Amb la Mercè, els carrers de Barcelona es preparen per tornar a omplir-se de cultura popular. Entre els protagonistes d’aquestes festes hi ha els gegants, figures que formen part de la identitat de la ciutat i que, darrere la seva imatge imponent, amaguen una feina constant de colles i entitats de barri. Abel Plana, president de la Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona, coneix de prop aquesta realitat.
Com va entrar al món geganter i què el va portar a fer de geganter?
Jo vaig entrar al món geganter l’any 1994 i el que em va portar a fer-me geganter va ser, sobretot, la identitat del lloc on vivia. Era al Casc Antic, concretament a la Ribera. Els joves ens vam engrescar. Va ser un moviment veïnal i, sobretot, una qüestió de pertinença. Perquè, suposo que als anys noranta, el Casc Antic, la Ribera, Santa Caterina i altres zones d’aquella part de la ciutat tampoc tenien gaire bona fama, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta activitat era també una manera de generar inclusió, de treballar per la comunitat i de construir una identitat pròpia que fins aleshores no teníem: els gegants.
Com recorda aquella primera vegada que va portar un gegant?
Jo tinc com tres o quatre fases, per dir-ho d’alguna manera. De petit fèiem de capgrossos i, l’any 1996, la colla va fer el gegantó, el Tinet. Recordo especialment la primera vegada que el vaig portar i aquella olor de la fibra de vidre i de la cola. Veure els gegants allà em feia pensar: «Algun dia els portaré». Quan vaig tenir catorze anys, vaig fer una sortida a Manresa amb els gegants de la Casa de Caritat, gestionats per la Federació de Colles Geganteres de Barcelona. Jo hi anava d’acompanyant i aquell va ser el primer cop que vaig portar un gegant. Pesava molt i gairebé no vaig poder fer ni un ball, però recordo perfectament la sensació de sentir-me una mica més gran i reconegut com a geganter.
Què significa per a vostè ser geganter? Què significava quan era petit i què significa ara?
Quan era petit, sobretot era representar el meu barri, estar amb els amics i tenir una altra família, per dir-ho d’alguna manera. Era estar en un moment una mica distès, fer cultura i, sobretot, recórrer també el país. Perquè, és clar, cada cap de setmana com a mínim teníem una sortida, i era anar a un poble o a un altre. Durant el mes de juny, per exemple, també fèiem sortides els caps de setmana, i tot això estava molt bé. I, sobretot, hi havia el tema de representar. Quan et fas gran i comences a tenir més responsabilitats, al final és intentar que la nostra cultura, la cultura popular, no es perdi. Recuperar tot allò que s’havia perdut, sobretot tota la història dels gegants. Ja no només els gegants del barri, sinó que nosaltres hem recuperat, per exemple, els gegants històrics de Santa Maria del Mar. És treballar, trobar documentació i, sobretot, aconseguir que no es perdi.
Parla de preservar aquesta tradició, però també de reivindicar-la davant les administracions. Com és aquesta feina?
Som una mica correctes, però també som batalladors, sobretot amb les administracions. No crec que vulguin que desapareguin els gegants, però sí que, a vegades, hi ha aquesta certa deixadesa de «ja es cansaran de sortir», «ja es cansaran de demanar» o «ja es cansaran de fer el que fan». Per mi, els gegants ara mateix són responsabilitat, perquè ocupem càrrecs tant a la meva colla com a nivell de ciutat. Però, sobretot, també representen l’herència que ens van deixar els primers gegants dels segles XIV i XV. És un pes important a les esquenes, tant físicament com històricament.
Ara que s’acosta la Mercè, es reivindica molt la cultura popular. Creu que aquesta reivindicació es correspon amb el suport que rebeu durant la resta de l’any?
Enguany, per exemple, ja vam estar parlant amb l’Ajuntament i li vam dir al polític de torn, en aquest cas el regidor de Cultura, que havíem d’arribar a un acord. L’Ajuntament paga uns diners per la gestió i per intentar cobrir despeses.
Els gegants que venen d’arreu de Barcelona han de cobrir, per exemple, un camió per portar-los a l’exposició i, quan després tornen al seu barri o districte, han de cobrir un altre transport. Per tant, ja són dos camions. A això cal sumar-hi les despeses dels músics i moltes altres que hem d’assumir, i el pressupost actual no arriba per cobrir-les. I, sobretot, hi ha molta diferència —això tampoc se’n parla gaire per no ferir sensibilitats— entre els diferents col·lectius de cultura popular: bestiari, diables, castellers, esbarts, gegants... Hi ha diferències importants pel que fa al pressupost. I això també fa que, si no et queixes o no reivindiques, doni la sensació que, com que no es queixen, es pot anar mantenint el mateix pressupost. Perquè, perquè es faci una idea, nosaltres teníem el pressupost de la part de gegants de cultura popular de la Mercè congelat des dels anys noranta. És inassumible a dia d’avui. Sí que hi ha hagut un petit increment, molt poc, però amb el compromís de continuar treballant. Perquè, és clar, per la Mercè tothom diu: «Oh, una Mercè sense gegants, sense castellers, sense diables... no seria la Mercè». Però això ha de viure tot l’any. I nosaltres no vivim ni per la Mercè ni durant la resta de l’any, i aquest és
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat