La realitat dels refugiats: la història oblidada

El reusenc Jordi Cervera coopera activament a Lesbos des del 2016 i explica la realitat que es viu als camps i durant el salvament d’embarcacions amb refugiats

El dia no comença bé. Són les 10:30h, ben d’hora al matí tenint en compte que és un dissabte i la gent es permet una estoneta més de son, si no es treballa, clar. Quan alguns encara descansen,  el Jordi ja rep un missatge devastador al seu Whatsapp: “Un noi de 10 anys ha mort, aquesta nit, a bord d’una embarcació de refugiats que estaven en ruta cap a Lesbos. Segons les informacions, el noi va ser aixafat quan el pànic va irrompre en l’embarcació que transportava a 66 persones”. Però, aquest no és un fet aïllat; els missatges arriben contínuament i les informacions des de Lesbos mantenen al Jordi angoixat. “El mòbil sempre està sonant i cada vegada que rebo una notícia nova penso que hauria d’estar allà”, explica. Tot i això, és tracta d’una problemàtica que “ha passat de moda” i per això ja no preocupa la gent, assegura el Jordi.

Jordi Cervera coopera activament amb els camps de refugiats de Lesbos i ho fa amb un grup de companys d’estudi del Grau Superior de Salvament i Socorrisme. Jordi i els seus companys van veure en el seu treball una oportunitat d’ajudar als refugiats, i així va néixer ‘From Reus to Hellas’. A través d’aquest projecte, van organitzar una expedició cap a Lesbos amb l’únic objectiu d’oferir la seva ajuda en allò que millor sabien fer. Quan van arribar a un dels camps de refugiats, a Lesbos, el Jordi assegura que “els nens estaven destrossats”. “La primera vegada que vam entrar ens vam trobar, en un marge, quatre nens tirant pedres a un refresc –continua relatant–. Eren les 9 del matí. Quan vam sortir d’allà a les 4 de la tarda, els nens continuaven fent el mateix”. Aquesta imatge els va impactar i així és com va néixer la idea de vertebrar la seva ajuda en els nens, concretament ensenyant-los a nedar.

Arran d’aquesta experiència, el Jordi va fer el seu primer contacte amb l’ONG Proactiva Open Arms. El desembre de 2016, torna a emprendre el camí cap a Lesbos, però aquest cop de la mà de l’organització. “En aquest moment és quan conec de ben a prop el tema del salvament marítim”, apunta. Totes aquestes experiències, tant de salvament marítim com d’ajuda als nens refugiats, han fet que el Jordi sigui una persona totalment conscienciada amb la situació actual a Lesbos, que continua sent d’emergència tot i que mediàticament ja ha passat de moda, tal com manifesta el cooperant. El Jordi lamenta que la societat només ha estat conscient d’aquesta crisi humanitària quan la situació ha aparegut en les primeres planes dels mitjans de comunicació. Un cop els mitjans van deixar de donar importància a aquesta situació, la societat també ho va fer. Avui dia, “tothom segueix el que surt a les xarxes socials i com que els refugiats no estan és com si ja no existissin”, pronuncia rotundament.

Gratificació

Aquesta és una dura realitat que entristeix a persones com el Jordi, que han pogut veure amb els seus propis ulls la devastació reflectida en els ulls d’uns altres. Però, ell no canviaria aquesta experiència per cap altra cosa; “és molt gratificant i enriquidor”, assegura. I és que, com se sol dir, sempre cal treure una part positiva a tot allò negatiu, i d’optimisme el Jordi en té per regalar.

El cooperant recorda un dels rescats que va dur a terme amb tot l’equip de Salvament Marítim de  Proactiva Open Arms, el febrer de 2017. Duran la Missió 12 de l’organització, el grup va realitzar més de 10 rescats al mar Egeu, el que es tradueix en 825 persones, la xifra més gran de l’ONG fins aquella data. El Jordi evoca aquells moments amb els ulls brillants. L’últim rescat, però, va ser el més dur: “Estàvem totalment esgotats després de 15 dies; ja no teníem ni el mínim de forces”, explica. Tot i això, el grup va mirar els refugiats que ja havien rescatat anteriorment i van pensar “per què ells si i els altres no?”. Així que amb l’últim impuls d’energia van decidir fer-ho i amb això es va produir la màgia. “Quan vam pujar a les embarcacions, tots els refugiats van començar a aplaudir. Tinc aquest moment gravat; va ser espectacular”, recapitula emocionat.

Però, sens dubte, si els bons moments del Jordi a Lesbos s’haguessin de resumir en una paraula, aquesta seria Achmed, un nen que va conèixer a un camp de refugiats, provinent de Síria, i que havia patit una experiència devastadora i traumàtica per qualsevol persona. L’Achmed va explicar al Jordi que havien violat a la seva mare i al seu pare l’havien afusellat. Juntament amb el seu tiet, va fugir d’aquell infern buscant una sortida a Europa, però abans de trobar una nova oportunitat es van topar amb la realitat dels camps de refugiats, on les condicions són pèssimes, fins a arribar a l’extrem d’utilitzar bosses de la brossa per tapar-se i resguardar-se del fred, com relata el Jordi.

“Des d’un principi va haver-hi molt de feeling entre nosaltres”, apunta el Jordi. No només la seva història, sinó l’energia i l’optimisme de l’Achmed van captivar al cooperant des d’un bon inici. Així va néixer una bonica relació entre tots dos. Mentre ho explica, el Jordi sosté entre les mans un rosari musulmà que li va regalar l’Achmed. “El dia que marxava de Lesbos i ell es va adonar, em demanava que no me n’anés. Quan ens vam acomiadar, ell em va posar aquest rosari entre les mans”, evoca amb l’emoció un altre cop als ulls. “És l’objecte més preuat que guardo de les meves experiències a Lesbos”.

Afortunadament, l’Achmed va poder arribar fins a Alemanya, on viu ara amb els seus tiets. “Aniré a visitar-lo. Això és segur”, diu el Jordi. Allà, de ben segur, l’Achmed podrà trobar les oportunitats que li van arrabassar al seu país d’origen.