Avis i Àvies per la Llibertat: “No estem vivint en una dictadura però sí en una democràcia condicionada”

El col·lectiu d’Avis i Àvies per la Llibertat  es concentra des del 7 de novembre a la plaça del Mercadal per exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. La Teresa Escoda, el Miquel Clariana i el Josep Lluís Maduell, membres del col·lectiu, expliquen com es va gestar aquest moviment i com ha crescut. 

Com va començar el moviment?
T.E: El moviment va començar a través de l’Àngels Ollé, presidenta del Pacte pel Dret a  Decidir de Reus. Els primers dies érem unes 15 persones. Però, gràcies al ‘boca-orella’ en una setmana vam triplicar i quadruplicar el nombre de gent. Primer ho fèiem de dilluns a divendres. Però, arran de les peticions de la gent que no poden venir els dies de cada dia, ara ho fem també els dissabtes i els dissabtes es torna a triplicar o quadruplicar la xifra. És un moviment que s’ha gestat des de baix.

La vostra tasca pot esdevenir també una reivindicació de la participació i inclusió del col·lectiu de la gent gran a la vida cívica, social i política?
T.E: Pot ser que sigui un moviment projectiu també, a banda de tot el fons polític que hi ha. És a dir, amb la nostra edat, la gent que hi ha a la presó podrien ser els nostres fills.

Alguna vegada heu fet referència al símil de la repressió franquista amb la situació política actual que s’està vivint a Catalunya. Per què?
J.M: Vam viure l’època de Franco i ens vam conformar perquè teníem por, perquè podíem perdre el nostre lloc de treball i podia afectar-nos a moltes circumstàncies personals. Ara els avis no tenim por. Tenim por que els nostres fills i els nostres néts poguessin estar en aquesta situació.

M.C: Ens pensàvem que la dictadura era una nit fosca que ja havia passat i que els nostres fills i néts no ho tornarien a viure en un estat democràtic. No estem vivint en una dictadura però sí en una democràcia condicionada i aquesta és la que ens porta al 155, a l’empresonament de polítics, i l’exili de persones per defensar les seves idees. Pensàvem que havíem passat pàgina però no.

Durant la campanya electoral del 21-D la Junta Electoral Provincial us va prohibir manifestar-vos. Com va viure el col·lectiu aquesta imposició?
J.M: Vam tenir la sort que a la plaça del Mercadal hi havia les paradetes del Mercat de Nadal i llavors ens vam continuar reunint i donàvem tombs per les paradetes. En comptes, però, d’anar tots junts, anàvem en grupets de 10 o 12 perquè no ens poguessin dir res. Per tant, vam fer més o menys el mateix, menys el dia de reflexió i el dia de votació.

Però, sempre heu defensat que els Avis i Àvies per la Llibertat no és un col·lectiu partidista.
M.C: I tant que no. Es tracta d’un moviment polític però no partidista. Som un grup de ciutadans que defensem drets fonamentals de les persones, com és tenir una ideologia política i defensar-la. Ens uneix la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No volem res més.

Més tard, però, la Junta Electoral Central (JEC) us va donar la raó. Us hauria agradat que es retractessin públicament?
T.E: Sí. Moralment ho haurien de fer.

M.C: Tant la Junta Provincial com els que van fer la denúncia, perquè cal recordar que no va ser la Junta Provincial per iniciativa pròpia, sinó que hi havia una denúncia. Sentim satisfacció moral perquè finalment ens han donat la raó, però també enuig perquè al final no vam poder fer durant la campanya allò que nosaltres consideràvem que era lícit. A més, és la primera vegada que la JEC rectifica una decisió d’una Junta Provincial. No havia passat mai abans.

T.E: I així queda claríssim que no som una colla de iaios que no tenim cap més feina que donar tombs per la plaça. El que s’està fent és molt seriós.

Arran d’això, us va visitar el Síndic de greuges, Rafael Ribó. Com va ser aquesta trobada?
M.C: Ell va demanar una reunió amb nosaltres. Es va realitzar un acte al Casal Despertaferro, on vam omplir la sala amb més de 100 persones. Ribó ens va explicar que havia portat a un organisme de drets humans de l’ONU aquesta resolució perquè serveixi de pauta.

També heu decidit formalitzar el vostre col·lectiu amb la creació d’un equip de coordinació. Com es reparteixen les tasques?
J.M: És una coordinadora que no pren decisions. Les prenem tots plegats a la plaça en assemblea. Nosaltres portem les idees i l’assemblea decideix.

Quines accions teniu previstes?
M.C: Ens agradaria fer una mica de “taca d’oli” i que moltes ciutats i poblacions de Catalunya fessin alguna cosa.  També escrivim cartes als presos polítics. Una altra acció és fer xerrades per sortir del Mercadal i arribar als barris. La primera la vam realitzar al barri del Juroca, al centre cívic del Migjorn. En definitiva, col·laborem amb accions que porten com a motiu la mateixa reivindicació que la nostra.

J.M: També estem en contacte amb els familiars perquè volem que vinguin  i vegin el que fem pels empresonats i els exiliats. A més ara s’ha creat un col·lectiu de totes les persones afectades -familiars i amics dels empresonats i exiliats-  i ens posarem en contacte amb ells.

I actes a més gran escala?
M.C: Estem preparant un gran acte amb el motiu reivindicatiu de sempre però també per recollir diners per la Caixa de Solidaritat, ja que quan algun jutge decideixi posar en llibertat als presos polítics, demanaran fiança. Seria un acte a un dels grans teatres de Reus –el Bartrina o el Fortuny– i també convidaríem als familiars i a altres polítics que hagin estat empresonats.

Què ha significat per a la ciutat de Reus la vostra tasca?
T.E: Ha estat un revulsiu. La gent no s’ho esperava. Va començar com una acció insignificant i ha anat in crescendo. Des del col·lectiu hem facilitat que la gent prengui consciència.

M.C: Reus sempre ha estat una ciutat capdavantera en la defensa de les llibertats.

Us podíeu imaginar que arribaríeu a adquirir tant de protagonisme en la situació política actual?
M.C: No, ens ha sorprès agradablement. Tothom li ha donat molta importància perquè han vist que no és una ‘flor d’un dia’. Els familiars en demanen que no deixem de fer-ho perquè no s’oblidi que els presos segueixen a la presó. No deixarem de concentrar-nos fins que surti l’últim polític de la presó i fins que torni l’últim exiliat.

J.M: La democràcia de la qual parlen des de Madrid no la veiem per cap lloc. Ho fem perquè pensem que és una injustícia. I a tota la gent que vulgui fer el mateix, els animem a posar-se en contacte amb nosaltres  a través de les xarxes socials. Estarem disposats a ajudar sempre, sense imposar res.

M.C: Des de Reus a tota Catalunya.