L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals vies de pèrdua de poder adquisitiu de les famílies catalanes. En només una dècada, el preu de compra dels pisos ha augmentat un 100,5% a Catalunya, gairebé tres vegades més que els salaris, que han crescut un 33%. Els lloguers tampoc han donat treva i s’han encarit un 50,5% des del 2015.
La conseqüència és que cada vegada cal destinar una proporció més elevada dels ingressos a tenir un sostre. De mitjana, un català necessita l’equivalent a cinc anys de renda per adquirir un habitatge de 85 metres quadrats. A Barcelona, l’esforç augmenta fins als 7,2 anys.
Els experts descriuen la situació com a “extrema” per la coincidència de diversos factors: una demanda creixent, poca construcció, un parc d’habitatge social reduït, l’impacte dels pisos turístics i de temporada i l’entrada de capital internacional al mercat immobiliari.
La crisi de l’habitatge serà precisament un dels eixos de la vaga general de 24 hores convocada per aquest dimecres 11 de novembre.
Els pisos s’han encarit un 100,5% des del 2015
Segons l’Índex de Preus de l’Habitatge de l’Institut Nacional d’Estadística, els preus de compravenda a Catalunya s’han duplicat entre el 2015 i el 2025.
Després de tocar fons l’any 2013, en plena crisi econòmica, el mercat immobiliari ha mantingut una tendència ascendent que s’ha intensificat especialment després de la pandèmia. Només durant els darrers quatre anys, els preus de compra han crescut aproximadament un 30%.
El professor de la UPF Barcelona School of Management Ramon Bastida assenyala com una de les causes principals el desequilibri entre oferta i demanda. L’augment de població ha coincidit, explica, amb un estancament de la construcció i una “pràctica inexistència” d’habitatge social.
“La demanda puja molt i l’oferta està estancada, i això fa que hi hagi una tensió”, resumeix.
Els lloguers pugen uns 300 euros al mes en deu anys
La pressió també és evident al mercat del lloguer. La renda mitjana a Catalunya ha passat d’uns 572 euros mensuals el 2015 als 877,81 euros de les últimes dades disponibles.
L’increment va ser especialment intens abans de la pandèmia, quan el lloguer mitjà va passar dels 572 als 750 euros entre el 2015 i el 2019. Després d’uns anys d’estancament, els preus van tornar a accelerar-se a partir del 2022.
L’entrada en vigor del topall dels lloguers va moderar-ne posteriorment el creixement, però no ha provocat una baixada general dels preus.
Barcelona presenta encara xifres més elevades. El lloguer mitjà va arribar als 1.140,89 euros mensuals el 2025, un 55,2% més que els 734,94 euros del 2015.
Salaris: un 33% més en una dècada
L’evolució dels salaris ha estat molt més moderada. El sou mitjà anual a Catalunya ha passat dels 24.416,93 euros del 2015 als 32.651,42 euros del 2025, un increment nominal del 33%.
En el mateix període, la inflació acumulada ha estat del 27,6%. Això significa que, un cop descomptat l’encariment general dels preus, la millora real del poder adquisitiu derivada dels salaris ha estat molt més limitada.
A més, el salari mitjà no reflecteix necessàriament la situació de bona part dels treballadors. Gairebé 700.000 persones cobraven el 2025 entre 16.500 i 24.800 euros anuals, mentre mig milió més se situaven entre els 24.800 i els 33.152 euros.
En total, uns 1,2 milions de treballadors, el 60% dels assalariats analitzats, cobraven una quantitat inferior o pròxima al salari mitjà.
Els joves, atrapats entre el lloguer i la compra
Una de les conseqüències més visibles és la dificultat per emancipar-se. Bastida assenyala que moltes persones queden “atrapades” entre uns lloguers elevats i la impossibilitat d’estalviar prou per pagar l’entrada d’un habitatge.
La taxa d’emancipació dels joves d’entre 16 i 29 anys vorejava el 40% a principis dels anys 2000 i actualment se situa al voltant del 15%.
A aquesta situació se suma un accés al finançament més restrictiu. Per comprar un habitatge no només cal afrontar-ne el preu, sinó disposar prèviament d’estalvis suficients per cobrir habitualment el 20% que no finança la hipoteca i els impostos associats a l’operació.
Gairebé 20 anys per estalviar l’entrada a Barcelona
A finals del 2025, un pis de 85 metres quadrats costava de mitjana uns 254.000 euros a Catalunya. Aquesta quantitat equival aproximadament a cinc anys de renda.
A Barcelona ciutat, un habitatge similar arribava als 391.000 euros i representava 7,2 anys d’ingressos.
La situació encara és més exigent si es calcula quant temps cal estalviar per afrontar l’entrada i els impostos. Amb l’actual taxa d’estalvi de les llars, serien necessaris uns 19,6 anys a Barcelona i 13,6 anys en el conjunt de Catalunya.
Les diferències territorials, però, són importants. A les comarques de Barcelona, adquirir un habitatge mitjà exigeix l’equivalent a 5,5 anys de renda i a Girona, 5,4.
Al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, un pis d’uns 86 metres quadrats costa de mitjana 167.605 euros, l’equivalent a 3,7 anys de renda. Ponent presenta els preus més baixos, amb 143.313 euros per un habitatge mitjà de 94 metres quadrats i un esforç equivalent a 3,3 anys d’ingressos.
L’habitatge social, una de les grans mancances
Els experts assenyalen també la poca dimensió del parc públic. A Espanya, l’habitatge social representa aproximadament el 2% del parc total, fet que limita les alternatives per a les famílies que no poden accedir al mercat privat.
La professora de Geografia de la Universitat de Barcelona Claire Court afegeix un altre factor: l’augment de la inversió internacional en el sector immobiliari. Segons l’experta, l’entrada de capital global ha contribuït a una certa convergència dels preus entre diferents mercats.
Les famílies vulnerables, monoparentals i amb rendes baixes són les més afectades, però els experts adverteixen que el problema s’ha estès també a la classe mitjana.
Una recuperació que no serà immediata
A curt termini, els especialistes no esperen que els salaris recuperin ràpidament la distància perduda respecte dels preus dels pisos.
Bastida considera que les regulacions aplicades els últims anys han permès contenir part de les pujades dels lloguers, però no revertir-les. Les alternatives passarien per un augment significatiu dels salaris o una reducció dels preus immobiliaris.
L’expert situa en un horitzó d’entre dos i tres anys la possibilitat que més oferta, especialment amb l’entrada al mercat de noves promocions d’habitatge públic, comenci a alleujar la pressió.
Mentrestant, la distància acumulada durant l’última dècada explica que l’habitatge sigui una de les reivindicacions centrals de la vaga general de l’11-N, convocada per reclamar, entre altres mesures, una reducció dels lloguers i una millora dels salaris.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat