Catalunya ha viscut un dels creixements demogràfics més intensos d’Europa en l’últim quart de segle. Des de l’any 2000, la població ha passat de 6,2 milions a més de 8 milions d’habitants, un augment de 1,7 milions de persones, gairebé un 30% més. En el context europeu, només quatre dels 27 estats membres de la Unió Europea han crescut a un ritme superior.
Aquest increment situa Catalunya com un actor demogràfic clau: un de cada deu dels 20 milions de nous habitants que ha guanyat la UE en aquest període resideix avui al país. El creixement català també supera clarament el del conjunt de l’Estat espanyol (20,3%) i el dels grans països europeus com França, Itàlia o Alemanya.
La immigració, motor del creixement
El salt demogràfic s’explica sobretot per l’arribada de població d’origen estranger, que actualment ja representa el 25% dels residents. Fa 25 anys, aquest percentatge tot just era del 5%. La major part d’aquest creixement s’ha concentrat a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les zones costaneres, mentre que molts municipis petits continuen perdent habitants.
Malgrat aquest impuls migratori, Catalunya no escapa a dues tendències estructurals: l’envelliment de la població i el descens sostingut de la natalitat. L’edat mitjana ha passat de 40,6 a 43,7 anys, i les persones de 65 anys o més ja freguen el 20% del total. En canvi, els infants i joves són en mínims històrics.
Més població, però menys creixement natural
Les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) apunten que la població continuarà augmentant la pròxima dècada. Catalunya podria sumar 541.000 habitants més fins a arribar als 8,55 milions l’any 2035, un increment del 6,8%.
Aquest creixement, però, no serà natural. Les estimacions indiquen un saldo negatiu de 113.000 persones —més defuncions que naixements—, que quedarà compensat per un saldo migratori positiu de 654.000 residents.
Creixement metropolità i costa forta, interior estancat
El mapa demogràfic mostra grans diferències territorials. Només tres comarques han perdut població des del 2000: la Terra Alta, el Ripollès i les Garrigues. En canvi, el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat encapçalen els increments en xifres absolutes, mentre que el Maresme i el Vallès Oriental destaquen en creixement relatiu.
Aquest dinamisme ha fet augmentar notablement el nombre de municipis de més de 10.000 habitants, que ha passat de menys d’un centenar a 132 localitats. Alhora, el 40% dels micropobles catalans han perdut veïns, una realitat que posa en risc serveis bàsics com escoles, comerços o assistència sanitària.
Un país més gran, més vell i més divers
Vint-i-cinc anys després, Catalunya és més poblada, més envellida i molt més diversa. La piràmide de població ha deixat enrere la forma d’arbre de Nadal per avançar cap a un rombe, amb generacions nombroses que envelleixen i una base cada cop més estreta.
Un canvi profund que consolida Catalunya com un dels territoris amb major atracció demogràfica d’Europa, però que alhora planteja grans reptes socials i territorials per a les dècades vinents.
