien aconseguit triomfar.
Segons la RAE, la dita castellana “hacer el indio” té dos significats: “Divertirse o divertir a
los demás con travesuras o bromas” i/o “hacer algo desacertado y perjudicial”. Nosaltres creiem que “fer l’indiano” pot identificar-se amb aquests significats; és una activitat divertida però desafortunada ja que només es centra en una part de la història, aquella que a la vegada contradiu els valors democràtics i inclusius amb els que construïm la nostra societat i s’oblida d’aquells que ens poden resultar incòmodes. La celebració d’aquestes jornades podrien haver estat una oportunitat magnífica per a debatre sobre aquestes qüestions, sobre la investigació del passat, però sembla ser que ha prevalgut una fira amb una visió comercial acrítica i amb un rigor històric millorable. S’ha deixat de banda el fons i ens hem quedat amb la forma, amb allò estètic de gent vestida de blanc, com si d’una festa ibicenca es tractés, amb les magnífiques cases i donacions indianes, que tan bé han fet en enriquir el patrimoni cultural del poble, però, no obstant, hem participat tots d’una pèrdua de memòria col·lectiva, ja que no hem fet massa, en aquesta edició, per recordar com es va produir el fenomen indiano.
Encara que de forma inconscient, s’ha repetit un patró observable a altres jornades d’aquest tipus, on s’emmascara i silencia la part més incòmode de la història. Al programa només trobem una xerrada crítica anomenada “Memòria i reparació. Noms d’esclavistes en espais públics”, però és, sens dubte, la gran excepció. Seria molt interessant, de cara a edicions futures, que unes jornades com aquestes incorporessin un bon cicle de conferències, però entre mojitos, vermuts i música cubana creiem que s’ha perdut aquesta gran oportunitat en aquesta edició.
Desitgem que en un futur es pugui revertir i que el III Retorn dels Indians esdevingui un
referent per al país, no només per l’estètica d’aquells homes blancs que es van enriquir, sinó també per aquells que no ho van fer, per les poblacions indígenes, per les dones i pels infants que també van ser protagonistes incòmodes del fenomen indiano i que no hem d’oblidar.
Irene Estevez Bladé (arqueòloga i estudiant de gestió del patrimoni).
Fran Moreno Segura (historiador i arqueòleg).
