El Tribunal Suprem ha ratificat la resolució dictada per l'Audiència de Barcelona, que va absoldre el futbolista brasiler Neymar Da Silva Santos Júnior i els expresidents del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, dels càrrecs relacionats amb presumptes delictes de corrupció en negocis i estafa vinculats a un suposat contracte simulat. Aquesta decisió judicial posa fi a una causa iniciada arran d'una denúncia presentada per l'empresa brasilera DIS, que atribuïa als acusats haver-li defraudat milions d'euros.
L'origen de la disputa econòmica entre DIS i el FC Barcelona
Segons consta en els fets provats, el 6 de març de 2009, la companyia brasilera DIS va adquirir el 40% dels drets econòmics vinculats als drets federatius del jugador Neymar, aleshores integrant del Santos Futebol Clube, per un import total de 5 milions de reals brasilers. Posteriorment, l'any 2011, el FC Barcelona va formalitzar un acord amb Neymar mitjançant el qual es comprometia a fitxar-lo quan quedés lliure, abonant una quantitat de 40 milions d'euros. DIS reclamava que aquesta suma havia d'incorporar-se dins dels seus drets econòmics com a indemnització.
No obstant això, el Tribunal Suprem subratlla que malgrat que DIS posseís un percentatge important dels drets econòmics –el 40%– no ostentava els drets federatius necessaris perquè Neymar pogués canviar oficialment de club mentre tenia contracte vigent. La normativa FIFA estableix que fins que no s'arribi a un acord entre clubs no es produeix la cessió dels drets federatius ni tampoc el traspàs formalitzat conegut com a "transfer".
Pagaments efectuats i repartiment econòmic segons la sentència
En concret, pel traspàs des del Santos al Barça, DIS va percebre un total de 6,84 milions d'euros, corresponents al seu 40% sobre els 17,1 milions d'euros pagats pel club català. La sentència destaca l'absència d'evidències o indicis suficients que permetin concloure que els contractes prèviament signats perseguissin encobrir una intenció fraudulenta envers DIS.
Així mateix, s'especifica clarament que qualsevol incompliment o irregularitat relacionada amb les negociacions entre club i jugador queda subjecta exclusivament al marc disciplinari esportiu regulat per organismes com la FIFA o la UEFA. Per tant, aquestes qüestions no constitueixen actes penals sinó conflictes contractuals resolubles en l'àmbit civil o mercantil.
L'alt tribunal insisteix en què un incompliment contractual no és intrínsecament delicte penal; cal analitzar especialment la voluntat subjacent a l'hora d'establir els acords. En aquest cas concret, no es va acreditar cap intenció dolosa destinada a perjudicar DIS abans ni després dels pagaments efectuats durant el procés culminant amb el fitxatge efectiu del jugador.
Pacte sobre "drets futurs" i valoració final del Tribunal Suprem
S'observa també que l'acord signat entre Barça i Neymar pels 40 milions d'euros responia a una opció preferencial futura condicionada a l'adquisició per part del jugador de la condició d'agent lliure. Així doncs, aquests diners es van considerar legítims com a contraprestació per garantir aquesta preferència sense implicar cap traspàs directe ni perjudici als titulars originaris dels drets.
A més, resulta irrellevant si el Santos tenia coneixement o no dels acords establerts el novembre de 2011 atès que finalment es va produir un traspàs legal on totes les parts van percebre les quantitats contractualment estipulades. El tribunal rebutja així qualsevol sospita basada en suposades intencions fraudulentes derivades dels documents denominats "reserva de drets futurs".
Avaluació respecte al preu pactat i alternatives plantejades pels magistrats
"Si tenim una versió de descàrrec plausible sobre el pagament dels 40 milions d'euros, aquesta anul·la la hipotètica potència incriminatòria del pagament en si com a pretesa manifestació d'un suborn. "En examinar l'acord de 15 de novembre de 2011 no estem en disposició d'afirmar una causa il·lícita que consistiria a perjudicar a DIS frustrant les seves expectatives de guany. Hi ha una altra alternativa que, a més, considerem més plausible: l'acord tenia per objecte, a més de fixar elements essencials del futur contracte de treball a través del precontracte, la garantia d'una preferència per al moment que el jugador fos agent lliure.
"El desig del jugador de fitxar pel FC Barcelona i d'aquest pel mateix comportava una prima per l'opció, però no hi havia traspàs. No hi ha perjudici als drets econòmics de DIS", diu la sentència. Amb independència de si el jugador tenia o no com a desig jugar al Futbol Club Barcelona, respon a qualsevol lògica que el pare del jugador, davant del desig d'aquest club de fer-se amb els seus serveis, exigís una prima per l'opció. I novament en aquestes relacions entre el jugador i el club pel qual volia fitxar cal consignar que DIS és un tercer aliè. Només de provar-se que l'acord no només perseguia garantir el fitxatge sinó també perjudicar DIS, es justificaria el retret penal, però no com a efecte derivat de l'acord sinó com a producte del pretès suborn.
"Si la infracció de la normativa FIFA és un dels fonaments de l'acció penal, mentre serveix a l'acusació per inferir indicis de suborn, no podem menysprear la rellevància del fet consistent que la FIFA no va sancionar per aquests fets", afegeixen.
